Carta d'agraïment
Maria Prats és professora de 4t de Primària en una escola de Barcelona
PalmaAl setembre, emocionada i encara recordant el sol de Menorca, vaig iniciar una tutoria de 4t de Primària.
Nous els reptes i els alumnes, vella la il·lusió d'anar aprofundint de mica en mica en aquest “canvi educatiu” que ens mereixem. Reunions, debats, materials, nervis… Tot per uns alumnes amb una energia i unes ganes d’aprendre que s’enveja a la primera abraçada de setembre. Uns alumnes amb un esperit crític i un esperit de reflexió que sovint no és prou valorat. Uns alumnes que viuen en un món que no saben cap on va. I com que nosaltres tampoc, els preparem per a tot el que pugui venir. Uns alumnes que, al llarg del mes de setembre i octubre, escoltaven, una vegada i una altra, un soroll eixordador al pati de l’escola. La pregunta que els feien les orelles, els la responien ràpidament els ulls. Eren els famosos helicòpters que observaven i pressionaven la gent. I ells preguntaven, “què passa avui?” mentre tu miraves de contestar: “Avui, hi ha unes quantes persones que han sortit al carrer per fer sentir la seva veu”.
I quan a la nit de l’1 d’octubre van sortir els resultats, jo i segur que la majoria de mestres de les escoles catalanes vam perdre unes quantes hores de son pensant què i, sobretot, com ho explicaríem als alumnes l’endemà. Calia explicar-ho? I és clar que sí.
Era dilluns 2 d’octubre i recordo com si fos avui que dues alumnes van arribar ben emocionades a la classe. Una plorava pels descosits i l’altra callava amb la mirada perduda. Ens vam posar en rotllana i, com sempre fem els mestres quan passa alguna cosa important a la societat, en vam parlar. Bé, en vam parlar no, en van parlar. Eren ells els protagonistes, eren ells els que volien parlar i així ho van fer.
Parlar d’aquest fet a la classe, però, sense saber-ho, m’ha canviat l’any.
Va passar l’octubre i a Barcelona va començar a arribar alguna brisa de fred, poca, però per a mi va ser un fred bestial, un fred siberià. Per sort, la primavera mai no ens falla, es fa pregar més o menys, però sempre acaba arribant. Tot i així, serà difícil de treure’m aquest hivern. El més fosc i gèlid que recordo. I no precisament per la meteorologia.
Parlar d’aquest fet a la classe m’ha canviat a mi, no als meus alumnes. Ells continuen reclamant l’atenció, continuen tenint l’esperit crític, continuen reclamant noves activitats i nous reptes, amb la mateixa il·lusió amb què ho reclamaven en la primera abraçada de setembre. Jo els ho he donat tot i, puntualitzo, els ho dec tot. Gràcies a ells per aquest any.
Gràcies a tots els mestres de l’escola, a la inspecció, a la família, als amics i a tots aquells que heu estat al meu costat, un agraïment sincer per a tots vosaltres. També un especial agraïment als meus advocats, i dic especial perquè no és habitual que una mestra hagi d’agrair el suport dels seus advocats per fer la seva feina, però així ha estat. Entre tots, si us plau, recordem, exigim i treballem, plegats, perquè els mestres puguin estar a l’escola i no als jutjats.
