ELS LÍMITS DEL PERIODISME
Misc 17/03/2017

L’auge dels judicis televisats: com afecten el veredicte?

L’acumulació de casos retransmesos en directe reobre el debat sobre l’impacte dels mitjans

i
àlex Gutiérrez
5 min
El judici a Mas ha sigut el que més seguiment televisiu ha tingut al canal 3/24.

BarcelonaEl 1935 es van estrenar grans pel·lícules com Els trenta-nou graons, Una nit a l’òpera o Rebel·lió a bord. En 10.000 dels 14.000 cinemes que hi havia als Estats Units aquell any, abans del film es passava el clàssic noticiari filmat, precursor dels informatius televisius. Una de les cintes que més impacte van tenir va ser la del judici a Bruno Richard Hauptmann, el segrestador i assassí del fill de 20 mesos del matrimoni d’aviadors format per Charles Lindbergh i Anne Morrow Lindbergh. Era el primer cop que les càmeres cinematogràfiques entraven en una sala de judicis i ho convertien en un esdeveniment massiu, amb milions d’espectadors.

Però encara haurien de passar dues dècades fins que, el 1955, es retransmetés per primer cop un judici en directe, a Waco, Texas. I salta la pregunta de seguida: ¿fins a quin punt distorsiona el curs normal de la justícia que la sala de vistes no tan sols aculli desenes de persones sinó que pugui ser vista des del sofà de casa?

Els juristes contraris a l’emissió televisiva de judicis argumenten que la presència de càmeres pot cohibir aquells testimonis que han expressat la voluntat de col·laborar amb la justícia. I els mateixos advocats, fiscals i jutges poden sentir una pressió diferent si saben que la seva activitat està sent retransmesa per televisió. També assenyalen els problemes d’intimitat per a les víctimes. O l’anomenada pena de telenotícies, per a acusats que acaben absolts però han sigut exposats televisivament molts dies com a potencials culpables.

Confessions a càmera, judicis paral·lels i altres interferències

Els que en són partidaris, per la seva banda, recorden que la justícia és efectiva en tant que la seva activitat és publicitada. En aquesta línia, ja al segle XVIII el jurista milanès Cesare Beccaria escrivia: “Que siguin públics els judicis i les proves d’un delicte, perquè l’opinió, veritable fonament de la societat, imposi un fre a la força i les passions”.

La política de deixar entrar càmeres a les sales varia enormement d’un país a un altre. El Regne Unit, per exemple, va prohibir captar-ne imatges ja l’any 1925 -sí que s’accepten retrats dibuixats-, tot i que des del 2004 les ha acceptat, experimentalment, en alguns judicis concrets. França també barra l’accés als fotògrafs i filmadors. El contrast màxim es troba als Estats Units, on fins i tot hi ha un canal per internet, Courtroom View Network, que emet judicis civils i serveix aquestes imatges a webs com les de Bloomberg, el New York Times o Reuters. I hi ha també TruTV, que emet judicis sovint -enmig de realities i programes del gènere criminal- i que arriba al 77% de les famílies que tenen televisió per cable.

Incomunicació impossible

A Espanya, la Constitució determina que “les actuacions judicials seran públiques, amb les excepcions que prevegin les lleis de procediment”. Per tant, només en cas que calgui emparar drets fonamentals es pot tancar l’accés a una vista. A Espanya, el primer judici per al qual es va autoritzar la captació d’imatges va ser el relacionat amb la síndrome tòxica de la colza, l’any 1987. Però la llei d’enjudiciament criminal, en l’article 704, determina que els testimonis, abans de prestar declaració, no poden saber què ha explicat l’acusat o algun altre testimoni. Teòricament d’això se’n deriva que els testimonis han d’estar incomunicats fins que siguin cridats. Però pretendre observar això, l’any 2017, és senzillament quimèric.

En tot cas, hi ha un cert consens que no tots els judicis han d’admetre càmeres. “S’ha de diferenciar entre judicis que afecten directament l’interès públic i, en l’altre extrem, els que necessiten intimitat per a les víctimes o acusats, perquè són menors o vulnerables”, explica Josep Maria Tamarit, director del programa de criminologia de la UOC. “Però estic a favor de l’entrada de càmeres, perquè la justícia té una dimensió pública i ha de sortir del secretisme en què ha estat massa anys”.

L’advocat Jorge Navarro coneix bé els judicis mediàtics: ha sigut defensor en el judici contra la infanta Cristina i ara representa els Montull en el cas Palau. Assegura que les càmeres no fan variar la seva praxi professional: “M’afecten zero. Quan estic interrogant no penso en si ho estan passant a la televisió o no. Un advocat ha de fer bé la seva feina independentment de si hi ha càmeres per lluir-s’hi. De fet, no m’agrada la tendència que detecto en alguns lletrats, que sembla que vulguin ser més protagonistes que els seus clients”. En relació als anomenats jutges estrella, Navarro -membre de la junta de govern del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona- s’estima més no dir noms, però admet que “hi ha magistrats que filtren algunes actuacions a la premsa per influir en l’opinió pública a través dels mitjans”.

Èxit d’audiència

El debat també és a la banda dels mitjans: quins judicis cal emetre? El 3/24, per exemple, ha ofert àmplia cobertura dels judicis a Mas, Ortega i Rigau, a Homs, i del judici pel cas Palau i pel cas Pretòria. “En l’actual context és més que evident que tenen un gran interès informatiu. Sobretot per a un canal que té com a lema «Tot el que vols saber, quan ho vols saber»”, explica David Bassa, cap d’informatius de TV3. “I l’interès informatiu ha quedat demostrat perquè amb aquests casos l’audiència del 3/24 s’ha duplicat o triplicat”. En aquest sentit, si l’audiència mitjana dels matins del 3/24 és d’un 1,5% de share, quan s’han ofert les arrencades dels judicis la quota de pantalla ha pujat fins al 3,1% (cas Pretòria), el 3,9% (Homs), el 4,2% (cas Palau) o el 4,8% (Mas).

Ara bé, aquestes puntes d’audiència corresponen als dies d’arrencada dels judicis. Després hi ha altres sessions en què baixa l’interès informatiu i, per tant, també el de l’audiència. “Tenim clar que en judicis que duraran molts mesos, com el cas Palau, que arriba fins al juny, o el Pretòria, fins a l’octubre, haurem d’anar valorant periodísticament l’interès de cada jornada, perquè tampoc té sentit convertir el 3/24 en un canal judicial”.

Aquests dies, TV3 ha rellevat el seu director -marxa Jaume Peral, entra Vicent Sanchis- i el malestar pel tractament d’alguns d’aquests casos mediàtics s’apunta com a detonant del relleu. Bassa, però, assegura que l’àrea d’informatius treballa amb llibertat a l’hora de decidir quins casos s’emeten. “No hem rebut cap tipus de pressió política i encara menys judicial: des de la judicatura tot han sigut facilitats. De fet, en el judici a Mas, Ortega i Rigau, el TSJ va garantir un bon senyal televisiu, amb realització inclosa, que van poder dur a terme gràcies al suport tècnic del Consell General del Poder Judicial”.

El fet que el cas Palau s’oferís amb una qualitat d’imatge ostensiblement pitjor ha despertat alguna suspicàcia, però Bassa ho atribueix a una qüestió ben prosaica: “La magnitud del judici ha fet que no es dugui a terme en cap de les seves sales de vistes sinó a la sala d’actes, que és l’única que no està equipada amb un sistema televisiu de qualitat. Per això tenim una imatge amb menys qualitat, perquè no és d’alta definició i té el format antic de quatre terços”.

stats