Mèdia 04/05/2021

'The Guardian' arriba als dos segles d'història

La prestigiosa capçalera britànica celebra el bicentenari amb un festival digital d'actes per reflexionar sobre la professió i repensar el món

4 min
Pàgina web d'inici de l'arxiu històric de The Guardian

LondresDia històric per a la premsa britànica. De fet, per a tota la premsa escrita de prestigi mundial, sigui en la llengua que sigui. El diari The Guardian celebra aquest dimecres els dos-cents anys de la sortida del primer número, que llavors es va editar com The Manchester Guardian.

La fundació està estretament relacionada amb una barbaritat i una tragèdia que, en certa mesura, van redefinir el Regne Unit emergent de la mà de l'aleshores ja imparable Revolució Industrial. Un canvi de model econòmic que, al seu torn, també modificava la societat de les illes i, a la pràctica, de tot el món. Es tracta de l'anomenada massacre de Peterloo.

Portada del primer número de 'The Manchester Guardian', del dissabte, 5 de maig de 1821

El 16 d'agost del 1819 al matí, una immensa multitud va ocupar els carrers del Manchester, bressol de la indústria tèxtil. A migdia o primera hora de la tarda, 60.000 persones, gairebé la meitat de la població de la ciutat i els nuclis urbans que l'envolten, s'havien aplegat demanant, pacíficament, "Llibertat i fraternitat" i mostrant pancartes en què també es llegia: "La imposició sense representació és injusta i tirànica". S'hi van cantar cançons patriòtiques –paradoxalment, molt vinculades a un imperi opressor de les classes socials més pobres, nacionals i de la resta del món– com ara Rule Britannia i God Save the King.

La democràcia no era, malgrat tot, un valor en alça en el que aleshores era un societat extremadament desigual. Londres hi va enviar l'exèrcit per dispersar la gernació. Divuit persones hi van perdre la vida i més de 650 van resultar ferides en un dels xocs polítics més cruents de la història del país. Els fets van tenir lloc al St. Peter's Field.

Un periodista local, James Wroe, el va batejar amb l'esmentat nom de massacre de Peterloo, una referència punyent a la batalla de Waterloo, que havia tingut lloc quatre anys abans. La gosadia de Wroe li va costar el tancament del diari, el considerat radical Manchester Observer. Ell mateix va ser condemnat a un any de presó per difamació de caràcter sediciós. La persecució de la premsa ja es veu que és una constant.

La repercussió de la matança, en tot cas, i les onades d'indignació que va generar, van acabar convencent un grup d'empresaris liberals de la ciutat de la necessitat de tenir una veu pròpia en defensa dels seus interessos, que aleshores també s'oposaven a les lleis que gravaven el comerç de blat de moro.

Edició setmanal

The Manchester Guardian va ser fundat per John Edward Taylor. Inicialment era un setmanari i apareixia cada dissabte, fins que al 1836 s'hi va afegir un número cada dimecres. El 1855, l’abolició de l’impost sobre la publicació de premsa va permetre finalment que s'edités diàriament. El gran nom que va fer possible consolidar el prestigi d'una publicació de fora de Londres va ser el del diputat liberal Charles Prestwich Scott, que va dirigir el diari durant 57 anys, des del 1872, i que va arribar a la Cambra dels Comuns el 1895. Va ser reelegit el 1900, malgrat la posició que el diari va prendre en contra de la Guerra dels Bòers.

La posició ètica del diari, i el respecte pel periodisme de qualitat, queda refermada durant la Guerra Civil Espanyola, en què va guanyar prestigi entre lectors no només liberals, sinó també entre els del centreesquerra i l'esquerra fins i tot més radical. Al ben conegut Homenatge a Catalunya, George Orwell ho va deixar dit en els termes següents: "Dels nostres grans diaris, el Manchester Guardian és l'únic que em produeix un respecte creixent per la seva honestedat".

L'actual diari, un referent del que s'anomenava la indústria de Fleet Street –el carrer de Londres on es concentraven totes les capçaleres de la premsa nacional–, no va agafar volada fins a la dècada dels setanta del segle passat, poc més d'una dècada després que el 1964 l'editor d'aleshores, Alastair Hetherington, decidís que havia arribat el moment de competir amb la resta de capçaleres i traslladar la redacció central a la capital britànica.

Poc abans, fruit del gran interès del diari pels afers nacionals i internacionals, el 1959 va canviar de nom i va desaparèixer Manchester de la capçalera; i el 1961, es va començar a imprimir a Londres.

Però no sempre va ser el referent que és ara. Fins i tot en els moments en què va començar el recorregut londinenc. No sense un punt de l'excentricitat que tradicionalment va caracteritzar el diari –per exemple, durant més de 150 anys no va informar mai sobre curses de cavalls–, el dia en què va començar el famossíssim judici de Chatterlay –el cas contra l'editorial Penguin per haver publicat L'amant de Lady Chatterlay, de D.H. Lawrence, suposadament incomplint la llei sobre publicacions obscenes del 1955–, el 20 d'octubre del 1960, The Guardian va publicar a la portada un anunci del Daily Telegraph que deia: "El diari en què podeu confiar", perquè "proporciona tot el que podeu desitjar en un diari". A més, el tradicional diari conservador de l'old money era més barat.

El rotatiu té dues característiques que el fan quasi únic. D'una banda, pertany a una fundació que en reforça la llibertat editorial. Aquesta visió no estrictament empresarial s'ha notat també en el fet que el Guardian ha renunciat a cobrar pels continguts. El seu model aposta per les donacions voluntàries, sense esperar-ne res a canvi, més enllà de sentir que es contribueix a fer arribar el periodisme del mitjà a tothom independentment del seu nivell de renda. D'aquesta manera, s'ha convertit en la capçalera britànica de referència al món anglòfon, perquè tothom la pot llegir sense necessitat d'estar-hi subscrit.

L'actual editora del diari, la primera dona que ha dut les regnes d'un dels grans mitjans britànics, Katharine Viner, assegurava dissabte passat en un article que "la missió de The Guardian ha sigut buscar la veritat i utilitzar la claredat i la imaginació per generar esperança". Un pensament molt en la línia de la gran tradició de la premsa anglosaxona. Fa uns quants anys, l'anterior editor, Alan Rusbridger , l'home que entre el 1995 i el 2015 va encapçalar la transformació digital del diari, ho va resumir a aquest corresponsal fent servir una expressió de Carl Bernstein: fer periodisme és difondre i acostar-se a "la millor versió disponible de la veritat".

Sens dubte és el que ha fet The Guardian, si més no els últims trenta anys, sense menystenir en absolut l'opinió de George Orwell.

stats