Roger Rubio: "Compensem sovint perquè el 'Polònia' fa sàtira política, no pas un pamflet"

BarcelonaUn jove Roger Rubio va guanyar un concurs de curtmetratges organitzats per El Terrat. "No em doneu el premi, doneu-me feina", els va dir. I li van donar feina... i el premi. El guionista, que ara té 46 anys, ha escrit monòlegs per a Buenafuente, d'allà va saltar a Homo zapping, també ha treballat en el Salvados de Jordi Évole i després va fitxar per Minoria Absoluta, on va dur les regnes del Crackòvia i ara ho fa del Polònia, que guanyava fa unes setmanes el Premi Nacional de Comunicació.

D'on et ve l'humor?

— Buf... de tota la vida. Quan estudies comunicació audiovisual no és que et formis en l'humor, sinó que la teva veu sorgeix a partir d'una selecció natural del que has vist i has mamat. Jo veia Buenafuente de petit, per exemple. Bé, de petit... de jove! De més jove! També el Persones humanes i sèries com Els joves o L'escurçó negre. Això t'encamina cap a un estil, sigui millor o pitjor. Quan treballes amb gent de Madrid, que també són boníssims, es nota que el background és diferent. TV3 ha marcat un estil i, a més, l'ha exportat.

A què dedica el seu temps un director del Polònia?

— El millor de la feina, almenys per a mi, és que cada dia de la setmana és diferent. El dilluns estàs pel guió: a les 10 fem la reunió amb les idees que tots hem anat apuntant el cap de setmana i triem. És un moment divertit, perquè es porten molt bones idees. Però has d'equilibrar: català i castellà, govern i gobierno, política i costumisme... Dimarts revises guions i prepares sobre el paper la producció. Dimecres es grava. I dijous també, però ja estàs visionant el dia anterior. La setmana passa volant, la veritat.

I divendres?

— Doncs mires quina audiència has fet, si algú s'ha queixat... i mires de descansar, perquè diumenge ja estàs repassant els diaris, a veure què pots fer dilluns. La roda no para mai.

¿Les idees flueixen sempre o hi ha moments de bloqueig?

— N'hi ha poc, de bloqueig. Esclar, venim d'uns anys en què fer sàtira política era agraït perquè la política catalana era el centre de la política de tot l'Estat. Com menys coses passin sol ser millor, per al món, però a nosaltres ens perjudica, perquè potser has de fer gags que no tenen el plus de l'actualitat rabiosa. Fer humor sobre la inflació... doncs bé, a priori dius: "Uf, quina mandra".

El programa es diu Polònia però el nom de Vietnam va estar sobre la taula. ¿En teniu gaires, de Vietnams?

— Els dos anys i mig que jo porto dirigint-lo, no, la veritat. Vaig tenir més queixes al Crackòvia pel futbol que no pas al Polònia amb la política! Els polítics són de ferro: al Parlament es diuen de tot i els paios aguanten. A mi em meravella que no es posin a plorar, o surtin corrents o s'encarin els uns amb els altres. Suposo que com que saben que tot el que facin surt a les xarxes, se'n guarden una mica. Temen que els passi un efecte Streisand i tothom en parli, com li va passar a Manuel Valls, que va protestar per un gag musical on rèiem perquè no coneixia la ciutat i, de cop, veiem que ens arriben dos milions de visualitzacions des de França!

Una acusació habitual és que carregueu més contra el bàndol unionista que contra l'independentista.

— Tothom té la sensació que rep més que l'altre... Ara que Junts i Esquerra van per bandes separades, gent de Junts diu que sempre carreguem contra ells i gent d'Esquerra diu que no som justos amb el president. Cadascú veu la seva pel·lícula i es queixa només quan ens fiquem amb els seus.

¿Us considereu equànimes, doncs?

— Cada setmana intentem donar un mastegot a tothom. És veritat que hi entren en joc la ideologia i la sensibilitat de cada guionista. Però no com a programa i, per descomptat, TV3 mai no ens ha donat cap directriu. Ara bé, és veritat que els guionistes tendeixen a posicionar-se. I, quan han de fer un esquetx sobre presos o sobre Vox, potser sí que són més sagnants. En canvi, com a programa, la directriu és la contrària: farem aquest, d'acord, però hem de compensar sovint perquè el Polònia fa sàtira política, no pas un pamflet.

En el Llibre blanc del Polònia s'hi recull una fotografia molt colpidora, amb l'equip i líders polítics de tots els partits. Ara no seria possible.

— En aquella foto hi ha gent que va acabar a presó i gent que celebrava que hi estiguessin tancats, tots junts en una festa que es va fer a la Fàbrica Damm. Han vingut a fer cameos i estic convençut que si truquéssim a Carlos Carrizosa per fer un esquetx, vindria.

I convidaríeu Vox?

— No. Aquest debat el tenim. No el de portar-los, que això no s'ha plantejat, però sí que hem debatut si el fet que surtin a gags del Polònia normalitza la presència de l'extrema dreta al Parlament i al Congrés. A vegades hi ha idees molt bones i pensem: potser els traiem massa, amb el perill d'acabar-los fent entranyables i, en aquest cas, no hi ha cap simpatia cap a ells.

On hi ha dipositat l'estil humorístic del Polònia?

— El pare ideològic és el Toni Soler i ell també beu de la tradició prèvia, com ara publicacions que a mi ja se m'escapen. Quan comences a dirigir el Polònia, tens la sensació de ser el nen a qui el pare ha deixat les claus del cotxe dient-li: "No me'l ratllis!" A mesura que el programa avança, i marxa gent i se n'incorpora de nova, s'aprofita el bagatge i arriben noves idees. Per això ha pogut sobreviure al fet que el Toni Soler el deixés al seu dia, o actors importantíssims com el Bruno Oro. I segueix perquè no és un programa personal i de cares, sinó de conceptes. Per això crec que pot aguantar molts anys més.

Fins a atrapar les 47 temporades del Saturday night live us en queden unes quantes.

— I tant! Però amb mi no, eh?

Bé, a veure com queda la reforma de les pensions i en parlem.

— [Riu.] Per aquesta banda sí. Però cada persona que hi participa deixa un gra de sorra i marxa quan es comença a repetir. Quan veus que comences a no brillar, el millor per a tu i per al programa és canviar.

Els meus informants em parlen d'un Roger Rubio que practica la boxa.

— Ui, però fa molt d'això! Tenia uns dinou anys!

Ara mateix acomiado els informants, que m'han arruïnat la pregunta de si colpeges el sac pensant en les trucadetes dels que es queixen.

— No descarto tornar-hi, eh? Però no estic en forma. A veure, quan hi ha tensions el que faig és anar a nedar, que té un punt zen perquè l'únic que has de pensar és respirar i no ofegar-te. Això de la boxa ho vaig fer un any. No m'apassionava, però, per allò de l'homenia, em deia: "He d'aguantar". Jo era esquerrà i quan algun dels campions que hi havia per allà tenia un rival esquerrà, em demanaven de fer d'espàrring. I, esclar, em donaven unes pallisses que ni t'explico.

El programa ha rebut el Premi Nacional de Comunicació. Se us considera una institució. Però no sé si això us preocupa, per allò de les distàncies.

— Els premis sempre fan il·lusió. I aquest ho és a una trajectòria i, per tant, porta implícit que es reconeix la feina de tots els equips que hi han participat des del 2006. I sí que pensem en això de ser reconegut per les institucions si tu estàs fent humor de les institucions. Però part de la grandesa del Polònia és que la televisió pública mantingui un programa que es fot del president de la Generalitat o del president del Parlament. No crec que passi en gaires llocs més.