28/06/2018

L’‘orbanització’ d’Europa

2 min

El primer ministre d’Hongria fa temps que ha deixat de ser l’excepció. A la Unió Europea es multipliquen els admiradors i aprenents de Viktor Orbán. Els nous governs d’Àustria i Itàlia li copien polítiques i arguments. La radicalització del discurs antimigratori s’ha estès fins al cor de les institucions europees: el president del Consell de la UE, Donald Tusk, utilitzava a la cimera de Brussel·les l’amenaça populista per advertir que el blindatge de fronteres i l’externalització dels centres de reclusió dels migrants són mesures necessàries per frenar l’extrema dreta. Com si la mà dura d’uns estats que es neguen a pactar una mínima solidaritat amb els països d’entrada dels migrants, i que criminalitzen els que els ajuden, no fos ja una solució de l’agenda política de l’extrema dreta.

Ironies d’aquesta cimera: un mateix argument servia, aquest dijous, per defensar una posició i la contrària. “Això no és una crisi migratòria, sinó una crisi política”, deia el primer ministre irlandès, Leo Varadkar, en arribar al Consell, mentre reclamava més solidaritat entre estats membres. “La qüestió no és la migració, sinó la democràcia”, assegurava Orbán.

La fractura migratòria s’ha fet cada cop més profunda a la UE, malgrat que les arribades han caigut a nivells d’abans de la crisi del 2015, i a Itàlia, durant aquest primer semestre de l’any, han rebut un 80% menys de migrants que en els primers sis mesos de l’any passat. Cada enduriment de control, cada euro gastat en centres d’internament de migrants a Líbia, cada capitulació en la defensa de la legislació internacional a canvi d’aconseguir que els migrants es quedin a l’altra banda del Mediterrani, no han servit, en canvi, per rebaixar la pressió política sobre una Unió trencada interiorment. Blindar les fronteres exteriors no ha enfortit ni l’entesa ni la col·laboració entre els Vint-i-vuit. Les arribades migratòries han disminuït, però el populisme xenòfob ha guanyat pes entre els governs europeus. Orbán té cada cop més aliats.

La crisi és política perquè està arrossegant políticament la UE a un punt de no retorn. Un punt que transformarà la naturalesa democràtica d’una Unió pensada per comunitaritzar responsabilitats i compromisos. Construïda sobre la confiança entre estats membres o, com a mínim, sobre el respecte a una legislació que tots haurien de complir.

Per això no hi pot haver un acord real en aquesta cimera, més enllà de mesures que complaguin més l’un o l’altre i calmin les respectives crisis internes. Aquesta és una Unió de desitjos, polítiques i visions diametralment oposades.

stats