El president censurat en nom de la democràcia

Tanquem una setmana convulsa quant a llibertat d’expressió. Dilluns la justícia del Regne Unit denegava l’extradició de Julian Assange als Estats Units, tot i que els arguments van lligats al potencial risc de suïcidi. Dimecres li negaven la llibertat condicional, hores abans de l’assalt al Capitoli suposadament instigat per Trump a través de les xarxes socials. La reacció de les plataformes contra l’encara president va ser immediata i implacable: vídeos censurats a Facebook, Instagram i YouTube, piulades eliminades i compte suspès (inicialment per 12 hores, ara indefinidament). Si el busqueu avui a Twitter, no trobareu ni rastre del que ha vociferat durant tot el seu mandat. Proveu de seguir-lo i us apareixerà un missatge advertint que aquest usuari no existeix.

La censura de les plataformes digitals arriba al president més piulador que hem conegut. Fa tan sols tres mesos ni ens hauríem imaginat que això era possible, perquè les xarxes socials s’han escudat històricament en el seu rol de canal i no d’intermediàries de la informació que circula a través seu. Aquest era l’argument principal fins al 2018, any en què esclata el debat social sobre l’efecte de les notícies falses en l’elecció de Trump, el resultat del referèndum del Brexit o la victòria de Bolsonaro. És aleshores quan s’esvaeix la llibertat il·lusòria, quan entenem que si els algoritmes que distribueixen el contingut estan a la caça del clic, el que s’alimenta és la polarització.

Amb l’esclat de la pandèmia i la infodèmia, les xarxes prenen partit públicament i s’alineen per combatre la conspiranoia. Fan un gir de guió i passen d’eludir responsabilitats a ser jutge i part. Poc abans de les eleccions van eliminar tuits que difamaven el fill de Joe Biden. Diverses fonts i un grup de verificadors van confirmar que era informació falsa, però l’esborrada preventiva ja s’havia executat. I les seqüeles digitals de l’episodi de dimecres és un avís per a navegants, no només per a Trump, QAnon i altres manifestacions extremistes. Que expulsin un president en nom de la democràcia és la manera més contundent de mostrar qui té la darrera paraula. La raó explícita i present en tots els comunicats oficials de les xarxes implicades és la retirada dels continguts perquè violen les seves polítiques. El més preocupant és que desconeixem quins són els criteris per al comissariat digital que s’amaguen en unes guies corporatives i arbitràries. Hem acceptat el xantatge de la conveniència i tant de bo aquest espectacle comunicatiu ens ajudi a entendre que qui dibuixa el taulell posa les normes. Amb aquesta demostració podem veure -avui- on posen el límit entre seguretat nacional i llibertat d’expressió, però ningú ens garanteix que demà no vagin en sentit contrari.

Un bé públic?

No oblidem que rere les xarxes hi ha empreses privades i molta pressió d’inversors que estan més alineats amb els beneficis que amb la defensa dels drets humans. Les polítiques de continguts vetllen per esquivar missatges amb violència explícita, drogues, armes, pedofília, terrorisme i altres elements de la moral nord-americana. L’objectiu no és la justícia, és la confiança dels anunciants. Traslladem-ho a altres exemples: ¿acceptaríem que el codi de circulació internacional l’escrivissin de forma tàcita quatre marques de cotxes? ¿Deixaríem que dictessin els estàndards de salut respiratòria les empreses de tabac? En canvi, deixem que les xarxes socials escriguin i apliquin un codi ètic particular i interessat, d’efectes globals i silenciosos.

El dilema entre dret d’admissió, llibertat d’expressió i memòria històrica no es resoldrà amb regulacions antimonopoli. Preguntem-nos si les xarxes socials haurien d’estar subjectes a l’escrutini ciutadà. Plantegem-nos també si per garantir la vocació de servei haurien de ser un bé públic.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF