De viatjar a Ucraïna per lluitar, a dormir al carrer a Madrid

L'ARA parla dos mesos després amb els voluntaris que van anar a combatre els russos

4 min
Un soldat en una trinxera a Ucraïna

BarcelonaI de cop i volta, boom. Quan la bomba esclata, Wahari Urbina és a només tres metres de l’explosió. L’enganxa movent-se, intentant apartar-se, però l'ona expansiva provoca que caigui a terra. S’aixeca amb un dolor “impressionant” al genoll. És enmig d’un bombardeig rus al front de Kíiv i no té temps per a remordiments, només d’aixecar-se i contraatacar amb míssils portàtils i foc d’artilleria. “Vaig passar-me setmanes arrossegant el peu”, explica. Fa dos mesos i mig, el Wahari parlava amb aquest diari des de la capital ucraïnesa, des d’una petita trinxera als afores de Kíiv, unes setmanes abans d’estar a punt de perdre la vida per culpa d'aquella bomba. “Vaig tenir sort”, comenta ara. Era guàrdia marina de l’exèrcit veneçolà. Fa tres anys que va arribar a Espanya i a l’inici de la guerra a Ucraïna es va allistar com a voluntari. Va compartir trinxera amb el Carlos (nom fictici), un antic marine nord-americà. La guerra a Ucraïna encara no s'ha acabat, però ells dos ja han posat fi a la seva missió.

A finals de març, Rússia va retirar les tropes de la regió de Kíiv i el Wahari i el Carlos van deixar de sentir el so de l’artilleria. “Jo me’n vaig a casa, qui ve amb mi?”, va preguntar al cap d’uns dies el seu comandant, que no era ucraïnès, sinó nord-americà i voluntari, però gràcies a la seva experiència l’havien fet cap. Després d’un mes al front, el Wahari i el Carlos tenien l’oportunitat de tornar a casa i van viatjar des de Kíiv fins a Lviv. Allà els van deixar un pis, però s’havien d’esperar uns dies per travessar la frontera i van participar en l’entrenament de nous voluntaris i de ciutadans ucraïnesos que no sabien fer servir un fusell.

El Jaime (nom fictici) també haurà de passar per aquesta formació: té pensat marxar a Ucraïna en les pròximes setmanes per combatre les tropes russes. No serà el primer cop que hi va. Ja va arribar a territori ucraïnès fa uns mesos, els mateixos dies que hi arribaven el Wahari i el Carlos, però quan va aterrar a Lviv va veure que havia de signar un contracte de dos anys amb l'exèrcit i això va fer que es fes enrere. Gairebé no havia avisat ni la dona ni els fills i només volia estar-s'hi sis mesos. Per tant, va decidir tornar a Espanya i va haver de recórrer un camí tortuós fins a la frontera polonesa. Tot plegat no l'ha fet canviar d’opinió i ara vol tornar-hi per lluitar. “He pogut convèncer la meva dona. Té por, però diu que no em pot retenir”, explica. Ell és a l’atur i el seu somni és formar part de l’exèrcit espanyol, però va intentar-ho en plena crisi i no acceptaven nous membres. A més, hi veu una mena de senyal del destí en el fet que el primer cop s'acabés repensant i tornant a casa. “Si m’hi hagués quedat segurament seria mort”, diu el Jaime. És possible, perquè uns dies després de renunciar a allistar-se i tornar cap a la frontera, diversos míssils russos van destruir la base de Iàvoriv, a prop de Lviv.

Escenes de guerra a Ucraïna

Ara, però, li fan por diversos rumors que sent, com ara que als voluntaris estrangers els fan servir “de carn de canó”. El més probable és que sigui destinat al Donbass, on actualment s'està lliurant la gran batalla de la guerra.

Preparació i seqüeles

El Wahari i el Jaime són a Madrid. Un es desperta a mitjanit, nerviós, i pensa que ha de sortir corrents, que ha de fugir d'una guerra que ja ha viscut. L’altre rep classes de primers auxilis i de tir per preparar-se per anar-hi amb un amic. “Ploro molt somiant i recordant el que he viscut”, explica el Wahari. “Armilla antibales, casc, una farmaciola, pantalons, genolleres i guants tàctics”, enumera el Jaime quan repassa tot el que s’emportarà a la guerra. El Jaime dorm tot el que pot aquests dies per arribar descansat a Ucraïna. En canvi, el Wahari ha hagut de dormir uns quants dies al carrer perquè ha tornat sense res, sense feina i sense sostre. “Han sigut uns primers dies molts durs, he tingut atacs d’ansietat”, explica. A Madrid ha dormit en una casa en ruïnes, abandonada, plena de deixalles. Ara ha trobat feina en un restaurant i ha llogat una habitació -la seva la va haver de deixar just quan va marxar cap a Ucraïna el primer cop-. D'altra banda, el govern ucraïnès s’ha posat en contacte amb ell per pagar-li els seus serveis com a soldat. El Carlos, amb qui el Wahari va compartir dies i nits de trinxera, va agafar un avió des de Polònia que el va portar a Miami.

L'espai abandonat on ha dormit en Wahari uns dies a Madrid

El Francisco Floro, un altre espanyol que va anar a lluitar a Ucraïna, continua vivint entre trinxeres, concretament a la rodalia de Khàrkiv, la segona ciutat del país, una de les més castigades pels atacs russos i que ara està sent escenari d'una de les grans pugnes del conflicte. Quan l’ARA va parlar amb ell fa dos mesos era a Kíiv amb una milícia de georgians. Al cap d'unes setmanes, va decidir legalitzar-se i allistar-se a la legió internacional. De Kíiv va anar a Odessa i d'allà fins a Khàrkiv, on el seu batalló ha aconseguit avenços els últims dies i ha empès els russos cap a la frontera. Quan pot, escriu. Li agradaria recollir les vivències al front en un llibre per “conscienciar la gent”. Primer, abans de sortir cap a Ucraïna, justificava la decisió de marxar dient que "ho havia de fer i ho volia fer". Ara fa una puntualització: “Ara només crec que ho he de fer, ja no sé si ho vull fer”. El Jaime, en canvi, s'ha allistat perquè vol tenir feina “a llarg termini” i si cal, diu, es quedarà ajudant a la reconstrucció del país un cop s'acabi la guerra, i també perquè després ho pot tenir més fàcil a l’hora de trobar altres feines; per exemple, de vigilant de seguretat. Encara no sap quin dia exacte marxarà i de moment només ho sap la seva dona: “Els meus pares no saben res, ho sabran el dia que marxi, no vull que em diguin que és un suïcidi”.

stats