Sèries
Mèdia 09/05/2021

'Shameless', el triomf del pont aeri entre el Regne Unit i els EUA

La sèrie de Showtime ha aguantat onze temporades en antena després que la seva versió original britànica també les tingués

3 min
William H. Macy en el paper de Frank Gallagher

BARCELONAQue una sèrie actual aconsegueixi arribar en forma a l'onzena temporada és quasi un miracle. L'últim prodigi a aconseguir-ho ha sigut Shameless, ficció de Showtime que es pot veure a través de Movistar+. La família disfuncional que han format Frank Gallagher, encarnat per William H. Macy, i els seus sis fills ha marxat definitivament de la graella, com una de les ficcions que millor s'han adaptat al context pandèmic. Tant és així que en la seva temporada final el protagonista pateix coronavirus, un fet crucial en el desenvolupament d'aquest epíleg de la sèrie i que ha mostrat els excel·lents reflexos de l'equip de guionistes dirigits per John Wells.

Shameless s'ha acomiadat sense ser una ficció ni favorita d'un públic extraordinàriament massiu, ni de la crítica especialitzada, tot i haver col·leccionat nominacions als Emmy –sobretot centrades en els papers que encarnaven Macy i Joan Cusack–. La seva victòria se sustenta en haver fidelitzat una audiència que ha seguit amb entusiasme les peripècies d'un dels personatges més autodestructius i suïcides de la història de la televisió. El carisma i caràcter de Frank Gallagher el destaca com un dels personatges televisius que més i millor ha jugat amb l'autoironia, fins al punt de portar tatuada al pit la frase "Do not resuscitate" ("No em reanimeu"). Però hi ha un fet que fa que aquesta sigui una sèrie encara més especial i rara avis: als 134 episodis emesos entre el març del 2011 i l'abril del 2021 n'hi podem sumar 139 més, els de la versió original britànica. Aquesta equiparació entre autèntica i remake és pràcticament inèdita en el trasllat de sèries entre països.

La fi de Shameless tanca un dels episodis més brillants en l'habitual pont aeri entre sèries britàniques i nord-americanes. Com si fos un banc de proves, algunes de les ficcions més brillants del Regne Unit han acabat sent nous productes als Estats Units, sigui mantenint nom i argument o sent-ne una inspiració. És un fenomen que s'ha anat succeint en el temps (de fet, n'hi ha un centenar) però que s'ha accentuat els últims vint anys. En el cas de Shameless, tot i que la versió nord-americana ha conservat els personatges clau i durant les dues primeres temporades va seguir el fil argumental de la sèrie mare, a mesura que ha anat avançant s'ha anat diferenciant narrativament de l'original. 

Les diferències entre les dues ficcions no només són d'argument: de la mateixa manera que va passar amb les versions estatunidenques de The office i Queer as folk, els protagonistes han conviscut en un ambient general més amable i adaptable al mainstream. Frank Gallagher, que viu en un Chicago força menys agressiu que els suburbis de Manchester, és un horrorós pare de família vividor, trepa i egoista... però entranyable. En el seu homòleg britànic, en canvi, no hi havia pietat: era un personatge absolutament detestable. Aquesta tendència americana a ensucrar, o fer més fàcil d'empassar per al gran públic, va ser molt palpable amb el protagonista de The office. Era pràcticament impossible no acabar estimant Michael Scott, el director d'oficina que interpretava Steve Carell en la versió estatunidenca, de la mateixa manera que era força improbable fer-ho amb David Brent, l'insalvable original de Ricky Gervais. Precisament el còmic anglès és especialista a traslladar el llenguatge narratiu propi i el sentit de l'humor britànic sense filtres ni moralines als Estats Units. En aquest sentit, les punyents gales dels Globus d'Or, tan reconegudes que ja en porta cinc, o la coproducció transoceànica entre HBO i BBC, l'extraordinària Extras, demostren que el públic nord-americà no sempre necessita el rerefons amb tendència a alliçonar que han tingut algunes de les adaptacions fetes al seu país.

De moment, els remakes de sèries angleses que viatgen als Estats Units per fer-ne nova versió sembla que no s'aturen. Un dels últims projectes que van aparèixer a la graella va ser l'adaptació americana d'Utopia, sèrie britànica emesa a Channel 4 entre el 2013 i 2014, que va arribar l'any passat a Amazon Prime després d'un intent fallit de David Fincher a HBO. La llista de possibles noves versions que s'han rumorejat, alguna inclosa amb especulacions sobre la data d'estrena, és llarga i imaginativa i va des de Misfits, aquella antiga sèrie de superherois de classe obrera amb una brillant primera temporada, a la distòpica Black mirror, de què el 2015 es va especular amb la seva versió estatunidenca de la qual no n'hem tornat a escoltar res, entre moltes altres. Algunes, fins i tot, han sigut avortades abans de l'estrena: l'any 2006 es va rodar un pilot per a la versió nord-americana de The IT Crowd, però va agradar tan poc al president de la NBC, que va morir abans de néixer.

Tres adapatacions per recordar...
  • 'The office' (2005-2013) La joia de la corona. L'adaptació nord-americana de la sèrie de Ricky Gervais no només és el millor exemple de 'remake' amb gran resultat: és una de les millors comèdies de tots els temps per si sola. Mai ningú havia imaginat que una oficina de distribució de paper pogués donar set temporades de tanta qualitat (i també dues per oblidar).
  • 'House of cards' (2013-2018) Encara avui hi ha gent que desconeix que abans que nasqués la sèrie nord-americana hi va haver una anterior original, la britànica. La sèrie de la BBC estava basada en una trilogia de novel·les escrites per Michael Dobbs, antic 'spin doctor' de Margaret Thatcher. L'americana, molt més llarga, va ser excel·lent, tot i el final abrupte pel cas Kevin Spacey.
  • 'Queer as folk' (2000-2005) Si la versió original anglesa va ser una excel·lent sèrie de deu episodis que va voltejar el clixé gai de principis de segle amb realisme i encerts, la seva versió nord-americana ja no era la novetat de posar cap per avall l'acadèmia, però en les cinc temporades en antena va saber transportar la realitat gai de la classe treballadora nord-americana.
... i tres per oblidar
  • 'Skins' (2011) Fracàs estrepitós de provar d'emular la que, encara avui, és una de les millors sèries d'adolescents de tots els temps. El gran mèrit de la versió original va ser el de retratar una joventut desfasada, punk, nihilista i plena de complexos que s'esforçava per no enfonsar-se en la realitat adulta. La seva adaptació americana no va durar més de deu episodis.
  • 'The Inbetweeners' (2012) Si a 'Skins' eren els adolescents desfasats, els 'The Inbetweeners' eren els 'freaks' de la classe. Una amable comèdia britànica, apta per a tots els públics, amb moments realment de riure per no parar que va fracassar en el seu desembarcament als Estats Units. Va durar una temporada, que es va emetre a MTV, i gràcies. Ni la va seguir ningú, ni va agradar a ningú.
  • 'Utopia' (2020) Pots aconseguir fer una bona adaptació traslladant les realitats d'un país a l'altre, però no funcionarà si et carregues l'esperit original. És el que va passar amb l'adaptació nord-americana de la brillant sèrie de culte anglesa, que perdia l'agressivitat original per una baixada de revolucions inexplicable encarnada en la figura de John Cusack.
stats