El Caserío, cara i creu
IB3 Televisió emetrà dimarts a les 21.40 h una nova entrega de ‘Zoom’, amb un reportatge sobre la situació actual de la fàbrica dels formatges en porcions
PalmaEl Caserío (o la Formatgera, com es coneixia a Maó) va arribar a ser la major indústria de Menorca i la que generava, per se, un major volum de negoci. Va superar els 300 empleats directes, més un centenar de treballadors a la Península que s’encarregaven de la comercialització i la distribució; adquiria la producció de formatge artesà de més de 300 finques de l’illa i, el que és més significatiu, va transformar el camp de Menorca. Avui, però, poc en queda d’aquelles dècades glorioses.
El reportatge que emet dimarts IB3 Televisió ha estat realitzat per la productora menorquina Empatic i analitza l’impacte que aquesta fàbrica va suposar en el teixit econòmic de l’illa: es passa del conreu cerealístic (que ja no era rendible) a la producció de formatge, els propietaris d’El Caserío lideren la creació del Centre d’Inseminació Artificial, multipliquen la producció lletera de l’illa, valoritzen els ‘llocs’ de Menorca, i els empresaris promouen la creació del primer polígon industrial.
Una de les habilitats del fundador d’El Caserío va ser la de convertir un problema (la seva família no aconseguia vendre el formatge que es produïa a la seva finca) en una virtut. Pedro Montañés, un maonès de només 22 anys, importa els formatgets que havia vist al centre d’Europa per donar sortida al formatge artesà l’any 1930. Dit així, pot sonar fàcil, però no ho va ser gaire. Montañés i un grup de socis fan diverses proves, salven obstacles i es posen a comercialitzar primerament uns formatgets anomenats Flor de Menorca, que no acaben de funcionar. Fan millores, investiguen... i són emprenedors dels que no es detenen davant els problemes (arriben a comprar un submarí desballestat per poder adobar la maquinària, ja que no en podien comprar de nova a causa de les restriccions de la guerra).
Una màquina de fer doblers
Finalment troben la clau de l’èxit, augmenten exponencialment la producció i els beneficis, i als anys 60 El Caserío és imparable, una màquina de fer doblers que no s’oblida de la clau: uns formatgets de primera qualitat fets a partir del formatge de Maó (Menorca). Dupliquen en només deu anys la producció de formatge artesà, transformen el camp de l’illa i aconsegueixen una quota de mercat que avui és impensable en qualsevol sector, el 75%. Els formatgets eren al 99% dels punts de venda d’Espanya, i tothom reconeixia la marca.
Amb el trasllat de la fàbrica al polígon de Maó, la producció es dispara, i les multinacionals es fixen en aquesta marca, que no deixava lloc als grans: La Vache Qui Rit, Hochland, Kraft... Totes acaben fent ofertes per comprar El Caserío, i finalment Kraft aconsegueix la marca, el know how, la fàbrica i els empleats per més de 30.000 milions de pessetes. Era el 1992, i aquesta, una operació olímpica.
Però els problemes comencen precisament amb el canvi de mans: Kraft implanta la seva tècnica de producció, i els formatgets comencen a perdre quota. La multinacional implementa les seves formes i els consumidors fan anques enrere... I comencen les restriccions: es fan els primers acomiadaments.
Kraft posa després en marxa una reestructuració de les seves indústries a Europa, en què la de Maó és només un apunt, que dona més problemes que beneficis: la maquinària no es renova, i la multinacional alimentària ja en posseix la marca, allò que més desitjava: arriba l’hora de tancar la indústria de Maó.
Després de les lluites de treballadors, societat i institucions, se salva la formatgera, i Kraft la ven a Nueva Rumasa: Ruiz Mateos arriba com un salvador. Però, una vegada més, el de Jaén ho embulla tot i hipoteca la fàbrica l’endemà de la compra per finançar una altra empresa del hòlding. Finalment, els treballadors i directius de l’empresa se la queden per poc més de 300 euros, i posen en marxa un pla per salvar la indústria i els seus llocs de feina.
Una perspectiva preocupant
Avui tot és diferent: només compren a una dotzena de llocs de l’illa, ocupen 150 treballadors, el deute és d’uns 15 milions d’euros i la perspectiva, molt preocupant. Només un soci pot salvar la desfeta, un soci que els tregui de l’espiral de marques blanques en què han entrat i els aporti marca i distribució.
El reportatge d’IB3 analitza les claus de l’evolució de la indústria amb una major penetració a Espanya, amb entrevistes als antics propietaris, els treballadors, historiadors, economistes i productors de formatge.
