Concita De Gregorio: "El meu model de feminisme actual és Rosalía"

BarcelonaReferent periodístic i feminista, Concita De Gregorio té arrels a Barcelona, on va néixer en una casa matriarcal plena de música, lectures i llibertat, al cor de l'Eixample. Aquesta setmana va venir a la capital catalana per recollir el Premi Margarita Rivière, lliurat en el marc de la Festa de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya, a La Ciba de Santa Coloma de Gramenet. Amb el cos al centre del discurs, però també la paraula i la seva capacitat evocadora, escoltar l'entrevistada comporta deixar-se lliscar per les històries personals més evocadores, que són les que importen, al capdavall.

Quan se't desperta la vocació periodística?

— La meva tieta, Maria Lluïsa Borràs, treballava de crítica d'art a La Vanguardia. I jo vaig viure a Barcelona els meus primers anys. Parlo de finals dels seixanta i, aleshores, quasi tot passava a casa, no pas al carrer. I jo he tingut la sort de tenir una família molt lliure. Per històries familiars, la meva mare havia marxat i jo vivia amb la tieta i l'àvia. Tocaven música, llegien en molts idiomes... i això a mi em semblava el món. És a dir, el món era una ciutat buida, però bulliciosa a casa. Primer volia ser pianista, però el que m'agradava més era explicar històries, preguntar coses a la gent del carrer i que m'expliquessin la seva vida. Que també és música, perquè la paraula és música. Tot em semblava molt harmònic. Parlar, escoltar, els idiomes, el piano...

Però va canviar les tecles del piano per les de la màquina d'escriure.

— Quan vaig veure que no era tan bona com a pianista, vaig començar a tocar la màquina d'escriure, sí. I em semblava que seguia fent-hi música! Quan expliques una història és com escriure una partitura: comences fort, després baixes una mica, tornes a pujar... Tot això té a veure amb la bellesa, que sembla que és forma però és substància, perquè la bellesa ens cuida i ens guareix. Quan alguna cosa va malament, i quasi tot sol anar bastant malament, la bellesa és el que ens consola i ens fa humans.

I la vocació feminista? ¿Recordes quan es desperta o en prens consciència?

— Ser feminista m'ha semblat sempre una condició natural. No puc pensar que no es pugui ser feminista. He viscut en una família on hi havia homes, però no me'n recordo, perquè estaven absents. I totes les dones estudiaven tot el dia, perquè era una possibilitat d'emancipació social i independència. De llibertat, en definitiva. Antonio Gramsci tenia un lema que vam posar a la capçalera del diari L'Unità: "Estudieu, perquè necessitem la vostra intel·ligència". El que la comunitat necessita no és res més que la intel·ligència i la saviesa de la gent.

El periodisme difon aquesta saviesa.

— Sí, però al màxim que pots aspirar és a saber que no saps res. Això sí: aprens a preguntar als que en saben. Som com autobusos que anem als que en saben i tornem a explicar-ho a la resta, perquè el coneixement volia dir ser lliure, no tenir límits. Això era així durant la dictadura, perquè quan es restringeix la llibertat tens més clar que aquesta llibertat no pot tenir límits. La meva àvia, per exemple, em renyava si jo parlava català perquè tenia por que algú m'increpés, en aquells anys. Això marca, esclar.

La democràcia formal i l'emancipació econòmica poden donar una sensació de falsa llibertat.

— Totalment. En els meus fills, la idea de la llibertat ja no està vinculada a la responsabilitat, mentre que per a mi era un camí que es construïa amb l'ànim de ser útil, d'enfortir les dones. La llibertat era una eina que te l'havies de guanyar. Ara, quan tot sembla disponible, la llibertat es relaciona només amb el lliure arbitri: faig el que em dona la gana. No vull fer de psicoanalista de diumenge, però tinc quatre fills i una comunitat de joves al seu voltant... i veig que estan molt deprimits. No tenen un lloc al qual poder anar.

Un objectiu?

