El racó on va existir Espanya

A la vida no tothom veu les coses igual. Al sud de Xile, per exemple, els europeus van batejar una petita badia amb el nom de Puerto del Hambre, quan els indígenes locals, en el seu idioma, coneixien el mateix lloc com a Bahía Buena. Qüestió de punts de vista. Avui en dia Puerto del Hambre s’acosta més a la definició dels indígenes locals, ja que és un lloc tranquil, tot i que malauradament ja no en queden, d’indígenes. Entre les malalties europees i el racisme van anar desapareixent tots.

Un lloc de pas estratègic

Puerto del Hambre és un dels punts més al sud del continent americà. Més al sud -illes enllà- ja arribes a l’Antàrtida. S’hi arriba des de Punta Arenas, una ciutat on gairebé tothom enfila la carretera cap al nord, ja que cap al sud poca cosa hi ha. Les poques coses que hi trobes, però, són interessants, com un petit cementiri on els anglesos enterraven els mariners que morien a bord en els llargs viatges per arribar des de l’oceà Atlàntic fins al Pacífic, abans de l’obertura del canal de Panamà. O Fuerte Bulnes, una construcció militar xilena on han construït un preciós i modern museu sobre la història de la Patagònia. Des d’aquest museu, on fan un cafè molt bo i del tot necessari -perquè a la Patagònia sempre hi fa fred-, es pot veure des de lluny Puerto del Hambre, una petita badia amb quatre cases, quatre barques de pescadors i arbres per protegir-te dels vents locals, que són tan forts que poden arribar a tombar autocars si no controlen la velocitat. Aquí s’hi va instal·lar el 1584 el primer nucli habitat per europeus a la Patagònia, quan els espanyols, preocupats per la capacitat dels britànics d’assaltar els seus ports, tant al Pacífic com a l’Atlàntic, van decidir controla aquesta zona de pas. No va ser una bona idea.

Una ciutat sense futur

El mariner gallec Pedro Sarmiento de Gamboa, el primer europeu que va arribar a Vanuatu i a les illes Salomó, va ser l’encarregat d’explorar l’estret de Magallanes seguint les ordres del rei Felip II després de la famosa expedició del corsari britànic Francis Drake, que va anar saquejant ports espanyols sense gaire oposició. Sarmiento de Gamboa va proposar construir un port a la zona de pas entre l’Atlàntic i el Pacífic per aturar els britànics, i el 1581 el van posar al capdavant d’una flota de 24 naus. L’expedició, entre malalties, temporals i motins, va ser un desastre. Sarmiento no va poder arribar a la zona de Puerto del Hambre fins al 1584, després de mil desventures, i va fundar la que també es coneix com a Ciudad del Rey Felipe un 25 de març. A la ciutat hi va deixar unes 300 persones, amb dos capellans i uns quants soldats. Ell va tornar-se’n, però sense sort, ja que de camí a Espanya va ser capturat pels britànics. I quan la reina Elisabet I el va deixar en llibertat va ser capturat altre cop, en aquesta ocasió pels francesos, quan tornava per terra a casa, on arribaria nou anys després d’haver sortit del port de Sanlúcar de Barrameda. Ara bé, si més no ell va poder tornar a casa, perquè la majoria dels seus homes no. De les 337 persones que es van quedar a la Patagònia, només dues van sobreviure.

Els supervivents

El 10 de gener del 1587, el corsari britànic Thomas Cavendish va fondejar les seves naus a la zona, i hi va trobar una ciutat bastant ben dissenyada però mig abandonada, amb només 15 supervivents, que estaven a punt de morir de fam. Un d’ells, un tal Tomé Hernández, va ser capturat pels britànics i embarcat, però s’escaparia mesos més tard i explicaria com els habitants, sense suport d’Europa, havien anat morint de fred i de fam. El 1590 una altra nau britànica va passar per la zona i hi va trobar un únic supervivent, que havia practicat el canibalisme i s’havia tornat boig. Vist el panorama, els britànics van batejar la zona com a Port Famine. És a dir, Puerto del Hambre.

La memòria

A Puerto del Hambre s’hi han fet excavacions arqueològiques i s’hi aixeca un monument, no gaire bonic, pagat per l’ambaixada espanyola a Xile, que de manera presumptuosa va deixar un cartell on s’hi pot llegir “ Aquí estuvo España ”.