Escriptor i expert en moda, Bob Pop (Madrid, 1971) debuta com a creador televisiu amb Maricón perdido, una sèrie d’autoficció en què repassa una adolescència i joventut marcades pel bullying, la violació i la malaltia (pateix esclerosi múltiple), però també per les amistats lluminoses. La ficció, de sis episodis, arriba aquest divendres a TNT i compta amb Candela Peña en el paper d'una mare castradora i els pràcticament novells Gabriel Sánchez i Carlos González com els joves Roberto de ficció.
La paraula maricón és la que utilitzen els companys del Roberto de ficció per burlar-se'n. En canvi, tu l'has posat al títol de la sèrie. ¿És necessari apropiar-nos de les paraules que ens han fet mal?
— Crec que és molt necessari i, sobretot, que ens les puguem dir a nosaltres mateixos i saber que no hi ha res de dolent. És important que els traguem la capa d'odi amb la qual ens les llancen, és fonamental. En aquest cas, a més, va acompanyat del perdido, que és una perfecta sinopsi de la sèrie.
La sèrie és més lluminosa que fosca. ¿Es pot no tenir rancúnia quan t'han fet bullying i t'han agredit?
— No tinc cap mena de rancúnia perquè les coses boniques i bones han sigut tan superiors a les coses negres i negatives que no en puc tenir, i més quan estic parlant des del privilegi de poder-ho explicar, de tenir la meva pròpia veu. Tenir rancúnia seria espatllar-me la festa a mi mateix i no m'ho mereixo.
La cultura té un paper molt important en la sèrie. ¿Va ser el teu salvavides?
— Sí, per a mi ho va ser. Vaig descobrir un món no hostil en els llibres, en les pel·lícules i en les cançons pop. Van ser un refugi i una manera d'entendre que no hi havia una única manera de vida, que n'hi havia moltes i que la literatura em permetia entendre-les i fer-me lliure per inventar-me o provar la meva pròpia manera de viure. La ficció sempre ens dona la possibilitat de creure que no estem condemnats, i això se li ha d'agrair.
En una escena de la sèrie, el Roberto nen diu que sempre es calla les coses que li passen. ¿Tu quan vas decidir que era el moment de parlar?
— Jo vaig ser molt covard i vaig dir "necessito parlar" quan algú em va donar veu. No vaig lluitar per la meva pròpia veu perquè tenia massa por al rebuig i estava buscant l'acceptació. Quan vaig trobar una escletxa en el sistema per aixecar la meva veu i vaig tenir una bona acollida va ser quan vaig dir: "Això ho haig d'aprofitar". Quan va passar el temps i vaig aconseguir tenir un espai juntament amb l'Andreu [Buenafuente], el que sempre em plantejava era no malgastar els meus deu minuts setmanals en dir tonteries i parlar del que realment importa; o almenys del que m'importa a mi.
¿Creus que si haguessis nascut en l'època actual la teva experiència com a adolescent gai i gras hagués sigut tan dura?
— Crec que no tant. Crec que el meu entorn no hagués sigut tan hostil, potser hagués sigut més fàcil. També és veritat que continua sent molt difícil per a molta gent i que, a més, hi ha un element extra que jo no vaig viure que és l'assetjament virtual. Ja no n'hi ha prou amb tancar la porta de casa teva o de la teva habitació: al teu telèfon i al teu ordinador hi ha gent que segueix assetjant. Això és una cosa que em costa molt d'entendre perquè no ho conec, però ha de ser terrible.
¿Encara ens sembla revolucionari que un protagonista d'una sèrie sigui gras?
— Si et fixes en els productes audiovisuals que hi ha, no fa falta ni que t'ho expliqui. Jo crec que és revolucionari i que hem de mostrar aquests cossos gaudint i sent desitjats. És revolucionari i tant de bo deixi de ser-ho en algun moment.
Amb la sèrie també heu trencat el tabú de les maternitats idealitzades a través de la figura de la teva mare. És un personatge molt dur, no sé si té molt de realitat...
— Té molt de veritat en el sentit que té moltes coses de les que jo sentia amb la meva mare, aquella fascinació creuada amb el terror, el desconcert i la sensació que tot allò li anava gran. Després hi hagut tot un procés en què l'he entesa i m'he reconciliat amb les seves pors i la seva frustració. A mesura que ha passat el temps i he tornat a veure la sèrie m'he adonat que el personatge de la meva mare soc jo si fos mare. Estic mostrant com de malament ho faria jo perquè no tinc la generositat per a la paternitat. Mai he volgut tenir fills perquè tenia molta por de transmetre totes les coses dolentes que havia viscut jo. Hi ha una part d'assumir que jo no ho hagués fet millor que ella.
¿Maricón perdido t'ha servit per fer teràpia?
— No, no hi ha teràpia.
¿Però t'ha servit per deixar enrere el passat?
— No el deixo enrere, segueix sent un material que m'explica a mi mateix. L'he utilitzat com a material de treball perquè és el que més coneixia i amb el que m'atrevia més a jugar. Però podria tornar a utilitzar-lo i segurament podria escriure un nou guió explicant històries molt diferents de la meva infància i arribant al mateix final. Vaig triar aquestes perquè em semblaven especialment evocadores del joc de miralls que estàvem fent. M'anaven molt bé per explicar-me com a adolescent, com a adult i com el narrador que ho explica tot.
La teva entrada a la vida adulta va ser a Madrid, però després has passat bona part de la teva vida a Barcelona. ¿Són dos mons gaire diferents?
— La part de Barcelona no l'he explicada a la sèrie. Jo em vaig traslladar a Barcelona fa 15 anys per amor. L'altre dia en parlava amb el meu marit i li deia que Barcelona és una ciutat on mai he plorat.
Això que dius sona bastant bonic...
— Sí, a mi també em sembla bonic. No sé si és perquè em va tocar en una època en què ja era més dur o perquè hi soc molt feliç, però és una ciutat que sempre identifico amb això.
Què diries a un adolescent gai que veiés la teva sèrie?
— Que entengui que només estic explicant una petita part d'una petita història i que hi ha tantes històries, referències i possibilitats de viure-les com les que tenim cadascú. I que els deixin explicar la seva història.
A la sèrie el protagonista diu que als llibres els diferents acaben malament. A la vida real no sempre és així...
— No, de fet jo soc un espòiler: ser diferent surt bé. I, a més, després reps moltíssima estima.
