Les peticions d’asil de veneçolans als EUA es disparen

Es multipliquen per tretze en només tres anys i la majoria s’instal·len a l’estat de Florida

Abans d’acomiadar-se comparteix una nota de veu de WhatsApp. De l’altaveu del telèfon mòbil en surt la veu d’una nena: “Papi, ¿quan vindràs a fer-me el cavallet?” Fa un any que no veu la seva filla, i Juan Carlos Peña no té resposta a la pregunta. Un any d’exili. Pell morena i complexió forta, aquest veneçolà de 38 anys, amagat rere unes ulleres de sol que impedeixen endevinar la seva mirada, gairebé no conté l’emoció que li causa sentir una veu que ara només pot reproduir a través del mòbil. Un compatriota li diu que no es martiritzi més i li aconsella que deixi l’ smartphone.

Dels més de 300.000 veneçolans que resideixen als Estats Units, prop de 200.000 viuen a Florida. El Juan Carlos n’és un. Hi va arribar amb avió i va llogar una habitació en un apartament de West Palm Beach, al nord de Miami. Com ell, cada mes 2.000 veneçolans van sol·licitar l’any passat asil en territori nord-americà. Segons les estadístiques oficials, el nombre de peticions es va multiplicar per tretze entre el 2014 i el 2017. L’increment és paral·lel al deteriorament de la situació al país, del qual ja han sortit més de tres milions de persones segons dades de les Nacions Unides. La majoria cap a països veïns. Arribar als Estats Units i tirar endavant exigeix un poder econòmic que només es pot permetre una minoria.

Leonardo Padró, que ja fa dos anys que viu a l’exili, reconeix que l’emigració al país nord-americà sol ser de classe mitjana-alta. A partir del 2014 els missatges d’urgència i vertigen sobre què passaria a Veneçuela van fer efecte. Els que tenien un apartament de vacances a Florida el van assumir com a residència. No obstant això, el perfil de l’emigrant inclou cada cop més gent amb menys recursos “que aconsegueix pagar-se el bitllet [d’avió] i després, un cop aquí, intenta tirar endavant”, diu Padró. Ell, de 59 anys, viu en ple centre de Miami, “una ciutat sense vianants”. Poeta, cronista i articulista, es guanya la vida escrivint algunes de les telenovel·les de més èxit els últims anys a Mèxic i als Estats Units. Les mateixes telenovel·les que van ser “el principal producte d’exportació” de Veneçuela després del petroli, i que ara s’hi han deixat de rodar per la falta de recursos. Aquest estiu, Padró presentarà a Madrid el musical teatral Voz y delirio, dedicat a Édith Piaf, que encarna la seva parella, l’actriu Mariaca Semprún.

“No me’n vaig anar voluntàriament”, aclareix l’escriptor, que denuncia haver patit uns quants atacs al llarg dels anys, des del pirateig dels seus comptes fins a trucades amenaçadores a mitjanit. Figura popular a Veneçuela, crític amb el chavisme, fa dos anys era a Miami presentant la seva obra sobre Piaf quan va rebre la trucada “d’algú molt important de les aerolínies” que el va avisar que el Sebin, “la policia política”, volia saber amb quin avió tornava a Caracas. “No vinguis ni de broma”, li van aconsellar. I no ho ha fet des de llavors. La por és que li requisin el passaport i el deixin “pres al país”. L’exili “és una sensació estranya”, confessa: “A Miami continues sentint el so del teu país, l’accent, les veus”.

“Veneçuela s’ha acabat per a mi”. Editor i llibreter, Garcilaso Pumar, de 42 anys, es va instal·lar a Miami Beach fa quatre mesos. A Caracas va mantenir oberta durant gairebé vuit anys la llibreria Lugar Común, que va tancar el juliol de l’any passat. “Vaig començar a sentir que la llibreria prestava servei a la dictadura perquè donava sensació de normalitat”, apunta. “Una de les coses més difícils d’explicar de la repressió a Veneçuela és la incoherència de tot plegat. Hi ha gent que està molt compromesa amb algunes coses, i no la toquen”. En tot cas, Pumar explica que a principis de la dècada passada va ser “segrestat” i “torturat” per un grup chavista.

A diferència de Juan Carlos Peña, ni el Garcilaso ni el Leonardo han sol·licitat l’asil. Tots dos compten amb visats que els permeten quedar-se i treballar al país durant un temps. Des que va arribar a West Palm Beach, Peña busca la manera de treure la seva dona i la seva filla de Veneçuela. Li ha tocat “fer de tot”. “Que què he fet? -ens explica-. El que mai em vaig imaginar que algun dia faria”.

Denuncien una dictadura

Independentment de la seva situació personal, cap dels tres dubta a l’hora de qualificar de “dictadura” el govern de Nicolás Maduro. Pumar i Padró coincideixen a dir que, tot i que els tics autoritaris ja hi eren amb l’arribada d’Hugo Chávez, el 2007 va marcar el final de la democràcia a Veneçuela. Va ser el moment en què van tancar Radio Caracas Televisión. “Chávez va detectar que els mitjans de comunicació eren importants, i que era important fer-los callar”, denuncia el Leonardo.

Conscients que els Estats Units són un soci interessat de l’oposició veneçolana, tots tres defensen amb més o menys convicció la intervenció militar. “Si [la negociació a] Oslo fracassa, haurem d’entusiasmar-nos amb el tema de la invasió militar”, opina Padró. Per al Juan Carlos “no hi ha més sortida”. Fins i tot “sabent tot el que implicaria”.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF