ENTREVISTA

DeeDee Halleck : “La gent utilitza internet d’una manera molt individualista, no en col·lectivitat”

DeeDee Halleck porta més de cinquanta anys lluitant per una televisió lliure i independent que doni veu a persones i comunitats que sovint no tenen espai als mitjans

DeeDee Halleck porta més de cinquanta anys lluitant per una televisió lliure i independent que doni veu a persones i comunitats que sovint no tenen espai als mitjans més convencionals. L’any 1981 aquesta professora emèrita de comunicació de la Universitat de San Diego i activista va fundar Paper Tiger Television, un canal sense ànim de lucre gestionat de manera col·lectiva i voluntària que encara avui funciona com un mitjà sense jerarquia. Involucrada en el moviment Occupy Wall Street, també va estar darrere del naixement de Deep Dish TV, la primera xarxa de televisió dels moviments polítics comunitaris. Halleck va passar per Barcelona per participar en la 27a Mostra Internacional de Films de Dones.

Per què es va involucrar en el moviment per una televisió de lliure accés?

Sempre m’ha semblat que era important no rebre només els mitjans de manera passiva, sinó també formar-ne part, perquè t’ajuda a entendre què és el que diuen. Actualment la gent dona per fets els mitjans i no s’adonen que ells en poden formar part. Això m’ha preocupat des que tenia vint anys.

¿Creu que aquest tipus d’activisme segueix sent rellevant avui en dia?

Absolutament, més que mai. Crec que actualment tenim un problema, i és que molta gent utilitza internet d’una manera molt individualista, no en col·lectivitat, i em sembla important treballar junts en grup i compartir opinions. Per a mi, un dels perills d’internet és que es converteix en un somni individual i no un element de contacte amb el món en un sentit ampli. Crec que és important utilitzar els mitjans per comunicar-te amb altra gent, no només amb tu mateix o uns quants amics.

Construir una comunitat…

Exacte.

Internet ha canviat la manera com ens comuniquem, tothom pot accedir a YouTube i explicar la seva història...

El problema amb YouTube és que és molt seductor perquè abans que acabis de veure una cosa ja n’hi ha tres més a la cua. És molt difícil parar, i es converteix en una marató de consumir continguts. Crec que potser hi ha altres maneres d’estructurar les plataformes perquè siguin una forma més útil de compartir continguts: sense ser seductors ni comercials. Per a mi és clau pensar en plataformes que no siguin comercials, m’espanta molt com internet i els algoritmes tenen una imatge molt precisa de tu i els teus desitjos. Formo part d’una organització anomenada Non Commercial Users Constituency, que busca regular internet d’una manera que doni la màxima llibertat als usuaris alhora que defensa els drets humans. Crec que la gent s’ha d’implicar i entendre com funcionen les grans estructures que fem servir per comunicar-nos. Som molt dependents d’internet i això ens fa molt vulnerables.

Algunes xarxes socials han començat a censurar els seus usuaris. ¿Creu que la regulació és necessària o la llibertat d’expressió ha d’estar per sobre de tot?

En el passat vaig ser molt defensora de la Primera Esmena [que vetlla per la llibertat d’expressió i de premsa], però estem vivint una època terrible i crec que hem de ser cautelosos i assegurar-nos que no ens obrim a tot sense estar preparats per censurar discursos que són atacs contra les persones o els drets humans. L’accés públic sempre ha funcionat com un espai on qualsevol podia anar i expressar les seves idees, i amb Deep Dish TV és el que intentem. Sempre he cregut que la llibertat d’expressió és necessària, però m’aterra que els mitjans o les xarxes socials encoratgin odi i violència i passin coses com els assassinats de Nova Zelanda, que van ser retransmesos en directe.

P er tant, ¿seria partidària d’una regulació?

Sí, però tal com funcionen les coses avui dia qualsevol pot transmetre el que vulgui des del seu telèfon. ¿Com ho pots regular? No pots predir el que passarà o quan algú retransmetrà en directe. Crec que són preguntes terribles que necessiten molta reflexió i un ús molt acurat de la regulació.

I com ho fem això?

Per a mi és bàsic animar la població a treballar en grup i defensar els drets humans. L’accés públic ha sigut ridiculitzat per les grans corporacions que són propietàries de la televisió per cable, que no volen haver de cedir una certa quantitat de canals i finançament a la televisió independent. Durant anys hi ha hagut programes de beques que permetien que les entitats socials tinguessin accés als seus propis mitjans. Si no encoratges aquest tipus de programes tot el que aconsegueixes són persones que semblen sortides de la pel·lícula Dos bojos amb sort [ Wayne’s world ], una espècie de cultura de la vanitat i l’ego.

Li preocupa el progressiu aïllament de la gent per culpa de les plataformes. ¿Això ho pot arreglar l’accés públic?

Sí, amb coses com Netflix cada cop passem més temps sols i sense interaccionar amb el món real. Els projectes d’accés públic conviden a reunir-se per construir alguna cosa junts.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF