"Sembram un poc cada dia"
Margarita Buades és professora de Secundària del col·legi Puresa de Maria d'Inca
PalmaEl curs de 1981-82, em vaig estrenar com a mestra d'escola. No feia gaire que havia acabat la carrera i tenia unes ganes enormes de fer classe i de poder posar en pràctica tot allò que m'havien ensenyat. D'una manera casual, vaig conèixer un grapat de mestres joves com jo que projectaven constituir una cooperativa d'ensenyança i muntar una escola, i en aquest moment, va començar la meva gran aventura com a docent.
Com tots els començaments, el nostre no va ser gens fàcil; érem cooperativistes d'un centre que oferia preescolar, EGB, batxillerat i formació de primer grau d'electricitat i administratiu. Ara ho veig com un projecte molt ambiciós, però, quan ets jove, i s'ha de dir que tots els que ens embarcàrem en aquest projecte ho érem, les coses es veuen d'una manera molt més optimista. Ganes de fer feina no en faltaven; els rellotges s'aturaven quan entràvem per la porta i tots ens deixàvem dirigir per una persona que ja tenia molta experiència i que per molts de nosaltres encara és recordat com un gran pedagog.
Crec que puc presumir d'haver començat a impartir classes a "la meva escola", si bé era meva i de molta altra gent. Volíem que els nostres alumnes se sentissin dins una escola diferent on podien fer coses que no havien fet abans i tinguessin l'oportunitat de destacar realitzant activitats que no fossin de llengua o de matemàtiques. Dins els horaris de classe vàrem incloure activitats que en aquells anys eren poc comunes, com el teatre, l'anglès i el francès a les classes dels més petits mitjançant jocs, fer acampades cada quinze dies, publicar una revista mensual i realitzar alguns programes de ràdio. També donàvem molta importància als diferents esports que es podien practicar tant a les nostres instal·lacions com a les de Sant Ferran, i es treien de classe tots aquells alumnes que ho necessitaven per fer-los un reforç o una adaptació de llengua o de matemàtiques.
A poc a poc, i per increïble que sembli, vàrem continuar endavant curs rere curs. D'aquells primers anys record que vaig aprendre dues lliçons que no he oblidat mai: la primera va ser que per poder ensenyar primer has d'estimar; tots els alumnes són persones sensibles que s'adonen de quan estàs amb ells per vocació, per acompanyar-los a aprendre coses noves, i que tu ets allà quan et necessiten. La segona cosa que vaig aprendre i que crec que va molt lligada a la primera és que no hi ha cap persona que sigui igual, que tots els nins i nines són diferents i que, en conseqüència, no podem pretendre que dins la classe facin el mateix i arribin al mateix lloc. Per poder educar hem de conèixer l'alumne i saber per quin camí l'hem de conduir perquè doni el millor d'ell mateix.
Abans he dit que estimar i conèixer els alumnes és fonamental per poder educar, una paraula que implica una gran responsabilitat, ja que per a mi vol dir preparar per a la vida adulta: inculcar hàbits, transmetre coneixements, treballar conjuntament amb els pares, fomentar la convivència dins de la diversitat i tantes altres coses que es fan dia rere dia sense que ens n'adonem.
He començat parlant dels meus inicis, però després de tants d'anys he acumulat altres experiències en altres centres i sempre he acabat els cursos amb la sensació d'haver après tantes coses o més que les que havien après els meus alumnes de mi. Una gran passa la vaig fer quan vaig decidir estudiar filologia hispànica per poder impartir classes als alumnes d'ESO i Batxillerat. Aquesta decisió la vaig prendre quan es va començar a parlar que l'EGB desapareixeria i al seu lloc s'hi implantaria l'ESO. Molts de nosaltres ens demanàvem què passaria amb aquells al·lots i al·lotes que començaven el període de l'adolescència amb poques ganes de continuar estudiant i que molts d'ells trobaven una sortida en l'FP de primer grau, una sortida que no els tancava les portes a tornar a reprendre un Batxillerat si aprovaven els dos cursos, o senzillament, treure un títol i poder incorporar-se al món laboral. Ara haurien de continuar l'ensenyança obligatòria dos anys més i a molts d'ells els resultaria molt feixuc, avorrit i, sobretot, estarien a l'escola amb la sensació que l'acabarien sense obtenir un títol després d'haver rodolat tota una vida per dins un 'centre educatiu'. Crec que ara passa això amb molts d'alumnes de 3r i 4t d'ESO, aguanten dins la classe perquè els pares així ho volen o esperen tenir l'edat per poder anar a una escola d'adults i preparar-se per treure un títol que pens que se l'haurien d'haver tret a l'escola. La taxa d'abandonament escolar ha estat alarmant al llarg de molts d'anys i pens que el que s'ha fet per solucionar aquest problema, que jo veig gravíssim, ha estat ben poca cosa. No em puc treure del cap que siguem el país amb més alumnes que no acaben els estudis obligatoris d'Europa, que siguem el que menys inverteix en educació i el que em posa més els pèls de punta és que tots aquests joves formaran part d'una societat que té l'educació i la formació com a grans suports de les llibertats de l'individu. Imagín que els doblers per canviar les coses no han arribat on havien d'arribar i les reformes tan necessàries en algunes coses no deuen interessar gaire a quasi ningú. Sempre he tingut la sensació d'haver de fer canvis improvisats que ens han marejat a tots i que no han conduït enlloc. Que trist que els nostres polítics, hagin estat del color que hagin estat, no s'hagin posat d'acord per canviar les coses des de la base i hagin convertit l'educació en una bandera per fer propaganda de la bona voluntat de tots. El resultat d'haver fet les coses tan malament per a mi ha estat desolador: joves sense titulació que fan feina al sector de la construcció o de l'hoteleria i que comencen enlluernats per sous que quan un és fadrí i viu amb els pares suposen una fortuna, però que a la llarga no els permeten independitzar-se i formar la seva pròpia llar; dit d'una altra manera, els obliguen a viure esclavitzats.
Els meus darrers cursos he treballat al col·legi Puresa de Maria d'Inca. Podria dir moltes coses i la majoria molts bones de la meva escola d'ara, però en destacaria una: tots els que hi treballam feim el possible perquè els alumnes se sentin ben acollits i estimats per tots. I jo, com que ja estic acostumada després de tants d'anys de rodolar per dins escoles i sobretot per dins classes, he de continuar lluitant per aprendre coses noves i he de reconèixer que aquests darrers cursos no està sent gens fàcil; les noves tecnologies han revolucionat la societat i, com no, el funcionament de l'escola, de les famílies i de les classes en particular. Ara sí que moltes vegades tenc la sensació que els joves que són dins la classe em duen avantatge quan parlam de segons quins temes o quan feim ús dels ordinadors.
Per resumir, podria dir que a conèixer i estimar els alumnes per poder educar-los hi hauríem d'afegir reciclar-se, posar-se al dia per ser més propers a la seva realitat, ficar-se dins la seva pell i mai deixar-se dur per l'estereotip que "abans tot era millor", perquè la societat d'ara té l'obligació d'adquirir el compromís de lluitar per una escola millor que la d'abans i que arribi a més gent que la que jo vaig conèixer quan estudiava, i ara m'atreviria a afirmar que no era tan perfecta com alguns volen suposar.
