Cronologia
Internacional 29/11/2020

Recta final per evitar un Brexit encara més caòtic

Johnson, atrapat entre el pacte de mínims que no plau al partit i un no-acord devastador per a l’economia

Quim Aranda / Júlia Manresa
7 min
El primer ministre britànic, Boris Johnson.

Londres / Brussel·lesEl repte d’explicar o comprendre el Brexit amb les seves causes -entre d’altres, el deliri de la recuperació d’un passat imperial per part d’algunes elits polítiques britàniques-, entrebancs i conseqüències és gairebé tan inassequible com la tasca d’aquells que fa anys que intenten gestionar-lo.

Aquest dissabte es van reprendre físicament a Londres les converses entre els equips negociadors després que el coronavirus boicotegés l’última sessió per un positiu en l’equip comunitari, fet que va obligar el negociador en cap, Michel Barnier, a autoaïllar-se.

A contrarellotge, uns i altres intenten teixir un acord de mínims que freni la patacada que s’albira el 31 de desembre, quan el Regne Unit deixarà definitivament la Unió Europea (UE). No, el Brexit no està resolt perquè el 2020 ha sigut un any de transició en què s’esperava que Londres i Brussel·les acordessin la relació futura que volen mantenir. Però s’arriba a la recta final, a l’últim mes de l’any, i la tasca ha resultat impossible. En bona mesura per “la incoherència intel·lectual” del projecte de sortida de la UE, admet a l’ARA l’exparlamentari europeu pel Partit Conservador Brendan Donnely.

Això fa molt difícil superar les dificultats. “Persisteixen les mateixes divergències significatives”, piulava divendres Michel Barnier, en el mateix missatge en què anunciava que marxava cap a Londres una vegada alliberat de la quarantena.

Fa deu dies, el primer ministre irlandès, Micheál Martin, es mostrava convençut que era possible arribar a un acord entre dimarts i dijous de la setmana que tot just es va tancar ahir. Diversos mitjans citaven fonts diplomàtiques de totes dues bandes i suggerien que l’acord era a tocar. Però el coronavirus va boicotejar l’última ronda de converses i malgrat que les negociacions van continuar virtualment, els missatges ara tornen a ser d’extrema cautela: “Són dies decisius per a les negociacions, però francament no puc garantir que hi hagi acord”, va dir dimecres la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.

Quines són les divergències que, de moment, resulten insalvables? El marc que ha de garantir que hi ha les mateixes regles del joc en la competència entre les empreses britàniques i les europees, la gestió de les aigües territorials i la pesca i, finalment, els mecanismes que han d’arbitrar les més que possibles disputes que puguin aparèixer entre les dues parts un cop el Regne Unit ja no quedi sota la jurisdicció europea.

Idealment, tot s’havia de resoldre com a molt tard al novembre, perquè cal la ratificació parlamentària a totes dues bandes del canal. Però s’acaba el mes i ja és “massa tard” per aconseguir-ho. Tot i això, el Financial Times apuntava també la setmana passada que l’Eurocambra podria activar un ple extraordinari després de Nadal per ratificar el pacte abans del 31 de desembre.

La situació ha sigut i encara és tan incerta que poques hores abans que Barnier confirmés que viatjava a Londres, Downing Street no garantia que els representants comunitaris s’hi desplacessin. Per quina raó ho havien de fer si no hi havia la seguretat de trencar definitivament el gel? Per què, si Johnson, d’acord amb la perspectiva europea, no té la voluntat de tallar els tres grans nusos de l’embolic? El secret, potser, és que, més que no pas manca de voluntat, el que no té és força. “La seva autoritat política és ara molt menor que fa un any”, diu Donnely.

El problema fonamental del premier és que està arraconat per culpa de la seva ambició. Volia instal·lar-se a Downing Street a qualsevol preu i va fer del Brexit la forma més ràpida per aconseguir-ho. Però també es troba en un atzucac per la manca de preparació d’un procés caòtic i improvisat: la mateixa Theresa May, la seva predecessora, es va veure forçada a invocar l’article 50 sense un estudi seriós de les implicacions polítiques internes i econòmiques per la pressió dels tories durs. Finalment, Johnson és víctima de la lectura errònia de la posició comunitària. Ras i curt, l’estratègia brexiter era que el país continués gaudint dels mateixos beneficis de formar part del club, també del mercat únic, sense cap de les servituds. Europa s’hi acabaria plegant. De moment, això no ha funcionat.

Entre l’espasa i la paret

Encara n’hi ha més. La manca de preparació del Brexit -amagat sota eslògans populistes: “Recuperem el control”, “El Regne Unit Global” i mentides semblants- va permetre que les diferents faccions conservadores triessin un plat a la carta de com seria el divorci i la futura convivència amb la UE. A l’hora de la veritat, qualsevol acord de mínims a què hipotèticament s’arribi aquesta setmana serà molt difícil d’empassar pels mateixos diputats que van fer la vida impossible a May.

L’Oficina de Responsabilitat Pressupostària va assegurar dimecres passat que un no-acord afegiria un dany econòmic encara més greu al Regne Unit -un mínim del 2% del PIB el 2021, i tres punts per sota de les previsions el 2025- que el que ha provocat el covid-19. Però al “probable” no-acord, en paraules de Donnely, s’hi arribarà perquè “Johnson no voldrà enfrontar-se al partit”, apunta també l’exeurodiputat.

Malgrat tot, qualsevol resultat és possible. També perquè el post-Brexit ja depassa el tauler de joc britànic i europeu. La victòria de Joe Biden a les eleccions nord-americanes ha deixat orfe el primer ministre Johnson. Papà Donald ja no hi serà per rescatar-lo -una altra ficció dels brexiters - amb un acord comercial ad hoc. No pas per casualitat, des del quarter general a Delaware, dimecres Biden va parlar amb Johnson, amb el primer ministre irlandès, Martin, i amb Macron. Cal preservar la pau a Irlanda del Nord, diu Biden. Però un sí de Johnson a la UE seria, a la llarga, la seva fi. Els que el van aclamar l’enfonsarien. Per això l’acord és tan difícil.

Set anys que han submergit el Regne Unit en la pitjor crisi política de la història recent

23-01-2013
Una promesa insensata

Plegant-se als euroescèptics del partit, i acovardit per l’ascens del UKIP del xenòfob Nigel Farage, David Cameron va prometre la celebració d’un referèndum sobre la UE. Una errada històrica.

23-06-2016
Terratrèmol inesperat

Els britànics es pronuncien i diuen no a la UE. Un no molt complex en què es barreja el càstig a Cameron per les retallades i en què sura una demagògia plena d’eslògans contra els immigrants.

28-03-2017
May obre el procés

Sense pla, sense estratègia, només amb el lema “Brexit significa Brexit”, i pressionada pel partit, la premier Theresa May s’afanya a posar en marxa el procés d’un divorci que preveu que duri dos anys.

29-03-2019
Un adeu que es retarda

Com que no hi havia cap pla, els tories es devoren entre ells. Els radicals diuen no a la proposta de May. La sortida de la UE es retarda i esdevé la crisi més gran del país i un xou polític tortuós i patètic.

31-01-2020
La ficció de la llibertat

Boris Johnson ve de guanyar les eleccions el mes abans i ja pot fer el Brexit, com va repetir en campanya. El país ha quedat dividit en dos però els euroescèptics i els xenòfobs se’n surten.

31-12-2020
Acaba la transició

Encara no se sap si amb acord o no per al post-Brexit. Probablement, com deia un ministre conservador, “el resultat serà la destrucció del país [independència d’Escòcia] o la del partit”.

stats