Tempesta mediàtica al Regne Unit pel suport a l'IRA d'una estrella del periodisme

Durant vint-i-vuit anys, Roy Greenslade va ser un dels columnistes més respectats del Regne Unit, enfilat a la seva columna del diari The Guardian, des d'on opinava sobre els moviments, missatges i contradiccions dels mitjans de comunicació. Anteriorment, havia dirigit el tabloide Daily Mirror i va ocupar uns quants càrrecs de responsabilitat al Sun, el Daily Star, el Daily Express i el Sunday Times. Un article recent, en aquest últim diari, ha generat una controvèrsia mediàtica de primer nivell al país. Greenslade hi explicava, amb detall, el seu suport a la lluita armada de l'IRA. I, per bé que negava haver aprofitat la seva posició en benefici de la guerrilla irlandesa, des de la publicació de la peça el periodista, de 74 anys, ha hagut de dimitir com a professor de la Universitat de Londres i ha estat qüestionat per col·legues, mitjans i fins i tot pel director del Guardian que li va fer confiança.

Les simpaties republicanes de Greenslade no eren ben bé un secret. Al capdavall, una foto de Bobby Sands –el pres de l'IRA que es va deixar morir de fam en protesta pel canvi legal que els equiparava a delinqüents comuns– guarnia la seva taula de treball des del 1981. I Nick Davies –probablement l'altre gran periodista britànic especialitzat en mèdia– ja havia revelat al (molt recomanable) llibre Flat earth news (2008) que el seu col·lega havia col·laborat, amb pseudònim, al diari An Phoblacht del Sinn Féin. Però Greenslade havia guardat silenci. Fins aquesta setmana.

A la seva peça del Times, Greenslade suggereix que Davies no el va fer sortir de l'armari: "Vaig prendre la decisió conscient de dir la veritat després d'anys d'haver amagat les meves simpaties republicanes, i vaig escollir fer-ho a través d'algú en qui podia confiar. En Nick i jo continuem sent bons amics". Però és el primer cop que explica amb detalls el perquè de la seva adhesió al republicanisme i també els motius per amagar-ho durant tant de temps.

La revelació del Bloody Sunday

Tot i que Roy Greenslade és londinenc, la militància intel·lectual amb el moviment republicà irlandès va néixer amb el desencís sobre com els mitjans britànics van tractar la matança de manifestants d'aquell Diumenge Sagnant del 1972 que els U2 immortalitzarien en una cançó. "Explicar que la protesta era organitzada per l'IRA era ridícul, però això ho repetia i repetia el diari per al qual treballava", detalla el periodista a l'article del Sunday Times. "El 7 de febrer del 1972 va ser el primer dia del meu llarg silenci. Sabia que admetre el meu suport als republicans irlandesos comportaria perdre la feina. Podria haver plegat jo mateix, per coherència amb els meus principis. Però la idea de sacrificar una carrera a Fleet Street [el carrer que concentrava bona part dels principals diaris de Londres] era impensable".

Greenslade justifica al text, a més, l'ús de les armes: "Vaig acabar acceptant que la lluita entre les forces de l'estat i un grup d'insurgents era desigual i, per tant, que no es podia lluitar en termes convencionals. En altres paraules, donava suport a l'ús de la força física". El pas del temps no l'ha fet variar de posició i encara ara no en renega: "Volia la pau i vaig jugar un paper menor com a missatger en un moment crucial, durant el procés. Entenc per què el conflicte va passar i no em penedeixo d'haver donat suport als que van lluitar". El periodista assegura que, malgrat això, mai va comprometre la seva independència professional. De fet, el títol de la columna, traduït, seria: "Vaig animar l'IRA durant anys des de Fleet Street, només que tu no ho vas llegir mai".

Però si les explicacions prolixes a la columna del Times pretenien fer una voladura controlada d'aquesta incòmoda veritat per a l'establishment periodístic britànic, amb l'ànim de trobar una certa concòrdia entre el jo públic i el privat, l'ona expansiva ha sigut molt més demolidora del que es podia esperar. D'entrada, per les reaccions periodístiques. A les mateixes pàgines del diari, James Bloodworth titulava la seva columna "Roy Greenslade: apologeta de l'IRA i, senzillament, un altre tonto útil". Més dolorós deu haver sigut l'article d'Alan Rusbridger, el director del Guardian entre el 1995 i el 2015. Després d'explicar que Greenslade mai va escriure un editorial sobre Irlanda del Nord i de renyar-lo per haver acceptat una columna al diari unionista de línia dura Daily Telegraph, es manifestava "decebut" pel fet que no alertés d'aquest conflicte d'interessos. "Ocasionalment va escriure sobre Irlanda i la cobertura mediàtica d'afers irlandesos", admetia. "A partir del que ara ha compartit, crec que hauria d'haver evitat aquests temes o, almenys, ser més explícit a l'hora d'explicar als lectors quins eren els seus punts de partida".

Rusbridger es refereix fonamentalment a la crítica que Greenslade va escriure sobre un programa de la BBC en què es tractava la denúncia de violació presentada per Máiría Cahill, a mans d'un presumpte membre de l'IRA. El reportatge narrava com l'organització s'havia conjurat per tapar l'incident i Greenslade va censurar la cadena per haver estat poc transparent en l'elaboració de la peça. "Tenint en compte la seva pròpia falta de transparència –escriu l'exdirector del Guardian–, això va ser, com a molt mínim, hipòcrita". Tant el diari com Greenslade s'han disculpat amb l'afectada pel dany causat.

Informació classificada

Però, més enllà de les opinions posades sobre el paper, el gran interrogant que plana sobre la figura de Greenslade és saber si, mentre va ocupar càrrecs directius en algunes de les principals capçaleres de Londres, va aprofitar la seva posició per recollir informació sensible que després traslladava als grups amb què simpatitzava. El periodista David Leppard, que va treballar amb ell els anys 80, ha explicat que el seu excap podria haver compartit detalls d'operacions en marxa amb els republicans. Greenslade ha negat la major: "Nego categòricament haver passat mai informació a l'IRA. No tenia informació per passar-li. Els donava suport intel·lectual, no pas operatiu".

Tanmateix, com a mínim una escena que ha emergit suggereix que el periodista va enderrocar el mur que havia construït entre el jo activista i el jo periodista. Quan tres membres de l'IRA van ser abatuts a trets a Gibraltar, Greenslade va trucar al seu diari d'aleshores, el Sunday Times, impostant un accent irlandès i assegurant ser l'amic d'un pilot britànic que havia sentit com soldats de les forces especials havien planejat l'operació. L'objectiu: alimentar la tesi –no contrastada però persistent– que s'havia executat sumàriament els tres membres de l'escamot, en comptes de detenir-los. Perquè el Greenslade polític pogués ser a la cabina de telèfon, el Greenslade periodista va haver de marxar de la redacció. I l'intent de suturar aquesta fractura, de moment, no ha estat reeixit.