Rússia posa a prova els límits del poder europeu

El 2022 havia de ser “l’any de la defensa europea”, segons el president del Consell, Charles Michel. Però l’escalada militar russa a la frontera amb Ucraïna amenaça de tornar a deixar en evidència les limitacions de l’Europa geopolítica. La crisi ucraïnesa és una amenaça real de guerra al continent europeu, però la Unió no acaba de trobar el seu espai en les anades i vingudes diplomàtiques. “És culpa nostra i no dels nord-americans, si Moscou discuteix sobre la seguretat europea bilateralment amb els Estats Units”, es lamentava el president de la Conferència de Seguretat de Munic, Wolfgang Ischinger, fa uns dies. Davant la urgència, però, les capitals prenen la iniciativa i la UE es converteix en una escenificació d’estratègies i interessos moltes vegades contraposats.

Les repúbliques bàltiques -Estònia, Letònia i Lituània- han enviat míssils antitancs a Ucraïna per ajudar el govern de Kíev. Espanya i Dinamarca participaran en el desplegament de l’OTAN al mar Negre. El primer ministre finlandès ha estat actuant de mediador informal, entrevistant-se per telèfon primer amb Joe Biden i després amb Vladímir Putin. A diferència dels bàltics, Alemanya, el quart exportador mundial d’armes el 2020, ha bloquejat l’enviament de material militar a Ucraïna mentre intenta calibrar els costos geoeconòmics d’un enduriment de sancions que afectés la posada en marxa del gasoducte Nord Stream 2, que porta gas rus directament fins a Alemanya i que Angela Merkel mai va voler sacrificar, malgrat les pressions. Finalment, a l’altre extrem de l’eix franco-alemany, Emmanuel Macron ha aixecat recels des d’Estrasburg, insistint que els europeus han d’aprovar com més aviat millor les grans línies de la seva autonomia estratègica per després presentar-les a l’OTAN i a Moscou.

Per a Macron, Rússia “és una peça fonamental de la seguretat europea”. En canvi, des de l’Aliança Atlàntica els passos endavant de la UE en defensa són una amenaça d’afebliment per a l’OTAN.

La retòrica de la confrontació

Ningú vol anar a la guerra, ni als Estats Units ni a la Unió Europea. Però, en la retòrica de la confrontació militar, Rússia i l’Aliança Atlàntica es retroalimenten. L’agressivitat russa dona a l’OTAN una raó de ser i, alhora, la bel·ligerància aliada reforça la mirada de Vladímir Putin cap a Europa, encara filtrada per la vella rivalitat de la Guerra Freda. Com si no hagués passat el temps. El ministre d’Afers Estrangers rus, Serguei Lavrov, declarava fa poc que “l’OTAN ha esdevingut un projecte ideològic destinat a recuperar els orfes de l’esfondrament del Pacte de Varsòvia i la Unió Soviètica”. Una declaració que no va agradar gens al flanc més oriental de la UE. “Sr. Lavrov, no som orfes de qui ens va ocupar, sinó un país lliure de triar el nostre futur”, responia un eurodiputat eslovac a Twitter.

Però l’estil vehement del secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, també divideix la diplomàcia europea. Si uns el perceben com un efectiu policia dolent que fa la seva feina en aquest escenari de confrontació (Berlín), altres (París) l’acusen en privat de ser un bomber piròman.

Cimera de l’OTAN a Madrid

L’horitzó de la cimera de l’OTAN, prevista a Madrid a finals de juny, és ara un element desestabilitzador més en aquest joc de posicions i estratègies. Sobretot perquè Rússia desafia Europa sabent que, al darrere, hi té el pes econòmic creixent dels seus intercanvis comercials amb la Xina. Aviat la Xina passarà per davant d’Alemanya com a primer consumidor de gas rus.

Moltes incerteses i pocs instruments per a una UE que està en ple procés de repensar la seva arquitectura de seguretat. Però en el que sí que estan d’acord tots els europeus és que el que passi a Ucraïna definirà una confrontació d’influències que és global.