Bernat Puigtobella: "El problema de la cultura catalana és que volem assemblar-nos massa a Madrid"

BarcelonaNúvol és un digital d'autor –i autors– que ha aconseguit el bé preuat de la rellevància. Amb motiu del seu desè aniversari, conversem amb el seu editor, Bernat Puigtobella, sobre la trajectòria del projecte, que des del gener del 2019 forma part dels canals de l'ARA, i també sobre l'estat de la cultura catalana.

Deu anys de Núvol a l'atmosfera digital. Sou on volíeu?

— Érem un grupet molt petit, amb uns propòsits modestos, que volia provar com seria un mitjà només dedicat a la cultura en un moment de crisi de la cultura. Recordem que fa deu anys estàvem en ressaca de la crisi del 2008, però naixien també projectes com les editorials Raig Verd, Periscopi o Males Herbes, o la companyia de teatre La Brutal, també el Laboratori de Lletres. Núvol seria un d'aquests brots verds. Intuíem que hi havia una necessitat, una funció a fer, igual que el teu Pareu màquines compleix la funció de ser el fetge que ens filtra la caverna de Madrid perquè no l'hàgim de llegir els altres.

I quina és la funció, espero que menys hepàtica, de Núvol?

— En aquell moment, moltes manifestacions culturals havien quedat fora del radar dels grans mitjans i necessitaven una representació mediàtica. Pots engegar un projecte, però si ningú parla de tu de manera seriosa –criticant-te si cal, però donant-te carta de naturalesa– és com si no existissis. I a la cultura catalana li ha faltat sempre la capacitat d'autorepresentar-se. D'activisme i ganes de fer coses n'hi ha hagut sempre, però falta aquesta segona capa.

Núvol diu que és un "diari digital de cultura en català". Però em sembla una definició asèptica. Com expliques tu Núvol quan et descordes el botó de dalt de la camisa?

— Núvol sempre ha aspirat a ser una conversa, que no sigui només un mirall d'allò que està passant i una agenda cultural, que també ho volem ser. Volem parar l'orella i intervenir, a través dels columnistes, les entrevistes i els reportatges. Recordo que al principi ens definíem com l'escuma del caputxino. No teníem els recursos per informar de tot, però sí que podíem afegir aquesta capa cremosa de comentari metamediàtic.

Jugo amb avantatge perquè vaig ser-hi en el moment de la concepció i llançament. Quina era la motivació a l'hora de complicar-se la vida amb un digital de cultura? Suposo que no era forrar-se per comprar-te un Lamborghini.

— No, no he pogut estalviar gens per al Lamborghini... (Riu) Però hem pogut navegar. Jo venia de treballar deu anys en el món editorial. I la primera espurna em va empènyer a fer llibre digital, però vaig veure de seguida que els e-books eren carn de pirateria i que ningú vindria a casa nostra si no els oferíem un reclam. Va ser aleshores quan vaig pensar que la botiga d'e-books havia de ser un accessori en un espai on passen coses i es va produir la deriva d'un projecte editorial a periodístic, estructurat per comunitats.

Salt mortal amb poca xarxa.

— Jo venia del Grup 62 i era molt difícil tenir de nou una feina amb un sou similar al que m'oferia 62, quan tot era un desert, així que vaig entendre que el sou me l'havia de guanyar tot sol. Gràcies a l'herència del meu pare tenia un raconet per començar, però tampoc no gaire.

Fas les paus, almenys?

— Sí, intentem no gastar més del que ingressem. I tenim tresoreria per pagar les factures. Núvol no deu res a ningú, en aquest moment.

Doncs fem un Josep Pla: "Escolti, i tot això, qui ho paga?"

— Hi ha un model basat en la publicitat, però el volem complementar amb subscripció i decantar-lo cap aquí. Si el lector confia en nosaltres, ens ha de poder ajudar. Només que un 1% d'aquests 100.000 lectors mensuals ho faci...

Núvol ha agafat volada com a trampolí de firmes. Com a editor, que tries, dius que no gaires vegades?

— Hem fet confiança a molta gent i, al final, el mateix autor si veu que no té la resposta que esperava, ell mateix se n'adona. Hem apostat molt per autor jove, però també necessitem algun autor sènior, que ens obri més l'espectre generacional.

Ser un trampolí pot ser una arma de doble tall, perquè hi ha la temptació de pagar en projecció i no en diners. El projecte està prou professionalitzat?

— Ara tenim un equip de vuit persones que són estables i després les col·laboracions majoritàriament són remunerades. I tenim alguns col·laboradors que són fans fidels que ens ajuden o ens envien coses espontàniament. L'objectiu primer era pagar la redacció, després els col·laboradors i després les eventualitats. Per això la subscripció és important, perquè ens ajuda a ampliar la nostra capacitat de remunerar.

Des de la teva posició privilegiada d'observador, m'agradaria demanar-te un diagnòstic d'urgència sobre el món dels llibres.

— El problema de l'escriptor català és que hi ha més oferta que demanda. Ara bé, rere aquesta oferta hi ha prou musculatura, amb segells petits i grans. El gran enigma és saber si, d'aquí a cinc anys, aquesta capacitat de produir es manté o es contreu. De moment, hi ha autors catalans que poden aconseguir avançaments alts. Hi ha un mercat.

El teatre, en canvi, està bastant espantat.

— Ara estan patint, puntualment. Ara que ja no ens prohibeixen anar al teatre, la gent ha decidit anar a la platja, pensen. Però crec que sí que hi ha un circuit de petites sales que, amb activisme i sense deixar de ser professionals, aconsegueixen mantenir-se. El problema de la cultura catalana és que volem assemblar-nos massa a Madrid. Hem de ser conscients que no en tots els àmbits podem ser industrials. És industriosa, això sí, en el sentit que treballa molt. Però això no és ser industrial.

No és preocupant, això?

— En àmbits com el teatre, les lletres o la música és molt difícil tenir grans recursos, fora dels circuits públics. Hi ha un punt d'activisme que és indispensable i val més entendre-ho. El que ens dona la mesura del que podem arribar a fer són els públics disponibles. I fer-los créixer només s'aconsegueix amb la qualitat.

I pel que fa a la salut de la llengua?

— Hi ha molt interès de la gent. Detecto una preocupació real. Però no crec que el català estigui a punt de dimitir. Nosaltres hem publicat el Decàleg irreverent per a la defensa del català, de Gerard Furest, i ja anem per la tercera edició amb un llibre que és un manifest per a la determinació lingüística. Ara, el marc educatiu, les lleis... no ens ajuden, no. Hi ha un perill de retrocedir, això sí, amb punyalades com la llei de l'audiovisual, en què el govern central s'ha comportat com un triler. I la llengua és l'últim bastió que tenim, la soca de la identitat.

Núvol, d'aquí a deu anys.

— Hem de ser multimèdia, sense renunciar a ser editorial de llibres en paper. Hem de fer podcasts, vídeos... i pensar amb qui els podem compartir o en quines finestres reproduir-los.

Què li demanes a l'administració per aplanar el camí?

— Que tingui en compte que la rellevància d'un mitjà a vegades no és la quantitat de lectors sinó la qualitat del que fa i el servei que presta a la societat. Si mirem l'última memòria de la inversió publicitària de la Generalitat, els mitjans culturals –en conjunt, no només Núvol– estem molt per sota del que ens pertocaria per la feina que es fa. La cultura continua sent la ventafocs de l'ecosistema mediàtic.