PRÒXIM ORIENT
Internacional 25/10/2017

El refugiat que protegeix el menjar del futur

El sirià Ali Shehadeh estudia i arxiva llavors autòctones del seu país per combatre la fam al món

Somini Sengupta
4 min
El científic Ali Shehadeh treballa en un dels seus hivernacles al Líban, on conrea les plantes que han d’alimentar Síria i el món el dia de demà.

'The New York Times'Ali Shehadeh obre els sobres amb tota la cura del món. Dins de cadascun hi ha una beina de llavors minuciosament assecada i premsada: clau dolç d’Egipte, un blat silvestre que es troba només al nord de Síria, una varietat antiga de blat candial. Té milers de sobres apilats en ordre en una oficina sense finestres, un valuós herbari que conté llavors recol·lectades al llarg de la calorosa, àrida i cada vegada més inhòspita regió de la Mitja Lluna Fèrtil, on es va originar l’agricultura.

Shehadeh és un conservador de plantes de Síria. Va a la caça dels gens que contenen les llavors que plantem avui en dia i el que anomena els seus “parents silvestres” de fa molt de temps. El seu objectiu és salvaguardar les llavors perquè siguin prou resistents per alimentar-nos en el futur, en cas que moltes més parts del món es tornin tan caloroses i àrides com aquesta. Però buscar llavors que puguin suportar els perills d’un planeta més calent no és una tasca fàcil. Aquesta recerca ha conduït Shehadeh i la seva organització, el Centre Internacional d’Investigació Agrícola en Àrees Seques (ICARDA, per les seves sigles en anglès), a caure de ple en la intersecció entre els aliments, el clima i la guerra.

Amb seu a Alep, les investigacions d’ICARDA van ajudar a convertir Síria en un país envejablement autosuficient pel que fa a la producció de blat. Tot i això, l’impuls de produir cultius assedegats també va drenar les aigües subterrànies del país. A això s’hi va sumar una devastadora sequera que va ajudar a alimentar les protestes en contra del govern que van esclatar el 2011.

ICARDA també es va convertir en una víctima de la guerra. Cap al 2014 la lluita armada ja havia arribat a la seva seu a Alep i als seus camps. Els van robar camions, els generadors i, fins i tot, la majoria de les seves ovelles awassi, criades per produir més llet i necessitar menys aigua. Va arribar un moment en què Shehadeh i els altres científics van decidir enviar a fora tot el que van poder -incloent-hi unes quantes ovelles- i van fugir, i es van unir així a l’exili de la meitat de la població del seu país. El projecte més important d’ICARDA -un banc de llavors amb 155.000 varietats dels principals cultius de la regió- s’enfrontava a l’extinció.

No obstant això, els investigadors d’ICARDA tenien una còpia de seguretat. Des de l’any 2008, molt abans de la guerra, ICARDA havia començat a enviar mostres de llavors al Banc Global de Llavors de Svalbard, que es coneix amb el sobrenom de la Volta de la Fi del Món i es troba al vessant d’una muntanya en una illa noruega del Cercle Polar Àrtic. Era un procediment estàndard en cas que passés alguna cosa. I el que va passar va ser la guerra.

El 2015, mentre Alep es desintegrava, els científics d’ICARDA van demanar prestades algunes de les llavors que havien guardat a Svalbard i van tornar a començar. Aquesta vegada van establir un banc de llavors al Marroc i un altre just a l’altre costat de la frontera de Síria, al Líban, en una àmplia conca de xiprers i raïm coneguda com la vall de la Bekaa. “Estem fent tot el que podem per recrear el que teníem a Alep”, explica Shehadeh. La seu central d’Alep encara conté la col·lecció més gran de llavors de la regió (141.000 varietats de blat, ordi, llenties, faves...), encara que ni Shehadeh ni els seus col·legues saben com es troba. No hi han pogut tornar.

Els bancs de llavors sempre han servit com a reposadors de la biodiversitat, però ara, amb el canvi climàtic, encara són més crucials. Es pot debatre en quina mesura la crisi agrícola de Síria és la culpable de l’esclat de la guerra. En canvi, no hi ha cap dubte sobre l’impacte de l’escalfament global a la regió. Entre el 1961 i el 1990 les temperatures van pujar almenys 0,2 graus cada dècada a tot el Pròxim Orient, i prop de 0,4 graus en el període que ha transcorregut des d’aleshores. Així ho indica Andrew Noble, antic subdirector de recerca d’ICARDA. L’estiu passat, en països de per si calorosos i secs com l’Iraq les temperatures van arribar a superar els 50 graus; les sequeres són més intenses i freqüents. Als llocs on els agricultors depenen completament de les pluges, com a la majoria del Pròxim Orient, el futur de l’agricultura, explica Noble sense embuts, “és molt negre”.

Una lluita universal

Aquesta, diu Shehadeh, és la raó de l’obsessió que té amb els avantpassats de les llavors d’avui dia. Ell evita les llavors modificades genèticament i, en el seu lloc, aprofita la riquesa d’aquests ancestres silvestres, que sovint són resistents i s’adapten millor als climes rigorosos. “Són el llinatge bo”, diu.

La col·lecció completa d’ICARDA acull llavors que han alimentat les persones del Pròxim Orient durant segles, incloent-hi unes 14.700 varietats de blat, 32.000 varietats d’ordi i gairebé 16.000 varietats de cigró, el component clau del falafel. El banc de llavors del Líban guarda prop de 39.000 mostres, i el del Marroc unes 32.000.

Al Sudan ICARDA ha introduït una varietat de blat que espera que sigui més resistent a la sequera i a la calor. També està criant una varietat de faves que puguin resistir una herba parasitària i llenties que puguin madurar en una temporada curta de cultiu. Això és útil no només per al Pròxim Orient, diu Noble. Els estius calorosos i secs, que aquí són habituals, poden fer-se freqüents en altres parts del món: “Els climes del futur seran similars als que estem experimentant aquí”.

stats