Pilar Rahola: "Si vols ser feliç, no opinis sobre el que passa al món"

BarcelonaDe la mateixa manera que es parla de poetes nacionals, si existís el títol d'opinadora nacional Pilar Rahola en seria una seriosa contendent, després de més de trenta anys amb presència profusa als mitjans de comunicació. Ara la periodista tanca abruptament una etapa arran de la decisió de La Vanguardia de prescindir de les seves col·laboracions, després de catorze anys. Rahola reflexiona, en aquesta entrevista, sobre el periodisme d'opinió, els seus plaers i els seus desgastos.

Diu que l'han fet fora de La Vanguardia per censura ideològica. ¿Fitxar i rellevar columnistes no entra dins de la gestió normal d'un diari?

— És una empresa privada, així que pot fitxar qui vulgui. Ara bé, un articulista també pot explicar quin nivell de pressions ha viscut i per què en un moment determinat la casa li diu: "O canvies la posició o no et mantindràs". El director té dret a fer-me fora, només faltaria, però La Vanguardia ha volgut vendre la idea que era un producte en el qual cabien totes les veus i només jo sé el que he patit els últims anys. A partir del 2017, l'atmosfera era irrespirable.

Fa uns mesos ja va tenir-ne un peu fora.

— Se'm crida a files, al despatx, i se'm diu que les meves posicions són inassumibles. No tant per la defensa de la independència com pels articles sobre la monarquia i els que perjudiquen els interessos d'Espanya com a marca. I la veritat és que no he fet gaires articles sobre la monarquia, però han sigut contundents, això sí. A veure, jo vaig posar en un destacat la frase de Valle-Inclán "Al rey no lo hemos echado por Borbón sino por ladrón". Esclar, no va ser un dia simpàtic.

Com es va resoldre, la penúltima crisi?

— Primer em van dir que anava fora. Després, que passava a publicar un sol dia. Jo creia que acceptar-ho era una humiliació i que aleshores em tocava plegar. Finalment, vam pactar passar de sis dies a la setmana a quatre. I m'oferien cobrar el mateix, la qual cosa demostra que era un afer estrictament ideològic.

¿Sempre ha sigut una relació tensa?

— A mi em fitxa Pepe Antich i em diu: "Per més que siguem un diari espanyol, hi ha una centralitat catalana de la qual no podem marxar i que està virant cap al sobiranisme i l'independentisme". És quan fitxen Albert Sánchez Piñol, Xavier Antich, Jordi Graupera, Salvador Cardús, Xavier Sala i Martín. Hi ha estira-i-arronses, però en aquesta primera etapa vaig viure amb molta tranquil·litat la meva llibertat d'opinió.

Quan s'acaba la relativa calma?

— A partir de la sortida de Pepe Antich tot es remou. He de dir que Màrius Carol, amb les seves maneres british, va capejar temporals que no eren gens fàcils, i l'hi agraeixo. Ara, les plomes independentistes van anar caient totes i em vaig quedar sola. Moltes vegades em sentia la coartada de La Vanguardia. Gent m'escrivia i em deia: "Gràcies a tu La Vanguardia sembla el que no és". I, en aquesta última etapa, tot es torna molt més complicat.

¿Però les afinitats que ara l'ejecten del diari no són les mateixes que li van obrir les portes? Vostè entrava com a veu pròxima a Convergència.

— Aquest és un estigma que es van repetint, però no és cert! Jo el que he sigut sempre ha sigut independentista. Quan ERC té la necessitat de recuperar l'escó a Madrid, faig la bogeria d'anar-hi. Jo aleshores tenia una pèssima relació amb CiU. De fet, a mi Pujol m'havia vetat a TV3: em tenia en una llista negra. Ara, en època d'Artur Mas Convergència comença a virar cap a l'independentisme i jo penso que aquell és un moviment important per al país. Però jo no m'he fet de cap partit: continuo sent una ànima lliure.

¿Seguirà de tertuliana a RAC1 o aquesta baralla també s'ha estripat?

— [S'encongeix d'espatlles i somriu.]

Minuts abans de començar aquesta entrevista he trucat a una font de l'emissora. M'ha dit que hi compten. Però m'estranyaria saber-ho jo millor que vostè!

— A veure, explico amb sinceritat el que sé, que és poquet. Un cop em diuen que me'n vaig, truco a Jordi Basté, que és amic i me l'estimo molt. Allà sempre m'he sentit lliure i sé que ell ha patit considerablement. Quan l'hi explico, li pregunto si he de venir dilluns. "Esclar que vens!" I vaig anar-hi dilluns i no n'he sabut res més. Tinc entès que torno, però ja ho veurem. Treure'm de RAC1 seria afegir més foc al molt foc que ja hi ha hagut, però, sincerament, no ho sé.

