OBSERVATORI DE L’EST

El pacte entre Trump i Putin ja dura massa

Alguns van pronosticar que la bona sintonia entre Donald Trump i Vladímir Putin s’acabaria evaporant. De la mateixa manera que no es veia que Trump arribés a acabar el mandat. A aquestes altures cal fer un esforç de sentit de realitat i reconèixer que el bon rotllo dura més del que es pronosticava i que, mirat amb perspectiva, el pacte ha demostrat ser prou sòlid per resistir els sobresalts del Russiagate, com ara la recent acusació de Washington contra 12 oficials dels serveis secrets de Moscou que presumptament es van infiltrar en el correu electrònic del Partit Demòcrata. Aquest fet en altres moments hauria pogut derivar en una crisi com les de la Guerra Freda, però el que tenim davant no passa de paròdia.

Trump s’escarrassa a ignorar una vegada i una altra els estirabots de Putin mentre fa la guerra econòmica a la Unió Europea i posa entrebancs a l’OTAN sabent que al Kremlin ja li va bé tot això. I Putin està encantat de saber que Trump no mourà un dit per parlar, posem per cas, del conflicte d’Ucraïna, en el qual Rússia va camí de consolidar l’annexió de Crimea i la satel·lització del Donbass, muntant, si cal, un referèndum. Un conflicte sobre el qual el president nord-americà i el rus tenen poc a dir perquè hi tenien vells coneguts: el cap de campanya de Trump, Paul Manafort, que ara està detingut per les seves implicacions en el Russiagate, va ser un dels homes de confiança occidental en els negocis de Víktor Ianukóvitx, el president pro-rus d’Ucraïna derrocat el 2014 per la revolta de Maidan. Aquesta revolta va tenir el suport de l’administració nord-americana, aleshores en mans del Partit Demòcrata.

L’últim dia de la cimera d’Hèlsinki algun corresponsal internacional, davant de tanta complicitat, va atrevir-se a tornar a treure la qüestió del kompromat : ¿és veritat que Putin posseeix documents que, en cas que es difonguessin, podrien ser letals per a la vida personal de Trump o la seva figura com a home de negocis i polític? I la resposta coral de Trump i Putin va venir a ser el “Ja hi tornem a ser, amb aquestes històries que ningú es pot creure”. No caldria dir que si de debò n’hi ha, de kompromat, cap dels dos ho reconeixerà. Però que la qüestió tornés a sortir sintonitza amb alguna anàlisi i reflexió que, com la de la professora Nina Khrushcheva -nord-americana d’origen rus i neta del líder soviètic-, manté que Trump no pot dir ni fer el que li agradaria sabent que Putin sap el que sap.

Qui pateix més les conseqüències d’aquesta mena de sainet presidencial russo-nord-americà -davant de la impotència dels poders de l’estat, els mitjans de comunicació i els serveis secrets dels EUA- són els ciutadans europeus, que, a més d’haver d’anar amb compte amb Putin, han d’estar alerta amb Trump, perquè qui els hauria de protegir és qui els amenaça.

Molotov-Ribbentrop postmodern

Les aparents renúncies de Trump davant de Putin s’han comparat amb les claudicacions del britànic Chamberlain davant de Hitler el 1938. Però ¿fins a quin punt no ens trobem davant d’una cosa semblant al Pacte Molotov-Ribbentrop -el pacte Stalin-Hitler del 1939- en versió postmoderna? Amb un dels actors, això sí, amb l’escenari canviat. Qui podia imaginar que als Estats Units s’hi obriria una esquerda com la que Donald Trump representa? L’octubre del 1940, en una conferència a Los Angeles, l’escriptor alemany Thomas Mann va fer un advertiment que ara ressona especialment: “Deixeu-me que us digui tota la veritat: si mai el feixisme arriba als Estats Units, ho farà en nom de la llibertat”.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF