SOSTENIBILITAT

Els temuts punts de no retorn del canvi climàtic

Diversos mecanismes de realimentació en podrien precipitar els pitjors efectes en només una dècada
MIQUEL BERNIS
MIQUEL BERNIS

La idea que tenim del canvi climàtic és la d’una alteració lenta i progressiva. Encara que estiguem fent augmentar sense parar els nivells de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, aquest augment és progressiu i s’espera que les conseqüències també ho siguin, amb canvis que es produiran en una escala de desenes o centenars d’anys. ¿Però què passaria si alguns d’aquests canvis s’acceleressin a una velocitat molt més ràpida, de només una dècada? Els experts alerten des de fa temps de tot un seguit de punts d’inflexió o punts de no retorn que poden comportar una acceleració de les conseqüències de l’escalfament global. Els anomenats en anglès tipping points són mecanismes que es poden realimentar i causar canvis sobtats en tan sols una dècada, un espai de temps que a escala climàtica no és sinó un instant.

N’és un clar exemple la fosa de gel de l’Àrtic. Segons la catedràtica de climatologia de la URV, Manola Brunet, el color blanc del gel de l’Àrtic implica que molta de la llum del sol que hi arriba sigui reflectida i no absorbida per la Terra. En la mesura que el gel de l’Àrtic disminueix, el seu color blanc és substituït pel color més fosc de l’oceà, que sí que absorbeix més fàcilment la radiació. És, per tant, un mecanisme que es realimenta.

Segons el físic i coordinador dels dos primers informes sobre el canvi climàtic a Catalunya, Josep Enric Llebot, es tracta de mecanismes també anomenats de balancí, que en un moment donat es poden desestabilitzar amb una gran rapidesa. De punts d’inflexió com aquests n’hi ha sobre masses de gel, sobre corrents i sobre ecosistemes.

No només la fosa de l’Àrtic pot comportar un efecte sobtat d’aquest estil. La pujada de la temperatura també podria fondre alguns sectors de gel de l’oest de l’Antàrtida, cosa que faria pujar el nivell del mar molt més de pressa del que apunten les previsions del grup mundial d’experts en clima, l’IPCC.

Segons Josep Enric Llebot, dels tipping points climàtics el més plausible és la fosa de grans masses de gel permanent de Rússia i Sibèria. Seria especialment important perquè aquestes grans masses de gel es calcula que tenen fixades quantitats destacables de gas metà. El metà és un gas d’efecte hivernacle com el diòxid de carboni, amb la diferència que la seva capacitat de retenir la radiació del sol és entre 5 i 10 vegades superior a la del diòxid de carboni. Per tant, un alliberament massiu de gas metà seria un altre factor de realimentació del canvi climàtic que podria accelerar el procés d’escalfament mundial.

No són poques les veus que alerten que l’IPCC dona poca importància a aquesta idea i que és massa tebi en els seus informes. És l’opinió de Manola Brunet, tot i que admet que establir els possibles llindars d’aquests punts d’inflexió és realment complicat. Segons Josep Enric Llebot, l’IPCC fa el que ha de fer, ser caut i donar validesa només a aquelles coses comprovades i contrastades en diferents articles, tot i que això el porti a semblar conservador en molts casos.

Un dels grans problemes d’aquests punts d’inflexió és que no és fàcil saber en quin moment s’ha traspassat el llindar. De fet, alguns ja els podríem haver traspassat els últims anys i no seria fàcil saber-ho fins al cap d’algun temps.

Corrents que governen el temps

Sortim d’un any de temps molt mogut a Catalunya, amb diverses nevades a cotes baixes al final de l’hivern i tongades d’aiguats a la tardor. Tot plegat mentre el nord d’Europa ha viscut un estiu extraordinàriament càlid i un any molt sec. El motiu de tant de desordre ha sigut la desacceleració d’un corrent de vent en altura, l’anomenat corrent en jet, que quan perd força i s’ondula implica que el fred o la pluja es moguin a latituds baixes, i que la calor forta arribi a latituds altes.

El Potsdam Institute for Climate Impact Research també considera aquest corrent en jet un d’aquests tipping points o talons d’Aquil·les del clima. Estudis recents dirigits pel prestigiós climatòleg Michael Mann auguren que aquestes ondulacions del corrent en jet seran fins a un 50% més freqüents i més persistents en el futur, cosa que fa pensar que anys caòtics com el 2018 es repetiran amb més freqüència. No necessàriament seran anys d’aiguats com aquest, però sí anys de temps extrem: les ondulacions del corrent en jet poden comportar també onades de fred o de calor.

Un altre dels mecanismes de retroalimentació que podrien causar un canvi brusc sobre el clima d’Europa seria l’alteració del corrent del Golf, un corrent permanent d’aigües càlides que va del Carib fins a l’oest d’Europa i que fa que, per exemple, ciutats de latitud semblant com Lisboa i Nova York tinguin un clima molt diferent.

Alguns estudis fan pensar que una fosa molt ràpida del gel de l’Àrtic aportaria molta aigua dolça a l’Atlàntic Nord, i això podria desaccelerar o alterar aquest corrent. Els últims informes de l’IPCC consideren poc probable que passi aquests pròximes dècades, però no hi ha dubte que una alteració d’aquesta mena capgiraria el clima de l’oest d’Europa, on el temps en pocs anys passaria a ser molt més fred. La catastrofista pel·lícula El día de mañana, del 2004, es basava en aquesta idea.

Què és l’efecte hivernacle?

Sentim a parlar molt del problema del canvi climàtic, però no tant de com es produeix. La llum del sol entra amb unes propietats a l’atmosfera però quan rebota a la superfície de la Terra la seva longitud d’ona canvia. Alguns gasos, com el diòxid de carboni i el metà, deixen passar la radiació solar quan entra a l’atmosfera, però el canvi de longitud d’ona fa que sí que la puguin capturar quan intenta sortir-ne. És el mateix procés que fan els hivernacles. Cal dir que aquest procés és imprescindible per a la vida a la Terra, perquè sense l’efecte hivernacle la temperatura mitjana del planeta, en comptes d’acostar-se als 15º, seria de -18º. La crema de combustibles fòssils fa que la quantitat de gasos d’efecte hivernacle augmenti a l’atmosfera i, per tant, que retingui més fàcilment la radiació solar que ens arriba. La comunitat científica està plenament convençuda que l’augment de la temperatura al planeta es deu a aquest augment de gasos com el diòxid de carboni a l’atmosfera.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF