Ucraïna, el conflicte que es descongela
Després de molts mesos en estat de congelació, el desglaç ha arribat a Ucraïna, però no pas pel vessant de la negociació sinó pel de l’escalada amenaçadora que exhibeixen tots els implicats en un conflicte que ja fa més de set anys que dura. Mentre Rússia exigeix als Estats Units que allunyin els seus vaixells de la costa de Crimea, l’OTAN avisa el Kremlin que aturi ja l’acumulació de tropes a la frontera ucraïnesa. Entremig la cancellera Angela Merkel ha advertit amb claredat a Putin que una altra guerra podria representar el final d’Ucraïna com a estat. I mentrestant Kíev assenyala Moscou com l’origen d’una campanya de desinformació segons la qual el govern ucraïnès estaria preparant una ofensiva contra els separatistes pro-russos del Donbass -on ja hi ha hagut incidents i morts- i, un cop més, reivindica la necessitat d’una negociació política i diplomàtica.
Però aquest discurs es contradiu amb el que difon en to desafiant el president ucraïnès Volodímir Zelenski. Ell, el còmic que es va proposar ser polític i que, de tant en tant, sembla que ho està aconseguint, combina la retòrica negociadora amb la proposta que més pot irritar Putin: l’entrada d’Ucraïna a l’OTAN. Això, si es consumés, representaria un autèntic casus belli per al Kremlin. I és que és la primera vegada que des de Kíev un president fa una proposta tan agosarada -que trinxa les expectatives de sobirania limitada que vol imposar Putin a almenys una part d’Ucraïna-. I més tenint en compte que la situació latent de guerra civil va esclatar no ja perquè els ucraïnesos volguessin entrar a l’atlantisme sinó per no haver pogut incorporar-se a l’entorn de la Unió Europea amb un tractat d’associació que el president pro-rus Víktor Ianukóvitx va cancel·lar el novembre del 2013, deu dies abans que entrés en vigor, tot i haver sigut l’artífex de la negociació amb Brussel·les. ¿Gosarà Zelenski no ja incorporar-se a l’estructura econòmica i comercial europea sinó a la militar pura i dura?
Zelenski, l’esperança blanca
Quan va ser elegit aviat farà dos anys, Zelenski era la gran esperança blanca dels sectors ucraïnesos farts de malviure, partidaris de posar fi a l’enfrontament civil i elaborar les bases per anar a les converses de Minsk supervisades per l’OSCE amb una proposta que pogués ser acceptada per Putin i els separatistes del Donbass.
En els primers contactes telefònics semblava que Zelenski i Putin podien començar a entendre’s. A Zelenski se’l veia disposat a cedir en l’estructura integral de l’estat i acceptar una certa federació-confederació que reconegués les regions de majoria russa de Lugansk i de Donetsk i garantís l’ensenyament i l’ús oficial de la llengua russa en zones que fos parlada per un percentatge qualificat de la població. La influència de Moscou quedava garantida almenys al Donbass. I Crimea era una altra cosa. La proposta va quedar bloquejada per les pressions dels sectors ultranacionalistes ucraïnesos, però també per l’hostilitat de gran part de la població del Donbass per als quals no només la seva regió sinó tot Ucraïna “és terra russa”. Alguns són els hereus de les generacions que durant els anys 30 van col·laborar amb l’estalinisme per cremar collites, escampar la fam i provocar milions de morts a tot Ucraïna.
Amb aquests precedents no és gens estrany que Angela Merkel alerti amb els pitjors auguris. Després de cent anys, Ucraïna encara no se’n surt.
