El monstre del feminicidi a Mèxic

Joves d’un dels municipis amb més assassinats de dones es rebel·len per primer cop contra la violència

“Ajuda!”. “Per què a mi?”. “Tregui’m d’aquí!”. “Vull ser lliure!”. “Justícia!”. Els crits són de dones menors d’edat, d’entre 14 i 17 anys. Són a dins de bosses d’escombraries de plàstic negres. Viuen al municipi d’Ecatepec, a l’estat de Mèxic, la capital dels feminicidis d’aquest país nord-americà. Elles, per fortuna, encara criden. Ningú les ha segrestat, violat ni torturat, ni ningú les ha esquarterat per tirar els seus cossos al riu o en un tros de terra erma. Per fortuna, no formen part de l’esgarrifosa estadística de 7,5 dones que són assassinades cada 24 hores a Mèxic. Són unes simples alumnes del professor d’Ecatepec Manuel Amador i s’han proposat posar fi als assassinats de dones.

L’epidèmia dels feminicidis a Mèxic té avui un nou rostre: el de Juan Carlos Hernández, de 33 anys, que s’ha guanyat el sobrenom de Monstre d’Ecatepec. Va ser detingut el 4 d’octubre amb la seva dona -Patricia, de 38 anys, i que segons sembla pateix retard mental-, acusat d’haver matat entre 10 i 20 dones en els últims sis anys en aquest municipi d’una de les zones més pobres i marginades al nord de l’àrea metropolitana de Ciutat de Mèxic.

En les audiències davant de la fiscalia, Hernández va deixar clar l’odi que té a les dones. “Si surto [de la presó], seguiré matant dones perquè les odio. Prefereixo que els meus gossets mengin carn de dona que no que elles segueixin respirant el meu oxigen”, va dir. El seu objectiu era matar fins a un centenar de dones. També va revelar que es menjava les seves víctimes en pozole [un tipus de brou], que els ossos els llençava al camp i que els cranis els venia als santeros. Els detalls són macabres, però molts coincideixen que la violència misògina a Mèxic no es redueix a la patologia d’un assassí en sèrie. És el resultat d’una societat que discrimina les dones i d’un estat que tolera i deixa impunes els matractaments.

La responsabilitat de l’estat

“Hi ha una impunitat social. La gent no veu malament [la violència cap a les dones]. Fins i tot les famílies dels feminicides els protegeixen. Però el responsable d’erradicar la discriminació hauria de ser l’Estat. Si hi ha xifres elevades de feminicidi a Mèxic és perquè l’Estat no ha complert les seves obligacions”, assenyala Andrea Medina, destacada advocada feminista.

A això cal afegir-hi la manca de cultura jurídica, el pronunciat racisme i classisme i una onada de violència sense precedents a causa d’una guerra fallida contra els narcos que ja suma 257.000 morts i més de 37.000 desapareguts en 12 anys. I, com gairebé totes les guerres, aquesta també ha contribuït a l’augment desproporcionat de la violència contra les dones.

El 2006, el país va registrar 1.296 feminicidis, i el 2016, 2.746: un increment del 211% en tan sols 10 anys. L’estat de Mèxic, el més poblat dels 32 que formen el país, és el que més feminicidis registra: el 15% del total nacional. I curiosament la majoria van ser a Ecatepec, segons l’informe de l’ONU La violència feminicida a Mèxic, publicat al març.

Juan Carlos Hernández és només l’últim “boc expiatori” de “l’estat feminicida”, opina Medina. Fins i tot sembla que el seu nom no és casual. Juan i Hernández són el nom i el cognom més comuns a Mèxic. Ningú millor que ell representa la cara més cruel i misògina del Mèxic actual.

Però de la mateixa manera que hi ha “dimonis” també hi ha “àngels”. Ni Manuel ni Amador són noms habituals a Mèxic. Potser per això la feina d’aquest home és única. Manuel és l’antítesi del Monstre d’Ecatepec. Els seus alumnes el descriuen com un “professor meravellós”. Potser tampoc és casualitat que el seu cognom sigui Amador.

Des de fa 12 anys, Manuel, sociòleg de professió, imparteix classes a La Panchito, una escola situada a Ecatepec en què, a través de l’art i el teatre, ha aconseguit conscienciar part de l’alumnat sobre la dolorosa violència masclista que sacseja l’estat. Del seu taller Dones, art i política ja han sorgit col·lectius per transmetre la veu de lluita, sensibilitzar més gent i contrarestar l’epidèmia feminicida amb actes als carrers.

Una iniciativa contracorrent

Fa uns dies, després de la captura de Juan Hernández i la seva dona, alguns dels alumnes d’Amador van sortir als carrers del municipi per mostrar el seu dolor i exigir justícia. “Senyor, senyora: no sigui indiferent. Maten les dones davant de tothom!”, va ser una de les consignes. Tots els estudiants anaven vestits de negre, símbol de l’oblit. I amb el contorn dels ulls pintat de blau, símbol de la vida.

La performance titulada Donant esperança en la foscor fins i tot va tenir ressò als mitjans nacionals mexicans. La iniciativa anava tan contracorrent que va generar estupefacció. “Ecatepec representa un cúmul de malalties que ha generat el sistema. Aquí hi ha molta discriminació, racisme, sexisme, odi, pobresa, masclisme, frustració, intolerància i expectatives no resoltes. I la dona se n’emporta la pitjor part”, diu el professor Amador, gairebé sense agafar aire per respirar. “Les dones no se senten propietàries de si mateixes. Hi ha una violència silenciada i que es considera natural”, va afegir indignat aquest mestre, que intenta “curar les ferides a través de l’art”.

Cristina Pérez, de 16 anys, és una de les joves d’Ecatepec que s’ha sumat a aquest moviment i que es nega a acceptar cap feminicidi més en aquesta ciutat. “Els feminicidis són un problema de tots. Tots en som culpables”, diu l’adolescent, que encarna la nova generació de l’esperança a Mèxic.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF