ENTREVISTA
Misc 13/03/2020

Odile Rodríguez de la Fuente: "El meu pare va ser més que l'amic dels animals"

La filla de l'icònic naturalista el recorda amb motiu del 40è aniversari de la seva mort

i
àlex Gutiérrez
3 min
Odile Rodríguez de la Fuente:

BarcelonaAquest dissabte es compleixen 40 anys de l'accident d'avioneta que va acabar amb la vida del divulgador Félix Rodríguez de la Fuente i tres dels seus acompanyants. La seva filla, Odile Rodríguez de la Fuente, ha escrit el llibre Félix: un hombre en la Tierra, per retre-li homenatge i, sobretot, per reunir en un volum la filosofia d'aquest naturalista a partir de fragments en primera persona que en recullen el pensament. En aquesta entrevista explica algunes claus per entendre la figura de qui va ser la icona televisiva de tota una generació.

Diu que veu el seu pare com una mena de xaman. Per què?

El meu pare va ser més que l'amic dels animals. Era un savi. Tenia una intuïció i un criteri que clavava les arrels en la natura. És a dir, que l'intel·lecte l'utilitzava per enfortir tot de nocions que ell intuïa i el feien savi. La paraula xaman, etimològicament, vol dir "qui en sap, a través de l'experiència". No són erudits, sinó que han experimentat en directe les coses de què parlen. A més, són figures que reuneixen la tribu al voltant del foc. Els xamans, per cert, utilitzen els tambors per invocar el batec de la terra. I, a les sintonies dels seus programes, sempre hi havia tambors, de manera figurativa, per reunir-nos al voltant del televisor. Al final, era un contador de contes.

És fàcil que una figura tan popular acabi derivant en una certa caricatura. Quins aspectes considera que han quedat més amagats de Félix Rodríguez de la Fuente?

En vull reivindicar el caràcter humanista. Al centre del seu missatge hi ha l'ésser humà. Va fer servir la natura i els animals per explicar la nostra vida. Som vida pensant i volia reconnectar-nos amb la natura. Al final, el que va fer va ser plantejar al públic les grans preguntes de la humanitat: qui som? On anem? D'on venim?

Quan mira programes de divulgació naturalista a la televisió d'avui, ¿què hi veu?

Veig que tot és blanc o negre. Que els mitjans tiren molt d'eslògan. Van a la cosa fàcil. A les coses cridaneres. I és difícil trobar missatges més rics, amb matisos de gris. La televisió dels anys setanta era de més qualitat en termes de preparació dels presentadors i rigor en els continguts. Des de Jiménez del Oso a l'Informe semanal, per entendre'ns. Ara s'utilitza el màxim comú denominador de l'audiència com a moneda de canvi. Però el meu pare va demostrar que l'audiència en volia més. I que agraeix quan els mitjans de comunicació els empoderen i els fan desenvolupar el criteri propi.

De tant en tant apareixen crítiques a alguns dels mètodes que feia servir el seu pare, com ara forçar algunes escenes o rodar amb animals acostumats a la presència humana.

He estudiat producció de cinema a Los Angeles i he treballat a National Geographic a Washington. És a dir, sé com funcionen les productores de documentals de natura. I totes han utilitzat aquests mètodes. Hi ha escenes íntimes que només serien possibles a la natura i que calia reconstruir. S'ha de tenir present que ara tenim càmeres ultralleugeres que podem posar al cap d'animals o drons, per exemple. Però les càmeres dels anys setanta pensaven 80 quilos. I els temps de producció eren curtíssims: estrenaven un documental per setmana!

Es posa en qüestió, per exemple, el campament de Pelegrina.

Però el que no es diu és que la majoria dels animals que es recollien per a aquell campament eren carronyers que estaven en perill d'extinció perquè els mataven. I gràcies a ser allà van viure en condicions meravelloses de semillibertat, i van poder mantenir la seva conducta. A més, van ser protagonistes d'històries que incitaven a l'amor i a preservar les espècies. En moltes d'aquestes crítiques hi veig enveja, desconeixement i mediocritat.

En tot cas, actuava a cara descoberta.

Exacte: mai va amagar com es feien els documentals. Ell parla de Pelegrina i sí que el 40% de la sèrie es va rodar allà, però la resta es va fer al llarg de la pell de brau d'Espanya.

Amb quin moment íntim podríem acabar l'entrevista?

Recordo que, quan arribava d'uns viatges, el ritual era que jo corria pel passadís i m'hi enfilava. Sempre. Ell era molt de casa, molt afectuós. Mai vaig veure'l com una figura pujada en un pedestal, per ser popular. Ni tampoc es mostrava cansat, després dels viatges. Era un altre nen amb cos d'adult.

stats