"A contracorrent"
Pere Riera, professor de Filosofia d'ESO i Batxillerat a l'IES Emili Darder
PalmaQui fa trenta anys que és professor hauria d’haver après alguna cosa de l’ofici. Però el nostre és un ofici rar. D’entrada, no hi ha un camí, un sol bon camí, que ens porti a ser experts ensenyants.
Que jo recordi, dec haver passat per unes cinc lleis de l’ensenyament, amb promeses, totes elles, de revolucionaris mètodes que a la fi ens mostrarien què havíem de fer dins l’aula. De tots els cursets sobre programacions, transversalitats, autoavaluacions, quaderns de professors i altres encomiables propòsits, només m’ha quedat el costum de protegir-me amb un somriure i esperar que escampi. La legió de psicòlegs i pedagogs conductistes, piagetians, wallonians o el que sigui, cadascun amb la seva idea d'allò que l'infant “ha de ser”, la societat “ha de ser”, l'escola "ha de ser", ens la miràvem des de la nostra malaurada realitat de l’aula poc permeable, en general, a experiments amb rates… o amb infants. El que em quedava, això sí, era un fort sentit de culpa perquè, féssim el que féssim, segur que no era com “s’hauria de fer”. Els alumnes no han de memoritzar ni han de llegir massa ni han d’estudiar en excés ni convé que facin treballs individuals; als alumnes se’ls ha d’escoltar –no ells necessàriament als pesats mestres–, se’ls ha de comprendre –més que ells les lliçons–, se’ls ha d’entretenir –no tant ensenyar.
I és clar que els he escoltat, mirat i fins i tot provat de comprendre, els pobrissons al·lots que alliçonava. Què n’he après, d’ells, què he après de fer classes?
Que hi ha avorriment, és clar, perquè anar a classe i fer-los classe és una relació personal obligada dia a dia i això no ho canvia cap xou que armem dins classe ni se'ls acaba el disgust fent com si la relació fos entre col·legues que, clarament, no som. Tampoc les noves tecnologies no acabaran aquest tediós anar a classe… potser fins i tot a la llarga l'accentuïn.
També venen amb un sac d’emocions, cercant algú que reforci la seva ferida autoestima o que cobreixi desenganys o traumes. Hi ha molt de 'transfert' emocional vers el professor que cal aprofitar amb molta cura. Perquè els professors necessitam també afecte i consideració, fins i tot admiració –és el premi implícit–, però és un bé escàs i no s'ha de suplicar. El que oferim, a més de cultura, és afecte, atenció personal, consideració de l’alumne com a potencial adult per més que… no arribem mai a mirar-los a tots, a atendre’ls com necessiten, parlar-los com volen…i, ai!, n’hi ha que 'fracassen'. Un aprèn, a la fi, que el millor és somriure i fer-los somriure. El nostre fracàs és parèixer enfadats.
Deixant a part l’aspecte psicològic, a les mirades… també hi ha interès! Però n'hi ha si els remous el cul del seient. Com aconseguir-ho és la màgia de l’ensenyant, l’alquímia de treure brillantor d’oxidades làmpades, de donar fondària a supèrflues novetats, fer nou l’antic i antic el nou, concret i ric l’abstracte, però, per damunt de tot, portant-los la contrària, contrariant el que solen fer, fent-los veure el que no veuen i pensar contra el que pensen. D'ençà de Sòcrates coneixem el risc: sí, cada any, hauràs d’acceptar alguns sacrificis, caldrà prendre una mica de verí. Però només si t’arrisques perquè alguns arrisquin el que són i el que pensen pots interessar i ensenyar de debò.
Els pedagogs ens diuen: davallau la cultura cap a ells, parlau el seu llenguatge, convertiu-lo tot en audiovisual, que som al segle XXI! Jo més aviat diria que cal enlairar-se perquè s’elevin ('élever' és com anomenen els francesos 'aprendre'), viatjar per la història, aprendre textos d’un altre temps, sorprendre’s, meravellar-se amb la riquesa del pensament, la literatura i l’art –no aplanar-los-els ni desvirtuar-los-els. Si és real, autèntic, el que s’ensenya i com s’ensenya pot arribar i afectar; les còpies adulterades del nostre món virtual ja les coneixen prou.
Encara que segur que som jo l’equivocat perquè del que va la cosa és de resultats, de bones estadístiques, que pares i alumnes, els nostres clients, estiguin contents –la curiositat, el veritable aprendre són antigalles, com jo, d’altre temps. La malenconia d’aquestes pàgines no n’és sinó la confirmació.
Pere Riera