Dona per tancat l'afer, doncs?

— Estic donant aquesta entrevista però n'he rebutjat unes quantes, perquè no vull estar deu dies parlant d'això. Al capdavall, l'important no som les persones sinó el símptoma de tot plegat. Soc molt crítica amb el silenci còmplice dels poders catalans mediàtics, empresarials, sindicals, que callen i atorguen davant la repressió. Tenim presos, exiliats, 3.000 persones en processos judicials. Aquest silenci còmplice m'emprenya molt. El que més em dol no és que em treguin a mi, o els que han tret abans. I no em dol que hagin decidit que la seva centralitat ja no passa per aquí. El que em dol és que aquests poders callen, atorguen i aplaudeixen davant la repressió.

Segons el portal de transparència de la Corporació, el seu contracte al Tot es mou va ser de 27.000 euros. Un any abans, era de pràcticament el doble. ¿Se sent maltractada per TV3?

— Les xifres no són correctes: són les previsions del contracte, però no tenen per què complir-se. El que és real són els 300 euros per tertúlia. Si hi vas quatre dies cobres més que si n'hi vas un, esclar.

En tot cas, va passar d'anar quatre dies al Tot es mou a fer-ho un de sol. Per això li demanava quina era la seva relació anímica amb la casa, avui dia.

— No, no, bona, sincerament. Sé que hi ha pressions i històries. I es va treure molta punta a la conversa amb Madí, que era un cabreig per una cosa molt concreta. Pressions n'hi ha moltes, i sobre mi, però també sobre el Toni Soler, sobre el Jair Domínguez, sobre el Ricard Ustrell, d'una altra manera... És una televisió pública i les pressions són naturals. Però jo, amb l'Helena Garcia Melero i al FAQS m'he sentit molt còmoda. Al FAQS sempre he dit el que m'ha donat la gana.

¿I no pot ser que el problema fos precisament aquest? Que se li cedia una tribuna sense ningú al davant per confrontar-la.

— Com els altres, no? A la tribuna del Tot es mou surto sola, sí, però després els altres dies surten Toni Bassas, Jaume Barberà o Xavier Domènech...

Però quatre dies no els tenia ningú. Això m'ho ha de concedir.

— Però el Toni Soler fa l'Està passant cada dia i també és molt editorial. O la que fa brometes, com es diu... l'Empar Moliner! També surt cada dia.

De debò creu que són formats equivalents al seu?

— No és política, d'acord, però hi ha càrrega política. Hi ha una pila d'analistes que surten a una pila de programes. Alguns dels que m'han criticat sortien en diversos programes de ràdio i en diversos de TV3. Puc entendre que hi hagi un moment en què determinats partits diguin que això no pot ser. I per això el FAQS va decidir que fos un cara a cara.

En tot cas, els minuts de pantalla són indiscutibles. I un informe del CAC de fa un parell d'anys la situava encapçalant el rànquing de tertulians.

— Podria ser, però, com veu, ho han corregit.

Per cert, el 2012 va demanar en un article que tanquessin el CAC...

— No ho recordava! Però no devia ser per les disputes sobre la meva presència a TV3, eh? Que jo no hi era. [Riu]

Encara el clausuraria?

— No, devia ser una boutade del moment. La veritat és que no recordo què va motivar l'article. A vegades les circumstàncies canvien.

Ha esmentat abans el seu àudio amb David Madí. Hi parlava en primera persona: "Si guanyem..." Això no l'invalida per aparèixer a la televisió presentada com a "analista política"? L'etiqueta suggereix una neutralitat, quan és obvi que existeixen uns lligams amb un espai polític.

— Però no és un "guanyar" de partit. Potser és que m'explico fatal. Jo parlava del concepte. Jo vull que guanyi la independència. I que guanyin les tesis que no tirin enrere l'1 d'Octubre. I defenso els que avalen mantenir-se en una estratègia de confrontació i dignitat, que no vol dir anar demà a una vaga general. Em preocupa com ens estem acomodant en la repressió. Ara Junts està evolucionant cap a una estructura de partit clàssic. Doncs no sé si això m'agradarà.

¿Però entén que això reforci la noció d'una identificació de persona i sigles?

— Jo entenc que es creïn etiquetes. Però jo els he fotut esbroncades enormes, a Junts. I m'ho he permès per la confiança que tinc amb algunes persones: els he dit que què cony estaven fotent i que es mereixien el que els havia passat. Si m'haguessin pescat una d'aquestes altres converses, el relat seria diferent. Però, al final, jo soc una veu, igual que altres veus, diverses, hi ha per aquest món. En Baños, en Llach, en Dante Fachín... pul·lulem per aquest món des de fa molt de temps, donant suports explícits i complicitats. Si jo hagués estat alienada en un partit, no hauria fet un canal a YouTube dient de tot a Junts i ERC perquè no es posaven d'acord pel govern. I sé que Puigdemont era més procliu a anar a oposició.

