La idea de grandesa d’Emmanuel Macron s’esvaeix fora de París. Cada gira electoral del president, cada assemblea de ciutadans escenificada arreu del país o cada pla d’inversió descentralitzada ha topat amb el mateix malestar profund i arrelat a la França perifèrica de “les classes populars sacrificades”, que va descriure el geògraf Christophe Guilluy en un llibre que permetia entendre bona part de la revolta dels armilles grogues.
El centralisme francès es va edificar sobre una idea d’uniformitat que no existeix, encara que la retòrica presidencial i l’ordenació territorial s’entestin a mantenir-la viva. Les eleccions regionals -que avui celebren la segona volta- han servit, de moment, per confirmar la pobre implantació territorial del partit de Macron, La República en Marxa. Amb uns nivells d’abstenció històrics, i havent obtingut només un 11% del total de vots emesos -una xifra que relegava aquesta formació a la cinquena posició-, el president no aconsegueix desfer-se de la imatge del govern elitista que decideix de París estant.
Macron havia de regenerar i transformar l’escenari polític francès però no ha pogut evitar, en canvi, la continuïtat de la degradació del sistema, ni el pessimisme i el malestar que han alimentat l’extrema dreta més longeva de la Unió Europea. La jornada d’avui és l’última etapa d’un quinquenni que encara té uns mesos per davant. La derrota clara del partit presidencial l’obliga a decidir quines han de ser les prioritats des d’ara fins a l’abril de l’any que ve.
Repensar l’estratègia
L’estratègia electoral de Macron jugava amb la idea d’una reelecció inevitable, com a única alternativa per aturar Marine Le Pen. Un dilema que ja li va donar la presidència el 2017 i que li permetria dissimular el balanç controvertit dels seu pas per l’Elisi. Però el paisatge post-regionals deixa alguns nous factors a tenir en compte.
L’obsessió de Marine Le Pen per transformar la imatge del seu partit, Reagrupament Nacional, en una força de govern homologable també li va passar factura a la primera volta entre el votant més radical que espera exhibicions abrandades i més agressivitat contra un sistema del qual Le Pen ja forma part. Però si la segona volta li acabés garantint la presidència d’una regió, això ja suposaria un èxit sense precedents que li justificaria aquesta estratègia de normalització, malgrat el risc que emergeixin altres candidatures a la seva dreta.
L’altre factor és l’emergència d’un tercer home, Xavier Bertrand, un antic venedor d’assegurances, exministre conservador, que assegura haver-se sentit infravalorat perquè no era més que “un babau de províncies que mai va anar a una escola d’elit” i que ara reclama un lloc per a la dreta francesa en la cursa presidencial. La victòria de Bertrand en primera volta en un baluard de l’extrema dreta lepenista al nord del país ha reforçat, de cop, les seves aspiracions de cara al 2022, però primer haurà de convèncer el seu propi partit, sempre a punt per a lluites fratricides i necessitat d’emergir de “la convalescència”, com ha dit Michel Barnier.
Encara que dos terços de l’electorat francès es declarin conservadors, segons les enquestes, les opcions de Macron i de Le Pen continuen frec a frec. La jornada electoral d’avui ha de servir per confirmar, si més no, si encara hi ha temps per intentar fer creure que hi pot haver alguna correlació de forces diferent.
