"Fer per poder ser"
Laura Asensi és professora de Secundària del Col·legi Puresa de Maria a Inca
PalmaFa força anys ja, quan en tenia 18, vaig començar el curs de monitor de temps lliure. Un dissabte al matí, amb més son que ganes de fer el curs, el formador d’aquell cap de setmana, en un dels tallers, ens va dir: “No és el mateix fer de monitor que ser monitor. Podem fer de monitors mentre duren els campaments, mentre dura l’activitat de l’esplai, però si som monitors, ho som les vint-i-quatre hores”...
En aquells moments, jo no sabia que em dedicaria a la docència. Feia poc que havia començat la llicenciatura de Biologia a la UB i, a més, amb molta il·lusió i moltes ganes, perquè des de ben petita (i s’ha de dir que gràcies a les meves professores de ciències) el meu somni era ser biòloga i dedicar-me a la investigació de microbiologia.
Fer de monitora em va permetre descobrir una part de mi que no coneixia. Organitzar activitats, fer tallers, jocs, vetllades, xerrades, sortides, excursions, campaments, compartir experiències amb els companys i els infants s’anava convertint, a poc a poc, en una part de mi d’una manera natural, sense estridències, però que a poc a poc anaven calant... Aleshores també vaig començar a treballar en una escola als migdies entre les classes i les pràctiques de la facultat. La biologia i el fet de ser monitora viatjaven en paral·lel.
No recordo ben bé quan la balança es va decantar, però tot i que la microbiologia continuava encantant-me, no em veia tota la vida treballant amb aquells bitxets petits, molt importants, però més aviat poc interactius... En canvi, sí que em veia treballant amb bitxets més grans (d’aquests que corren per les escoles, i pensen, riuen, senten...). L’oportunitat va venir un dia, sense esperar-la, a la mateixa escola on feia els menjadors, en forma de substitució... I “uns quants” anys després... aquí soc: soc professora.
Després de fer feina en dos centres, actualment treballo al centre de la Puresa, d’Inca, i ja fa tretze anys que soc professora. Durant tot aquest temps puc destacar moltíssimes coses de ser professora. La primera és l’oportunitat, i la sort, de coincidir amb grans persones i professionals dels quals he après, i reaprenc cada dia, la importància de mirar, escoltar i sentir: sentir molt. També tot el que et poden ensenyar els alumnes, perquè per increïble que sembli, d’ells també s’aprèn molt. Amb tots ells he anat, i vaig, compartint experiències dia a dia que no deixen de ser experiències de vida. Cada nou dia a l’escola és un dia totalment diferent del dia anterior, res a veure... A l’escola no hi ha lloc per a la rutina. Per a mi això és el millor de treballar amb i per a persones.
La segona cosa que m’agradaria destacar és que tot i l’exigent que és ser professor/a, la gran implicació i dedicació que requereix, si ho vols fer bé (tant físicament com emocionalment, fins a punts de ratllar l’exhaustivitat), i la gran responsabilitat que tenim a les nostres mans (no compartim les aules amb paquets d’arròs; els alumnes requereixen certa, o molta, atenció de part nostra), no deixa de ser molt gratificant veure com a poc a poc els alumnes van fent el seu camí.
I arriba un dia que et venen a veure i t’expliquen que són els pastissers d’un hotel el nom del qual no recordo, que tornen a estudiar perquè s’han adonat que a la llarga la formació serà seva i que ningú no els la podrà manllevar, que han començat el grau de Fisioteràpia, que ja han acabat d’arreglar aquella vespa que van comprar desmanegada, que han decidit tornar a estudiar música, que han tret una matrícula d’honor al Batxillerat... O no et venen a veure, però te’ls trobes al taller, al supermercat, a la perruqueria o a l’aeroport treballant per pagar-se els estudis o el lloguer, i t’abracen... Gests com aquests, saber que tu els has ajudat d’una manera o d’una altra a plantar les llavors del que serà el seu jardí o hortet compensa aquells moments tan difícils que tenim. Perquè els tenim. Compartir el teu dia a dia amb els alumnes és, a llarg termini, molt gratificant, però pot arribar a ser molt feixuc: a cada minut, a cada segon, has de donar el millor de tu, o intentar-ho, i hi ha dies que costa molt, perquè som persones: amb els nostres més i amb els nostres menys.
La tercera i darrera cosa que m’agradaria posar en valor, i ja des d’un punt de vista més personal, són les eines que ser professora m’ha donat. Puc dir, contenta, que em conec més, que he millorat la seguretat i la confiança en mi mateixa, que he après, i continuo aprenent, a prioritzar, a treballar amb els altres, a mirar, a escoltar i a sentir amb molta intensitat...
La llista podria continuar, però cadascuna d’aquestes coses em duen allà mateix: si és ben cert que a 18 anys no era el mateix fer de monitor que ser monitor, la vida a l’escola m’ha ensenyat que no és el mateix fer de professora que ser professora.