— Una tensió cap a alguna cosa. Mirem l'etimologia de la paraula desitjar, que ve de de sidera, estar sense estrella a la qual seguir. I ara és com si s'haguessin esgotat els desitjos. La paraula desig ja només té sentit personal, individual, connectat amb el cos, amb la imatge. Hi ha la relació dels cossos però sempre des del tu i des del jo: no hi ha el nosaltres, la comunitat, la connexió. Com a mínim això és el que detecto a Itàlia.

Dirigint L'Unità et vas convertir en la primera dona al capdavant d'un diari nacional a Itàlia. El teu nomenament va ser turbulent.

— Es va filtrar el meu nom per cremar-lo. En les tríades sempre s'hi posa alguna dona, però mai l'escullen.

I més enllà d'aquesta entrada accidentada? ¿Vas trobar reticències a dins o a fora de la redacció?

— Hi ha una cosa que els passa a totes les dones que tenen una posició de responsabilitat. I subratllo que els homes en diuen de poder, però les dones parlem de responsabilitat. Doncs bé, quan tens aquesta posició i no encaixes en el joc del poder, et converteixes en una nosa molt gran. El poder és un joc pensat pels homes i és molt masclista. No ho valoro, d'acord? Només descric. I és un joc de cadena de favors. Aleshores, aquest tipus de poder té molta por de la saviesa i el talent, perquè qualsevol que sigui millor que tu et fa ombra. Per tant, t'envoltes de gent pitjor, per estar sota la llum. Si ets molt bo, mira, encara. Però si ets mediocre o dolent, imagina't tu l'entorn. Sempre ha funcionat per cercles d'elit, això del poder, però almenys abans hi havia la correcció de la competència. Les elits sabien les coses. Ara, en canvi, no saben res de res i tot funciona a base de xantatge. El que sé de tu és el poder que tinc. I si jo t'he nomenat, sé que et tinc.

¿La corrupció és masculina?

— No dic que les dones no siguin corruptes, perquè les categories no diuen res. Hi ha dones i dones. No hi ha els periodistes, els metges, els adolescents... hi ha periodistes, metges, adolescents. Però, estadísticament, jo m'he trobat amb moltes més dones que no s'han deixat corrompre que no pas homes. Conec moltes dones que han dit que no i molt pocs homes que hagin dit que no.

Això de ser 'primera dona que X' és una etiqueta feixuga, per cert, perquè sovint tapa els mèrits estrictament professionals. ¿T'ha passat, a tu?

— Sí, molt. Una vegada, quan treballava a La Repubblica, em van proposar de ser-ne directora adjunta perquè necessitaven una dona com a quota rosa. I jo ho vaig rebutjar. Vaig dir: mira, faig aquesta feina des dels quinze anys. Si em dius que necessites la millor a Europa en política internacional o el que sigui, aquí em tens. Però "necessito una dona"... Per favor, no!

I, tanmateix, les quotes corregeixen biaixos.

— És cert que jo vaig poder rebutjar-ho i això és un privilegi. El problema és que moltes no arriben a ni tan sols tenir aquesta opció, perquè la multitud no entra ni tan sols ja a l'edifici. I aquí sí que es necessita la quota. Que entrin meitat i meitat i, a partir d'aquí, a jugar i a veure qui puja i qui baixa. Quan jo he sigut directora mai he pensat: soc una dona. Però naturalment les meves col·laboradores eren moltíssimes dones, perquè hi treballo millor. I ho faig perquè els homes no sempre són capaços de tenir una cap. En la meva generació, almenys. I també és cert que Itàlia és molt més sexista que Espanya. A Espanya hi ha la paraula parella, que no té sexe. A Itàlia això directament ni existeix. I totes les paraules masculines inclouen les femenines.

Parlem doncs de llenguatge inclusiu. A Itàlia hi ha qui promou la e invertida per no marcar el gènere. Però hi ha dones lingüistes que rebutgen aquestes fórmules, perquè consideren que ja existeix un gènere neutre, que coincideix amb la forma masculina. I creuen, a més, que per canviar la llengua s'ha de canviar el món.

