Crítica de sèries
Mèdia 29/09/2022

Dahmer: l'assassí en sèrie que va poder seguir matant gràcies a la policia

La sèrie de Netflix sobre el carnisser de Milwaukee ofereix una inesperada lectura racial del cas

3 min
Evan Peters a la sèrie de Netflix sobre l'assassí Jeffrey Dahmer
  • Ian Brennan i Ryan Murphy per a Netflix
  • En emissió amb subtítols en català a Netflix

Al llarg dels interrogatoris i el judici al qual el sotmeten en la nova sèrie de Netflix, Jeffrey Dahmer insisteix a dir que no és boig. La demència sembla l'explicació més lògica davant d'un home que va assassinar 19 nois, a més de practicar amb alguns d'ells la necrofília i el canibalisme. No és el primer cop que la ficció aborda un dels assassins en sèrie més esgarrifosos de la història recent. Fins i tot un dels seus antics companys d'institut, Derf Backderf, va publicar un còmic autobiogràfic, El meu amic Dahmer, que va inspirar el molt recomanable film del mateix títol. I ara el tàndem Ian Brennan i Ryan Murphy ha estrenat Monstruo: la historia de Jeffrey Dahmer, que aporta algunes perspectives menys habituals al sobresaturat subgènere dels psicòpates.

Com el mateix protagonista, la sèrie té clar que estem davant un personatge sinistre a qui no cal justificar. Sense context previ del seu passat (això vindrà més endavant), el primer episodi arrenca de ple amb Dahmer (Evan Peters) desplegant la seva estratègia de caça, captura i sotmetiment d'un jove en una discoteca. Dirigit per Carl Franklin, un gran del cinema negre contemporani, l'episodi aconsegueix generar una atmosfera malsana al voltant del personatge i del pis on vivia i matava. Com li passa a la seva veïna Glenda (Niecy Nash), notem com la fortor i la podridura impregnen l'ambient. Aquest capítol i el següent, encara més terrorífic, juguen amb el suspens esfereïdor de relatar en temps quasi real la por de les víctimes quan es veuen acorralades.

La sèrie ens endinsa així en el terror, però sense recrear-se en el morbo d'un cas ple de detalls sòrdids. Es tracta de transmetre la por insuportable d'aquests joves i no pas de fer lluir els horrors desplegats pel carnisser, que també s'apunten. Les grans oblidades de tantes ficcions sobre psychokillers, les víctimes, cobren aquí diferents protagonismes. El sisè episodi, per exemple, se centra en la vida d'en Tony Hughes (Rodney Burnford), un model sord amb qui, segons la sèrie, Dahmer va arribar a establir una relació afectuosa abans de matar-lo. Els creadors ens mostren la persona darrere de la víctima, celebren una vida lluminosa que es va estroncar molt d'hora i converteixen aquest episodi en el més corprenedor de tots... malgrat que la víctima indirecta a qui es va donant cada cop més focus és Glenda.

Un retrat complex

Dahmer ofereix un retrat complex del cas, dels orígens i de les repercussions. Entre els diferents escenaris en què es mou trobem la immersió en l'escena gai underground de l'època; el drama familiar d'una llar tòxica i uns pares sobrepassats; l'evolució del marrec que acaba sent alguna cosa més pertorbadora que l'estrany de la classe; la importància en la cultura nord-americana de qüestions religioses com el perdó, la salvació i el càstig, o el fenomen de convertir en estrelles pop els criminals més abjectes.

Però, entre aquestes diferents perspectives al voltant de Dahmer, destaca la denúncia d'un sistema policial que no només no va ser capaç de trobar l'assassí sinó que va estar implicat directament en una de les morts. La sèrie, de fet, acaba oferint un incisiu retrat sobre la discriminació racial als Estats Units a través d'un homicida que a partir d'un determinat moment, i després d'haver violentat diversos nois blancs, persegueix sobretot joves afroamericans o d'origen asiàtic perquè s'adona que les seves vides no importen a la policia. En un panorama, el de les sèries, en què es rendeix culte sistemàtic i acrític als cossos policials com a herois quotidians, s'agraeix la denúncia contundent de les inèrcies racistes, la inoperància sistemàtica i l'autoindulgència corrupta d'algunes forces de seguretat.

stats