La nova normalitat
Els nord-americans saben millor que ningú que llançar coets és arriscat, i el del matrimoni homosexual dibuixarà una òrbita incerta fins a arribar a les urnes del 6 de novembre. Amb les xifres a la mà, Obama ha pres partit per una part d'Amèrica: segons Gallup, el suport a les unions de parelles del mateix sexe és del 50%, mentre que un 48% hi estan en contra. I mentre que només hi ha sis estats (Massachusetts, Connecticut, Iowa, Nou Hampshire, Nova York, Vermont, més la ciutat de Washington) on el matrimoni gai és legal, hi ha una trentena d'estats que han introduït esmenes al seu ordenament jurídic per prohibir-ho expressament.
Però Obama sempre ha procurat caure al cantó correcte de la història i ha llegit els signes dels temps igual que tothom: l'acceptació del matrimoni homosexual a la societat americana creix espectacularment. Fa 18 anys un 68% hi estaven en contra i un 27% a favor. Per això, l'afirmació del president mata bastants pardals d'un sol tret: el reconnecta amb el votant jove que s'allunyava, reobre les comportes del finançament de la campanya al lobi gai, el situa com el candidat que escolta davant l'immobilista, distreu el debat sobre la marxa de l'economia i el revesteix de president visionari que eixampla els drets civils.
Això sí, aprofundeix en la gran decepció d'aquesta presidència: mentre que el 2008 Obama es va oferir com a recuperador d'una nova era de postpartidisme cooperatiu (digueu-ne ingenuïtat), el 2012 els seus mítings són de president d'una part, que lamenta amargament (i no li falten raons) que els republicans siguin el partit del no.
Però el primer sempre fa història, i dimecres Obama va convertir-se en el primer president dels Estats Units a qui el país va sentir dir que la unió de dos homes o de dues dones hauria de poder ser legal. Per això, val la pena aturar-se un moment en la posada en escena de l'afirmació, que reflecteix un enorme canvi cultural.
La Casa Blanca va quedar commocionada quan va sentir el vicepresident Biden (el catòlic Biden) declarant que se sentia "còmode" amb aquesta idea. ¿Actuava de llebre o havia tornat a parlar més del compte? Més aviat això segon.
48 hores més tard, Obama va accelerar un anunci que pensava fer abans dels debats de la tardor. Va cridar Robin Roberts, una presentadora d'ABC, negra com ell. No era casual: els nord-americans negres no estan tan a favor del matrimoni homosexual com els blancs, per una raó tan acceptada com discutida: per una gran part dels afroamericans, el color de la pell no es pot canviar, però l'orientació sexual, sí.
La resposta perfecta
El cas és que Amèrica estima Roberts: dona, cristiana, de la mateixa edat que el president, formada en el periodisme esportiu, gens vinculada a la política i ha superat un càncer. I és lesbiana. Roberts deixa parlar. Quan va preguntar a Obama: "¿Encara s'oposa al matrimoni homosexual?", va escoltar sense interrompre la resposta de dos minuts (dos!) que Obama va necessitar per explicar-se. Si tenen temps, vagin a YouTube i recuperin-la. És perfecta. És com sentir la confessió d'un amic sobre un problema de consciència. És la mateixa explicació que haurien pogut donar milions de persones de mitjana edat: que si primer vaig pensar que amb les unions civils n'hi havia prou, que si la paraula matrimoni és sagrada per a molta gent, i, finalment, les meves filles no entenen la discriminació contra els pares o mares d'algunes de les seves amigues. He anat evolucionant i he arribat a aquesta conclusió...
Ara gais i lesbianes demanen a Obama que passi de dir-ho a fer-ho i que impulsi el reconeixement federal de la nova normalitat, igual que el 1967 el Suprem va declarar que no es podia prohibir el matrimoni entre blancs i negres. Només fa 45 anys.
