Mèdia 20/04/2014

Mediapro: 20 anys d’una productora atípica

Amb una facturació de 1.387 milions d’euros el 2013, és l’empresa audiovisual més potent de Catalunya

àlex Gutiérrez
3 min
mediapro

BarcelonaQui s’adreci a la web de Mediapro per consultar-ne l’organigrama directiu es toparà amb la frustració de no poder trobar qui presideix aquesta companyia. Sota l’epígraf “equip” veurà una llista de prop de cinquanta noms, ordenats alfabèticament. No hi ha càrrecs. Com a molt algun “Responsable de...” Aquest rebuig a exhibir organigrama és un dels trets inusuals que defineixen Mediapro. Però també ho és el seu nivell de facturació: 1.387 milions d’euros el 2013, molt més que qualsevol altre grup audiovisual català. Aquesta aparent contradicció entre múscul industrial clàssic i organització empresarial singular ha generat un grup atípic que, aquest mes, celebra el 20è aniversari havent tancat el seu millor exercici pel que fa a ingressos, amb 1.387 milions d’euros.

Però, malgrat la voluntat de discreció personal, és impossible explicar la història de Mediapro sense citar Jaume Roures. El 1991 treballava de productor per a TV3 i va encarregar-se de muntar l’operatiu informatiu per cobrir la Guerra del Golf. Però un cert malestar amb la línia informativa de la casa a l’hora de tractar el conflicte el va empènyer a marxar. Va recalar aleshores a Dorna, l’empresa que gestionava els drets del Mundial de motos. S’hi va estar un parell d’anys, fins que Mario Conde va comprar l’empresa i ell va decidir que no li venia de gust compartir foto amb el banquer. Va decidir que muntaria una empresa pròpia i independent. Actualment els tres socis de la companyia són ell mateix, Gerard Romy i Tatxo Benet.

La part més visible de Mediapro és la seva producció audiovisual. Films com Los lunes al sol, Vicky Cristina Barcelona, Comandante, Camino, Mapa dels sons de Tòquio i Salvador porten el segell de la companyia. El rèdit en premis ha estat abundant: 2 Oscars, 2 Globus d’Or, 22 Goya, 1 Bafta i una Concha d’Or a Sant Sebastià, entre d’altres.

La segona pota és la gestió dels drets esportius. Aquest va ser un dels motors inicials de la companyia, que en va afavorir el creixement. No ha estat una gestió lliure de conflictes: fa set anys el grup va topar amb Prisa i es va desencadenar l’anomenada segona guerra del futbol. El conflicte va fer que, en alguns casos, tant Prisa com Mediapro es reivindiquessin al mateix temps -amb arguments jurídics diferents- com a propietàries dels drets d’emissió de determinats clubs de Primera Divisió.

Els cops de colze entre els dos grups també ho eren per a un territori semblant del seu públic de base, situat al centreesquerra. I si Prisa va ser considerada el grup més proper al felipisme, en el cas de Zapatero va ser Mediapro amb qui va gaudir d’una relació més fluida. Quan es disputava el lideratge del partit, El País defensava editorialment Alfredo Pérez Rubalcaba, mentre que Público apostava per Carme Chacón.

Finalment, la tercera pota del grup és la dels serveis audiovisuals, que presta virtualment a tot el món. Mediapro dissenya canals, amb capacitat de lliurar-los claus en mà o fins i tot gestionar-los un cop posats en marxa. El 40% del negoci el té a fora, de l’Argentina al Pròxim Orient. Entre el seu hardware hi ha una xarxa IP pròpia de 87 milions de megabits, un parc de 32 unitats mòbils i 48 estacions mòbils, 42 platós que sumen 40.000 metres quadrats i una plantilla de treballadors de 3.400 persones, 750 de les quals treballen a Catalunya.

Tot i haver tancat el 2013 amb la facturació més gran de la història del grup, aquestes dues dècades de vida estan salpebrades també per entrebancs i alguna frustració. Alguns exemples són l’intent de compra de l’ Avui (no se’n va sortir i el diari va anar a parar als grups Godó i Planeta) i la creació de La Sexta, en què l’ofec financer que comportava va acabar desembocant en una absorció del canal per part d’Atresmedia, a canvi d’una participació minoritària en el grup resultant. Roures, a més, a títol individual, va fundar el diari Público, però després d’una singladura de quatre anys i mig va tancar l’edició en paper i es va quedar com a digital, després de canviar d’empresa.

stats