— No és cert, és al revés. Les paraules són llocs on es pot viure. Jo he escrit un llibre, The missing word, on explicava que no existeix la paraula per designar la mare que ha perdut un fill. I no existeix perquè és un tabú. Sí que la trobem en sànscrit, hebreu o grec, però no en espanyol, francès o anglès. Per tant, la persona a qui li passa això no té cap paraula per dir-ho, no té un lloc on ser al costat d'algú més. Les paraules construeixen cases. Però, esclar, les cases modernes solen ser pitjors que les antigues. A casa tinc finestres de fusta i mai posaria PVC. Unes paraules noves i unes formes noves són lletges, segons el meu sentit de l'estètica, però són necessàries. I el món va cap aquí.

El feminisme és intrínsecament d'esquerres?

— Hi ha feministes d'esquerres, de dretes... insisteixo que el feminisme és una condició natural. Però, com tota condició, pot ser bona o dolenta. Hi ha bon feminisme i mal feminisme. I això és dinàmic. Per exemple, la meva generació no és la que ha fet la revolució feminista, sinó que jo he gaudit dels fruits aconseguits per les meves germanes més grans, que són les que van lluitar per l'avortament, el divorci, els drets de les dones. Però sempre hi ha hagut una desconfiança, aleshores, de la primera generació de feministes a la següent, i d'aquesta segona a la següent. Les àvies feministes em miraven una mica malament: tan graciosa, rossa, una mica cursi... com si cuidar-se, agradar-se o maquillar-se comportés per força acceptar un model de seducció per a la mirada aliena que hauries de rebutjar.

Això encara és vigent?

— Era molt necessari en aquella època, però no en la meva. Porta talons, si vols! Jo veig Rosalía i m'encanta. És la meva heroïna. Si jo tingués 20 anys, seria Rosalía. Amb les ungles, els talons, la pell a la vista, els pits enormes... és una bomba atòmica. És feminista? Molt! Però a la meva generació no se li permetia això, perquè era considerat una submissió. El meu model de feminisme actual és Rosalía. Ah: i m'agrada molt també una noia que es diu Travis Birds.

Un dels debats que està partint el feminisme és l'assumpte de qui és dona. ¿Només qui ha nascut en cos de dona o tothom que s'autodefineix com a tal?

— Tots tenen raó. És a dir, no es pot negar que, més enllà de les excepcions hermafrodites, la immensa majoria de cossos són d'homes o de dones. Jo no em sento culpable de dir que soc una dona i que estic bé en el meu cos de dona. Existeix el cos, però el que en fas és la teva llibertat. Cadascú que faci el que vulgui... el problema és que pugui fer-ho! S'han d'estendre les possibilitats, cosa que a Itàlia no existeix. Per facilitar a qui vulgui transitar d'un sexe a un altre: la llibertat ha de ser plena. I que cadascú es defineixi a ell mateix com vulgui. El que em sap greu són les diatribes, les lluites. Però si és molt senzill! És una qüestió de llibertat. I en la llibertat sempre hi cap tot. Cada cop que es defineix més alguna cosa, es restringeix més. No s'ha de dir LGBTIQNF o el que sigui... ¿Podem dir tot el món? ¿Tot-el-món-el-que-vulgui?

El destí juga a la ironia i a tu, que ets un referent de la feminitat, t'ha donat quatre fills... nois. ¿Són feministes, almenys?

— [Riu.] Segurament ho seran. Ara estan una mica farts de feminisme, la veritat. Esclar, ara se senten minoria. "Som homes, blancs i heterosexuals. Hem passat de ser els amos del món als últims de la cadena", es queixen. Però són molt amables. I escolten molt.

Aquests quatre fills, en tot cas, desafien l'estadística segons la qual les directives tenen menys fills que els directius. Com t'ho has fet per conciliar?

— Això de conciliar és una gàbia. Si les dones han de conciliar i els homes no, és una gàbia. No vull ser conciliada. Que no em conciliïn! Jo mai no ho he viscut com un problema, però perquè podia fer-ho. I em recordo embarassada al G-8 de Gènova, amb tota aquella gent matant-se. Però jo em sentia molt bé. Mai he considerat que el que em passés al cos pogués interferir en el que em passava al cap... o a la vida.