HABITATGE

Un referèndum per expropiar immobiliàries

Una iniciativa ciutadana a Berlín recull firmes per forçar una consulta vinculant davant la crisi del lloguer

Llogar un pis a Berlín fa 10 anys costava de mitjana 6,19 euros per metre quadrat. Avui el preu mitjà és de 13 euros, més del doble, i el 85% dels berlinesos viuen de lloguer. Segons una enquesta publicada a principis de març per l’Institut Forsa al Berliner Zeitung, “un de cada dos berlinesos tenen por que pugi el lloguer”. Aquesta por s’ha estès pels districtes de la capital alemanya com una epidèmia de la qual ningú ha volgut parlar fins que no hi ha hagut massa “víctimes”. En conseqüència, han augmentat elsdesnonaments i el desplaçament de la població més pobra.

La resposta a aquesta situació no està arribant dels partits polítics, sinó del carrer. En concret, de la mà d’un activista berlinès, Rouzbeh Taheri, que ha iniciat la campanya anomenada Expropiar Deutsche Wohnen & Co. La iniciativa pretén, per mitjà d’un referèndum popular, l’expropiació d’empreses immobiliàries amb més de 3.000 habitatges de lloguer a Berlín. Ahir milers de berlinesos ja van sortir al carrer a manifestar-se per donar suport a la iniciativa.

El primer objectiu és recollir fins a 20.000 signatures des d’ara fins a l’octubre. Si ho assoleixen, hi hauria una segona recollida de signatures que ha de superar el 7% del cens berlinès (170.000 signatures). Amb aquestes firmes es podrà convocar el referèndum vinculant, en el qual hauran de participar almenys el 25% dels berlinesos censats i votar a favor de la iniciativa més del 50% dels participants. Aquest tipus d’iniciatives ciutadanes han tirat endavant a la capital en qüestions que afecten o preocupen els seus habitants. Per exemple, la remunicipalització de la gestió de l’aigua o el futur de l’històric aeroport de Tempelhof van ser decidits pels berlinesos a través d’iniciatives populars.

Apel·len a la Constitució

La campanya per expropiar les immobiliàries defensa, en el seu manifest, que “tota persona té dret a un habitatge adequat i és l’estat qui fomenta la creació i el manteniment d’aquests habitatges, especialment per a persones de baixos ingressos”. També apel·la a diversos articles de la Constitució alemanya, que afirmen que “qualsevol abús de poder econòmic és il·legal” o que “l’expropiació només es permet pel bé comú”. Per això defensa que hi ha múltiples motius per a expropiar la immobiliària Deutsche Wohnen & Co.

Els dubtes sorgeixen en l’aspecte econòmic, per la deficitària economia de la capital, i en l’aspecte legal de la proposta, ja que és l’estat federal de Berlín qui té les competències i hauria d’assumir l’expropiació dels habitatges.

A Berlín, el moviment de protesta contra l’augment del lloguer i la gentrificació va començar fa gairebé 10 anys. En formen part petites associacions o col·lectius que s’uneixen per compartir experiències i fer front als abusos de les grans immobiliàries i fons d’inversió, que compren paquets amb diversos edificis de pisos de lloguer i apugen les rendes amb el pretext de reformes innecessàries o amb nous contractes els preus dels quals són desorbitats. La capital europea més barata d’Europa sembla ser víctima del seu propi èxit.

Aquesta cultura alternativa característica des de la caiguda del Mur ha estat utilitzada com a reclam comercial per solucionar els deutes i el dèficit històric de la ciutat. I molts projectes no comercials estan desapareixent a mesura que es disparen els preus o perquè els propietaris obliguen a acceptar nous contractes de lloguer més cars. “Molts inquilins temen per la seva vivenda i la qüestió de l’habitatge també ha tornat a l’agenda política” i mediàtica, explica Andrej Holm, sociòleg i professor de la Universitat Humbold. La classe política ha ignorat el problema durant anys, ja que la política d’habitatge té un efecte a llarg termini. Als partits polítics els interessen els èxits a curt termini i “els debats sobre política d’habitatge han estat determinats durant dècades pels grups de pressió de la indústria immobiliària”, assegura el sociòleg.

Les úniques propostes visibles han estat les protestes, accions i queixes de petites iniciatives, associacions i col·lectius. Unes protestes que, diu Holm, “han estat d’alguna manera criminalitzades durant diversos anys i vinculades a l’ocupació il·legal o l’escena d’extrema esquerra”.

Petits èxits ciutadans

Però tot i que les mobilitzacions han estat molt fragmentades, les protestes dels últims anys han aconseguit determinar els debats de política d’habitatge a la ciutat i establir les seves pròpies demandes. Els petits èxits en habitatges individuals o contra projectes de desenvolupament urbà controvertits com el Campus de Google tenen un efecte immediat i mostren a altres iniciatives de base que les seves demandes poden assolir-se. Fins i tot els petits èxits són contagiosos i donen a les iniciatives un nou valor i confiança en si mateixes.

Holm ressalta: “El fet que ara es parli de restriccions de lloguer a tot el país, de drets de preferència i de remunicipalització no es deu als programes de partit de la coalició governant, sinó a les demandes del carrer”. L’actual coalició del govern està sent molt progressista en l’àrea de política d’habitatge principalment perquè està intentant implementar les demandes de les iniciatives ciutadanes.

I és que l’habitatge és una pedra a la sabata de la societat alemanya. “Des del 2009 els nous contractes de lloguer s’han dissociat completament dels ingressos mitjans i dels lloguers anteriors”, explica Holm. El problema és cada vegada més greu, segons el sociòleg, perquè és més difícil per a “les famílies amb ingressos mitjans o per sota de la mitjana trobar un habitatge assequible que satisfaci les seves necessitats”.

Un altre factor que destaca Holm és l’augment de “les expectatives de benefici generades entre molts propietaris immobiliaris, perquè la pressió per esprémer els inquilins augmenta”. A més, diu, “com més gran sigui la diferència entre les rendes actuals i els ingressos potencials, més gran serà el risc de desplaçament” d’inquilins que no poden permetre’s els nous lloguers.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF