OPINIÓ
Internacional 16/04/2019

La millor restauració, el ‘dov’era e com’era’

Una primera aproximació podria ser reconstruir, a més de les voltes ensorrades, l’aspecte exterior de la coberta que li ha donat el caràcter mundialment icònic

José Luis González
2 min
Imatge interior de la catedral amb el sostre completament destruït.

Catedràtic emèrit de l’ETSAB especialitzat en patrimoniLes declaracions d’ahir de Charlotte Hubert, presidenta de la francesa Compagnie des Architectes en Chef des Monuments Historiques, permeten entreveure que el criteri dominant en la reconstrucció de Notre-Dame serà el que condensa l’expressió italiana dov’era e com’era, és a dir, on era i com era. En la història són innombrables els casos en els quals un monument desaparegut per una de les múltiples causes possibles ha estat reconstruït de manera mimètica, és a dir, on era i respectant almenys el mateix aspecte original.

Potser un dels més coneguts pel seu extraordinari valor icònic és el del Campanile de Venècia, el qual, sens dubte, per a molts dels visitants de la ciutat és l’autèntic, és a dir, el que es va construir al segleXII. Les fotos del buit que va deixar i l’estat de ruïna total en què va quedar el1914 no deixen de ser sorprenents, fins i tot per als que coneixen la història. Les causes van ser naturals, el pas del temps, la seva massa i l’acció de la gravetat. La polèmica sobre com havia de ser reconstruït va enfrontar els partidaris de fer-ho mitjançant una arquitectura contemporània, fins i tot modernista, i els que van proposar el dov’era e com’era que finalment es va imposar. No obstant això, si s’analitza bé com es va acabar duent a terme es comprova que el segle XX va deixar la seva empremta en la construcció, una empremta ben allunyada de la històrica, però que al seu torn li va assegurar una existència més duradora.

Sense oblidar el cas paradigmàtic del Gran Teatre del Liceu, dos casos recents són més equiparables al cas de Notre-Dame: la Frauenkirche de Dresden i la catedral de Noto a Sicília. L’alemanya va sucumbir davant els bombarders aliats l’any 1945. La italiana, el 1996, davant una fluixa construcció inicial combinada amb una errònia intervenció de reforç en formigó armat unes dècades abans. Les dues han estat reconstruïdes segons el dov’era e com’era amb total exactitud, sense empremtes pròpies del segle XX, encara que amb millores en la mateixa construcció històrica i els seus materials. ¿Es pot afirmar que, contràriament al Campanile, són autèntiques? Contestar exigeix connectar amb un debat encara avui obert en el món dels experts.

En el cas de Notre-Dame, una primera aproximació podria ser reconstruir, a més de les voltes ensorrades, l’aspecte exterior de la coberta que li ha donat el caràcter mundialment icònic. La segona aproximació requeriria determinar la construcció que dona suport a aquesta coberta i que transmet la seva massa a la fàbrica de pedra històrica. L’opció immediata, per la seva incombustibilitat, el formigó armat, seria desaconsellable per un increment del pes inassumible. Podria pensar-se en altres materials resistents incombustibles i lleugers, però el seu ús suposaria la desaparició definitiva d’una part de l’edifici amb uns valors documentals i significatius extraordinaris no visibles, però clarament presents en la coberta original: els sistemes constructius gòtics i les millores aportades per Viollet-le-Duc. La coberta de Notre-Dame deixaria de ser definitivament l’autèntica.

Si l’objectiu és conservar el patrimoni arquitectònic de Notre-Dame en tota la seva extraordinària complexitat, el camí no és altre que la reconstrucció en fusta dotada de tots els procediments d’ignifugat, detecció i extinció de possibles incendis.

stats