Una professora del CESAG

Margalida Calafat és professora de Didàctica General i Teories de l'Educació i responsable del Servei de Suport

Margalida Calafat
5 min

PalmaDesprés de trenta anys de dedicació a l'àmbit de l'educació, primer al camp de l'audició i llenguatge, més tard a l'orientació educativa i últimament com a docent a magisteri, per mi la reflexió oblidada és: realment l'educació que practicam respon als reptes que tenim plantejats avui dia? Fent memòria he de dir que aquesta va ser una de les primeres premisses que vaig contemplar en decidir-me a emprendre el camí de la pedagogia i concretar la meva vida laboral al món de l'educació institucional i reglada. La meva idea matriu era que el món podia canviar a través de l'educació i, sobretot, que un altre món és possible.

Així que després de l'experiència d'aquests anys -les hores de treball dins i fora de l'aula, les hores d'investigació i els llargs períodes de reflexió, etc.- continuu demanant-me si realment l'escola, com a institució reglada, respon a la formació necessària de les noves generacions. I... quins són els reptes que tenim plantejats avui dia? Segons el meu parer, són similars als que hi havia fa trenta anys, agreujats i transformats en ineludibles d'abordar amb urgència. Bàsicament diria que els reptes fonamentals són: la convivència positiva -la pau, la justícia i la igualtat d'oportunitats-, la cobertura de les necessitats bàsiques per a tota la població –menjar, beure i sostre- i la sostenibilitat del planeta –cercant maneres per fer-ne ús sense malbaratar els recursos naturals i reduir les deixalles.

En el fons, en el nostre territori hem fet un grapat de legislacions noves, coincidint amb el canvi del grup governant, sense ser conscients que l'educació no canviarà a cop de normativa, sinó que requereix actitud de servei, formació personal i científica i consciència del que es té entre les mans. Avui dia, l'escola, tal com està plantejada majoritàriament, continua sent reproductora, donant importància a l'acumulació de continguts en comptes de proposar experiències d'aprenentatge, deixant de banda el que realment requereix més atenció: la persona i la seva interioritat, l'autoconeixement.

Per respondre als reptes que tenim plantejats com a humanitat necessitam persones originals i creatives, que no continuïn les errades que hem fet fins ara i sàpiguen treure el màxim profit dels encerts. Per fer-ho possible hauríem de fer real i quotidià el treball de la creativitat i l'originalitat. Quin lloc ocupa la creativitat i l'estimulació de l'originalitat a l'escola? Per ser persones creatives i originals necessitam ser crítics i aprendre sense reproduir. En aquest sentit, seguesc el raonament de Ken Robinson, que conclou que justament la trajectòria que segueixen els sistemes educatius en general és la contrària. Segons l'autor, el sistema educatiu actual, en la majoria de països, és anacrònic. Existeix la necessitat de capgirar la manera de procedir de les escoles per tal de fer possible que l'alumnat cultivi la seva individualitat de manera profitosa i sigui capaç de crear vies noves per encarar els reptes. L'alumnat, en el centre educatiu, ha de tenir l'ocasió de trobar el seu talent, de tal manera que qualsevol de les disciplines –tant científiques com artístiques- han de ser treballades de manera oberta i clarament amb el mateix grau d'importància. L'escola s'ha d'esforçar per trobar les vies que ajudin a aquesta indagació per part de tot l'alumnat i, d'aquesta manera, assegurar que la individualitat de l'alumnat sigui irrenunciable, cultivant el seu "element" –allò que realment li va bé.

Una altra línia de pensament que pot servir per a la reflexió és la de Carlos González, que incorpora el concepte de saviesa interior i que el fet d'educar no és altra cosa que fer que surti, "empoderar" -tal com ho afirmava en la pedagogia de l'oprimit Paolo Freire-. Un mestre, de cor, és algú que posa per davant de les exigències del sistema educatiu i de claus culturals, familiars o ideològiques el seu sentir profund. Sovint se sol contraposar el fet de sentir amb el fet de pensar, tot i que en realitat s'han de complementar i ajudar entre si perquè puguem aconseguir més discerniment. Un pensar lliure pot ajudar a sortir de laberints mentals o de pensaments esclavitzants. Segons ell, i jo n'estic cada vegada més convençuda, no hi pot haver saviesa pròpia si pensar i sentir no estan harmonitzats. En aquest sentit, la nostra educació és encara una analfabeta emocional, de fet ho és en tot el relacionat amb l'autoconeixement. Fins ara l'educació ha pretès adaptar les noves generacions a les creences socials i familiars, fent bàsicament de corretja de transmissió d'unes maneres de viure que es volen perpetuar. Hem estat educats com a planetes que orbiten les creences establertes. Ara parlam de fer una trajectòria directa de dins cap a fora.

Aquests plantejaments requereixen professionals valents, amb formació personal i científica ferma. Professionals capaços d'estimular i no apagar els talents que ben segur tenen totes i cada una de les persones que es troben en procés de formació a les escoles. Els professionals de l'educació hauríem d'actuar com a mediadors d'experiències d'aprenentatge, actualitzant els aprenentatges de manera permanent, vivint en l'actualitat i no ancorats en el passat. Llegint, fent ciència, dubtant, rectificant, fent experiències de formació que generin més preguntes que reproducció de respostes, acceptant reptes... En definitiva, creant ambients adients per fer possible la construcció de formació sòlida per a la vida.

Per facilitar el naixement d'un futur sostenible i en pau hem de realitzar una transformació educativa en la qual la lectura, l'escriptura i l'aritmètica siguin substituïdes pel cultiu de la ment, el cor i les mans. Satis Kumar parla de "Terra, Ànima i Societat" com a guia per dur a terme una serena revolució en la nostra manera de pensar i en la nostra manera de viure. El canvi que necessitam ha de dur inclòs un canvi en l'estil de vida.

Quins són els ingredients que formen un bon mestre? A parer meu, són bàsicament, en primer lloc, estimar-se a un mateix. No es pot ajudar un altre incondicionalment sense haver conquistat aquesta necessitat interior. Si no fos així, tendiríem, sense ser-ne conscients, a utilitzar l'altre perquè fes la conquesta per nosaltres. En segon lloc, estimar la vida sense reserves. Com puc preparar per a la vida si no me l'estim...? Sentir-la com un misteri a descobrir, com una oportunitat per crear, com un camí cap al cor de l'altre, com un mirall de la meva pròpia bellesa interior... En tercer lloc, estimar sense reserves la persona que tenc davant i pretenc educar. En quart, provocar aquesta persona. Provocar que pugui quedar perplexa del que va descobrint... Aquest pas és imprescindible si volem fer realitat el potencial de la persona de l'educant. I per acabar, trobam l'ingredient que permet integrar tot l'anterior, que és la confiança. Aquesta n’és la base juntament amb l'amor. Un veritable mestre és amic, en el seu sentit més profund, del seu alumne. Aquesta idea també la trobam en l'obra de Joaquim Xirau i per influència també en Joan Mascaró. Per mi, si no es travessa aquest pont, hi haurà sempre un esqueix que impedirà una educació radical, en el sentit més bell de la paraula.

Aquesta és una professió que ens dona l'oportunitat que cada dia sigui diferent, ens du a conviure contínuament amb el batec autèntic de la vida.

Vols participar a 'De professió... ensenyar!'? Explica'ns en una carta les teves experiències i els teus punts de vista a info@arabalears.cathttps://www.arabalears.cat/microsites/de_professio-_ensenyar/Llegeix les altres cartes 'De professió...ensenyar!

stats