Encara més sobre la proximitat del món polític i el periodístic: aquella festa de Cadaqués, amb Helena Garcia Melero, Puigdemont tocant la guitarra, el major Trapero cantant Joan Manuel Serrat...

— És que som la colla de Cadaqués! Ens ho estàvem passant molt bé i algú va dir que seria bo que es veiés aquesta alegria, perquè veníem d'uns mesos molt durs i lletjos. Vam cometre la ingenuïtat del segle. Puc ben assegurar que no parlàvem de política. És que aquest és el món Cadaqués. I la meva família fa 800 anys que hi estiueja, que el primer Rahola documentat és de finals del 1200. No hi havia cap maldat: no es va fer ni estratègia, ni confidències. A les festes del poderío madrileny se'n van a caçar i després de putes i nosaltres cantàvem Paraules d'amor. És que no podíem ser més naïfs...!

¿Caldria alertar l'espectador, en tot cas, d'aquestes complicitats?

— Cada persona de les que sortim a TV3 tenim posicions marcades, no fotem. O és que en Sergi Sol no la té marcada? O no la té Jaume Barberà? O el Toni Bolaño? Hem de posar-li una etiqueta sobreimpressionada que digui "Simpatitzant del PSC"? Acceptem, sisplau, que Toni Bolaño pensa per ell mateix i que té les seves complicitats. Jo soc algú que penso per mi mateixa. Pot agafar els meus discursos del 1992: no li caurà ni una coma. Ara bé, ja no vull estar en política. He tingut ofertes, i no les he acceptat.

Quina ha sigut l'última oferta?

— [Dubta uns segons, somriu múrria.] A les municipals. De tant en tant hi ha tam-tams. Cada cop menys perquè sempre dic que no, que no vull ni sentir-los. Hauria de canviar molt la meva posició anímica i personal. No em sento de cap partit, perquè vull tenir la llibertat de poder dir "aneu bé"... o "aneu malament". També he de dir que puc entendre l'animadversió contra mi. Soc una persona d'opinions fortes i trepitjo ulls de poll. No m'ha importat mai crear-me enemics, però no negaré la cacera contra la meva persona. Ara bé, a d'altres no se'ls posa la lupa! I a les televisions privades, que també tenen diner públic, això tampoc no es mira mai.

Per què creu que pateix aquest greuge?

— Perquè he tingut, suposo, molta capacitat d'influència. L'he tinguda. Potser ara no la tinc tant, no ho sé, però l'he tinguda.

¿Li fa por perdre influència si es queda sense tribuna, desgastar-se...?

— Desgastar-te et desgastes des del primer dia que opines públicament. Si vols ser feliç, no opinis sobre el que passa al món, perquè feliç no ho seràs.

Quin tema li comporta més tensió?

— El tema que erosiona més és el d'Israel. És horrorós, perquè es tracta d'una mena de fe religiosa per a l'esquerra i si trenques el discurs progre passes a ser el dimoni. Aquest és un tema molt pesat i dels que creen estigma. Hi ha una negació absoluta del debat. N'hem parlat amb Vicenç Villatoro i Joan B. Culla, amb els quals fa trenta anys que parlem de l'assumpte. I diem: "Qui ens manava ficar-nos en un merder en què hi ha tanta agressivitat?"

Dels milers de columnes que ha fet... ¿n'esborraria alguna? La sensació és que no és de mirar gaire enrere.

— És una sensació correcta. Esborraria aquelles en què m'he equivocat, però no pas les que m'han creat problemes. I miri, si soc sincera, potser no esborraria ni aquestes. Perquè tu et forges com a opinador cada dia. Els errors també et formen, i et preparen.

¿Em permet una última dolenteria, per acabar?

— En porta unes quantes, eh?

No serà tant. Li llegeixo una frase que algú va escriure sobre vostè i n'ha d'endevinar l'autor. "La irresistible atracció que Rahola sent per les carxofes –terme que en l'argot periodístic defineix els micros de les ràdios i teles– la pot portar, si no l'ha duta ja, al ridícul i l'esperpent".

— Sí, aquesta la conec [somriu]. És un article de l'any 1998, en plena guerra entre Esquerra i Convergència. En aquella època Convergència em semblava un partit venut al règim, que només obeïa interessos econòmics. El Carles Puigdemont va escriure aquest article, d'acord, però jo en devia haver escrit 50 contra el partit. Si rescatem un article del 1998, ningú se salva. Començant per mi, que ves a saber què he dit dels altres...!