Publicitat
Publicitat

CRISI MIGRATÒRIA

“Tenim vides fastigosament confortables”

Els periodistes Mònica Terribas i Josep Cuní expliquen la seva experiència en camps de refugiats

“Estem acostumats a viure de manera fastigosament confortable”. És la frase de Josep Cuní que fa fortuna al llarg de la conversa que manté amb Mònica Terribas sobre les experiències que els dos periodistes han viscut els últims mesos per conèixer les delicades realitats als camps de refugiats i desplaçats de Nigèria (Terribas) i l’Iraq (Cuní). L’acte, que porta per títol Infants en zones de conflicte i està organitzat per l’Unicef i l’ARA, té lloc al CCCB i està moderat per Antoni Bassas. Cal emmarcar-lo en la zona d’influència del 20 de novembre, Dia Internacional de la Infància, marc de pensament i de conscienciació en què cal d’allò més reflexionar sobre la delicadíssima situació vital que tants infants viuen avui per culpa de la guerra, que al seu torn genera una realitat tan enquistada i preocupant com la dels camps de refugiats.

Empesos per l’esperit de donar a conèixer la seva activitat arreu del món i contribuir així a un horitzó de possible millora, l’Unicef organitza periòdicament viatges en zones en conflicte. L’octubre de l’any passat, Josep Cuní va viatjar al Kurdistan iraquià, on va visitar quatre camps de refugiats. Un d’aquests, el de Brahraka, es va crear el 2013 per acollir-hi vuit-centes cinquanta famílies i l’any passat ja n’hi havia més de quatre mil. El 55% de la població són infants.

El periodista destaca que els camps són definits com a “zones provisionals” però que alguns d’ells fa dècades que es van aixecar. I posa l’èmfasi en el fet que en un context de misèria i caos, els nens viuen en una espècie d’autogestió que els pot portar des d’una mínima i precària escolarització a situacions marcades per una violència transversal que porten dolorosament integrada en la seva manera de relacionar-se amb el món.

Terribas coincideix al 100% amb aquesta visió. Ella va visitar l’estat nigerià de Borno a l’agost, on va entrar en contacte amb la realitat de les persones que viuen en camps de desplaçats fugint de la violència interna dins el seu propi país. Una violència que té un nom propi: Boko Haram, l’organització terrorista que des de fa anys té sotmesa la població. Dos milions de desplaçats i més de 25.000 morts són xifres que espanten i que reflecteixen l’estat de terror que viu el país. La vulneració dels drets humans és flagrant i, de manera singular, la violència exercida contra les dones: els segrestos i violacions que tant han transcendit internacionalment i que continuen existint encara que els titulars hagin desaparegut de les portades dels nostres mitjans de comunicació. La periodista explica l’etimologia del nom Boko Haram: “Destruir l’educació occidental”. I, en aquest sentit, destaca que és precisament l’obstinació en l’escolarització dels joves la millor arma per lluitar-hi. “La batalla de l’educació”, això és el més important de tot, emfatitza.

Violència interioritzada

Una nena que arrossega un gibrell i un nen encantat amb la seva càmera de fotos són imatges que deixen pensatiu i que conviuen amb la duresa extrema que el més improvisat dels partits de futbol pot generar entre els nens. Ho explica Josep Cuní mentre fa memòria del viatge. En un terreny agermanat, Terribas rememora els dibuixos que feien els nens a les aules que va visitar, dibuixos en què havien de plasmar quines eren les seves aspiracions vitals: “En molts hi apareixien imatges de violència”, cosa que permet entendre fins a quin extrem la porten interioritzada. Tant ella com Cuní coincideixen a destacar la personalitat especial que tenen moltes de les persones que fugen de la misèria i la destrucció: l’agraïment que mostren per haver-se salvat i estar vius, com si tan sols fos cosa de tenir sort i no un dret que hauria de ser inviolable.

Etiquetes