Ángel L. Fernández ('Jot Down'): "Hem desmuntat la fal·làcia que a internet només es llegeixen textos curts"

4 min
Ángel L. Fernández, soci fundador de JotDown

Si el tòpic diu que internet és ràpid i llampant, ells van demostrar que també podia ser lent i sobri. Jot Down compleix deu anys com una de les publicacions més interessants gràcies a les seves (quilomètriques) entrevistes i a una adhesió al blanc i negre que desafia l'imperi del Pantone alegre que tant s'estila en altres barris del periodisme.

El rellotge biològic diu que han passat deu anys des que Jot Down va començar a caminar. Però què marca el rellotge anímic?

— Doncs és un moment molt estrany, el nostre, perquè tenim la sòcia fundadora, Mar de Marchis, en coma des del 2 d'abril i això ens té tocadíssims, perquè ella és el motor motivacional d'aquesta empresa. I, alhora, arribem al desè aniversari amb una situació molt dolça. Tenim el projecte consolidat, venem més revistes que mai, ens han precomprat la idea de fer una sèrie sobre la creació de Jot Down, aviat obrirem una germana de la revista a Itàlia... No està gens malament, tenint en compte que fa dos anys vam estar a punt de fer fallida.

Aquest moment crític és, suposo, el trencament sobtat de l'acord que tenien amb El País.

— Sí. Teníem una estructura adaptada a treballar amb ells i, amb el canvi de director, d'Antonio Caño a Soledad Gallego Díaz, es va aturar en sec, sense que se'ns donés cap explicació. Però he de dir que el diari, a nivell de gestió, s'ha portat molt bé amb nosaltres: els devíem diners i ens van ajudar a salvar el projecte.

Una gesta de Jot Down és haver convençut el totpoderós Juan Luis Cebrián per fer-se una fotografia sostenint una màscara de Darth Vader. Com se'ls va acudir?

— Estàvem fent una reunió amb gent d'El País i els vaig proposar fer una campanya irònica, dient que ens havíem passat al costat fosc. La meva sòcia va comentar la idea de la màscara. Tothom va dir que no però ella, tossuda, va aconseguir el telèfon de Cebrián i l'hi va proposar directament.

Finalment, la foto no va aparèixer.

— No va sortir a Jot Down Smart, que era la revista mensual que teníem amb ells, perquè el consell de Prisa va considerar que no era oportú, però sí a la Jot Down trimestral que enviem a les llibreries. He de dir, en tot cas, que Cebrián estava encantat: la broma li va fer gràcia.

Però m'estava explicant que tenen una sèrie entre mans. De què va, exactament?

— La sèrie explica com Jot Down va néixer en un fòrum d'internet i està molt centrada en la personalitat de la meva sòcia. Era un personatge misteriós, per a molts. No la coneixien els autors, els col·laboradors o els treballadors de la revista. Però no perquè es fes la interessant, sinó perquè tenia agorafòbia. I crear la revista va ser, per a ella, una història de superació. De fet, el grup fundador de Jot Down, el que la va arrencar, estava agermanat per les inhabilitats socials de cadascú. No érem gent de premsa, ni del sector cultural. Cadascú arrossegava les seves manies i les seves històries.

I això d'Itàlia?

— Volem tenir allà una revista trimestral. Estem acostumats a importar publicacions internacionals, com ICON, que és de Mondadori. Però el nostre format, que combina cultura, glamur i rigor, allà pot encaixar molt bé.

Un tret identificatiu de Jot Down és el blanc i negre de les imatges. D'on va sorgir la idea?

— Des d'un principi volíem fer textos llargs i pensàvem que la lectura dels articles es podia fer incòmoda, en una web plena de coloraines. Després, quan vam crear la revista en paper, va ser natural mantenir aquesta estètica. Tenim un llibre d'estil, però si es canvia no passa res, eh? Que fem alguna portada, o algun article, també amb color, si té sentit fer-ho així.

"A internet la gent no llegeix articles llargs!" Quants cops li van dir aquest mantra?

— Buf...! Però, al final, hem desmuntat la fal·làcia que a internet només es llegeixen textos curts. Una cosa és el que intenten fer creure els gurus informàtics i l'altra el que nosaltres, amb la nostra experiència com a foreros, sabíem: que si t'adreces a una comunitat prou interessada en una temàtica, es llegeix textos llarguíssims. No era cap descobriment genial, senzillament ens hi havia portat el sentit comú.

Són vostès el Woody Allen de les revistes: van aconseguir ja des de l'inici que grans plomes del periodisme escrivissin per a Jot Down molt per sota de les seves tarifes habituals.

— Hi ha gent a qui hem de perseguir per poder pagar-li. Ens obliguem a fer-ho, perquè volem retribuir les col·laboracions. Suposo que venen amb nosaltres perquè poden publicar coses que al seu mitjà principal no els interessa. I com que aquesta és una empresa modesta i la gent n'és conscient, ens han ajudat molts cops, quan ha tocat estrènyer-se el cinturó.

També hi deu haver qui vol el prestigi d'aparèixer en una de les revistes més cool de la dècada.

— Algunes persones ho tenen en compte, suposo. Però d'altres són en un punt de la carrera en què el prestigi ja no els importa. Això sí: tothom vol sortir al paper, però el que dona la visibilitat i la rellevància és la web!

Como es fixa la línia editorial d'una revista amb firmes tan diverses?

— Nosaltres demanem tres coses als articles: que siguin rigorosos, entretinguts i transversals. Han d'estar ben documentats i s'han de llegir fàcilment. També demanem als autors que escriguin en tercera persona, perquè no volem publicar opinió. Que d'opinió sempre n'hi ha. Però no és el mateix que sigui un substrat que que l'autor vagi dient "jo crec que" i "jo penso que"...

L'excentricitat del projecte també es manifesta a Twitter, on tenen un compte sense pèls a la llengua. Qui gestiona la icònica bola de billar?

— La Mar, la meva sòcia. Bé, la promoció dels textos és automàtica. Però els missatges amb personalitat són d'ella. I això ens ha costat disgustos, perquè molta gent no entén que es piuli de manera personal i no corporativa. Ara, si algú s'enfada probablement no és un lector potencial de Jot Down. D'alguna manera, ens serveix per identificar qui forma part del projecte.

stats