‘Spin doctors’ en temps de Twitter

BarcelonaA finals de setembre, el govern de Pedro Sánchez justificava la venda de míssils a l’Aràbia Saudita amb l’argument que són “armes de precisió” que no “s’equivoquen matant iemenites”. En qüestió de segons, les xarxes socials es van omplir de crítiques en contra de l’executiu. A aquesta onada s’hi va afegir Xavier García Albiol, president del Partit Popular de Catalunya, amb la voluntat de posar en evidència aquestes declaracions. Però quan un usuari li va dir que el seu partit havia fet el mateix, Albiol va respondre amb un tuit que va ser més aviat contraproduent: “Evidentment que el PP en venia, però no teníem la poca vergonya de dir que mataven civils”. L’onada d’indignació es va acabar girant en bona mesura contra el popular.

Amb les xarxes socials, situacions com aquesta són cada cop més recurrents. Twitter ha dinamitzat la política i l’ha fet més complexa de gestió, ja que la rapidesa amb què funcionen les xarxes dificulta la mirada estratègica. En aquest nou escenari, on les xarxes socials tenen un pes important i els polítics hi intervenen directament, ¿quin paper tenen els assessors de comunicació?

En un fragment d’ Els guardians del missatge del periodista Toni Aira es fa referència al fet que “els assessors de comunicació i estratègia poden ser font de solucions”, però també afegeix que poden ser causants de problemes. Per exemple, el 2017 el senador de Texas Ted Cruz va haver de donar explicacions després que el seu compte oficial de Twitter hagués fet like a un tuit pornogràfic. El senador va justificar l’error “a un problema de plantilla” i ho va atribuir a una errada del gabinet de comunicació. Mai es va arribar a concretar si va ser així, però la qüestió és que s’assenyalava amb el dit els assessors.

De fet, és molt recurrent que una crisi política es gestioni amb la premissa de “problema de comunicació” com a resposta comodí. Un dels grans dilemes dels spin doctors és quan tot el pes recau en les espatlles de l’assessor i demanen, com diu Toni Aira, “el miracle de la comunicació”. Des de la seva experiència -quan va formar part del comitè estratègic de Junts per Catalunya en les eleccions del 21-D amb Carles Puigdemont com a candidat-, va ser testimoni d’aquesta “pressió”, sobretot perquè en campanya electoral “la comunicació és molt comunicació de crisi i hi ha moltes circumstàncies que demanen decisions immediates i reaccions per autojustificar-se”.

La realitat és que “la majoria de polítics d’un cert nivell de representació tenen equips digitals que s’encarreguen de tot el que s’emet per un canal de comunicació”, comenta l’assessor en comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí. Però també és cert que molt polítics gestionen les seves xarxes, o -en tot cas- publiquen contingut als seus perfils molt impulsivament. El cas més clar és el de Donald Trump, que fa una mitjana de deu tuits al dia i molts són font de controvèrsies.

Que un personatge públic tingui un compte personal és una cosa que Joan Francesc Cànovas, periodista i consultor en comunicació corporativa, no aprova: “Si un polític té un compte, es gestiona des de la línia estratègica de l’organització”, comenta. De tota manera, no sempre és fàcil controlar totes les vies de comunicació. Cànovas recorda el cas de Xavier Viejo, cap de premsa de Josep Antoni Duran i Lleida, i explica que “Duran tenia un compte oficial però ocasionalment donava la seva opinió a la carta setmanal sense que passés prèviament per l’equip de comunicació”. A més, afegeix, “quan feia un tuit ell firmava amb J.A. i els periodistes sabien que aquest tuit l’havia fet ell i no el seu compte oficial”.

“Els polítics saben que tenen la facilitat de fer servir aquestes eines, però sovint no tenen present la seva transcendència”, explica Aira. Molts representants poden pensar que si esborren un tuit no passa res, però plataformes com Politwoops vigilen els perfils de tots els polítics electes en actiu i, si esborren un tuit (o un retuit), s’arxiva i es fa aflorar. Albert Cuesta, periodista i col·laborador del diari ARA, és l’editor de l’edició catalana de Politwoops i explica que periòdicament rep “peticions de polítics” que li demanen si pot “amagar un tuit” que s’ha enregistrat a la plataforma.

Twitter “estomacal”

A més, Twitter també s’ha convertit en un camp de batalla de comentaris sense filtre. Joan Francesc Cànovas atribueix aquest fenomen a dos factors. En primer lloc, al fet que “Twitter és estomacal”. És, al seu parer, una eina que defuig del plantejament estratègic de la comunicació política, ja que la rapidesa amb què actuen les xarxes socials “condiciona que el diàleg imprescindible entre l’ spin doctor i el polític sigui menys sincer i real”. Després, en segon lloc, “els spin doctors han de ser persones que han de mantenir un sentit crític amb l’organització, però en la política d’avui els representants tenen massa hooligans al costat que assenteixen a tot i falta gent que digui que no”. En alguns casos, els assessors moderen els impulsos dels polítics. En d’altres, són la punta de llança més radical del seu propi discurs.

Xavier García Albiol

PRESIDENT DEL PP A CATALUNYA

Hola, @QuimTorraiPla, ahir em vas demanar respecte per les víctimes. ¿Aquesta és la vostra visió del respecte al dol? ¿El vostre problema és que l’odi no us permet diferenciar entre el bé i el mail? Sou mala gent.

Inés Arrimadas

PRESIDENTA DE CS AL PARLAMENT DE CATALUNYA

Continuen els assenyalaments de les joventuts de la CUP. Aquest cop a prop de les nostres cases. Als intolerants no els agrada la pluralitat democràtica, no els agrada la diversitat i, sobretot, no els agrada que hàgim guanyat les eleccions. Que sàpiguen que no intimiden.

Gabriel Rufián

DIPUTAT AL CONGRÉS (ERC)

Sagno, lluito, pervisc, Miguel Hernández. 188 anys. Avui tot ha canviat i el Suprem rebutja anul·lar la seva condemna a mort i la llibertat de 9 demòcrates segrestats per carcellers de toga i escó.

La plataforma rescata tuits esborrats per polítics catalans com a manera de fer pressió perquè abans de publicar a Twitter meditin més els seus missatges.