Donald Trump, un ximple amb sort
Les mentides de les autoritats iranianes sobre l'avió abatut han minat la credibilitat del règim
En la crisi de l'assassinat del general Soleimani, la més improbable concatenació de circumstàncies es tradueix en una potencial victòria per a Donald Trump. L'afany de Teheran per manipular la informació sobre l'avió ucraïnès ha generat una rabiosa repulsa interna, colofó de dècades de frustració. Jugar amb vides humanes és una cosa difícilment tolerable per a cap població, fins i tot en dictadura. Potser per primera vegada, els iranians es rebel·len contra l'enorme mentida en què viuen gràcies a una teocràcia que controla al mil·límetre els mitjans i és capaç de mentir sobre 176 morts.
Centenars de milers d'iranians van participar en els funerals de Soleimani, moguts pel nacionalisme i la sensació d'estar sota atac. Teheran ho tenia tot a favor per sortir reforçat. Tot, excepte prou honestedat per admetre des del primer moment que l'avió ucraïnès va ser un dany col·lateral. La mentida dels 80 nord-americans morts en l'atac iranià contra bases militars, difosa per Teheran, va resultar indignant, però les notícies falsejades sobre un avió abatut on van morir 82 iranians va ser massa. No hi va haver homenatges ni dol per a les víctimes, en un país sumit per obligació en el dol per Soleimani. Les 176 víctimes de la "fallada mecànica" de l'avió no existien en els mitjans oficials.
La veritat va arribar acompanyada de noves bufetades contra l'opinió pública, com l'anunci de la detenció de l'autor del vídeo que va desmuntar la manipulació. Va passar el que mai passa en dictadura: el rebuig públic de figures històriques. Les presentadores de la televisió estatal Zahra Khatami i Saba Rad no només van renunciar a les seves feines: van demanar perdó per les mentides pronunciades en antena. També ho va fer la presentadora Gelare Jabbari, que ja havia dimitit. "Perdoneu-me per 13 anys de mentides".
Els diaris imprimeixen disculpes, desenes d'artistes es retiren del Festival Fajr –equivalent als Oscar– i l'única iraniana medallista olímpica, Kimia Alizadeh, deserta. L'associació de la premsa de Teheran ha escrit: "Estem de funeral per la confiança del públic. Els primers fèretres són per a la televisió estatal i els mitjans". I al carrer, bull la indignació. A Isfahan i Teheran, les protestes tornen tot i la repressió de la Guàrdia Revolucionària.
Al novembre Amnistia Internacional va estimar en 300 morts i milers de detinguts les víctimes de les marxes que denunciaven l'enèsima pujada de combustible. Avui, gasos i balins es tornen a disparar contra iranians fastiguejats d'una teocràcia ancorada en el poder, frustrats per la injustícia, la repressió, la corrupció i per la interminable crisi econòmica que implica ser enemic d'Occident.
Qüestionant el que era inqüestionable
Les mentides del règim són tan flagrants que la classe mitjana i els universitaris se sumen a la classe treballadora, motor de les manifestacions d'anys passats. Avui qüestionen una cosa que solia ser intocable: el sentiment antiamericà. A la Universitat Shahid Bejeshti de Teheran, els manifestants evitaven amb cura trepitjar les gegantines banderes nord-americana i israeliana pintades a terra, mentre cantaven: "Mort al líder suprem" o "heu matat els nostres genis i els heu reemplaçat amb clergues". Això no implica que simpatitzin amb Washington, sinó que els iranians poden estar en contra de Washington i de Teheran.
El president Hassan Rouhani exigeix responsabilitat als militars i qualifica tot d'"error imperdonable". Fins a 90 diputats reformistes han estat vetats pels clergues en les pròximes eleccions legislatives, i alguns anuncien el boicot. El líder suprem, Ali Khamenei, ha presidit l'oració aquest divendres a Teheran per primera vegada en vuit anys per millorar la seva imatge. Però l'afartament dels iranians és difícil de mesurar, fins al punt que diputats de tot l'arc denuncien la irresponsabilitat del règim.
Les mentides han aconseguit en tres dies el que els Estats Units no va aconseguir en 40 anys: minar la credibilitat del sistema. No està gens malament per a un líder que afirma que la seva "màxima pressió" contra l'Iran no està destinada a canviar el règim. Trump és, sens dubte, un ximple amb sort.
