Els mitjans intenten noquejar Trump en el segon ‘round’

Després de la sorpresa de l’elecció, la premsa ha reforçat el rol periodístic

La venjança és un plat que se serveix fred i els mitjans progressistes dels Estats Units comencen a intuir que, després de l’espera, potser per fi ha arribat l’hora de preparar els coberts i parar taula. Les enquestes donen, de manera consistent, Joe Biden com a guanyador, per bé que ja el 2016 l’opció d’un Trump president semblava improbable, fins al punt que la revista Newsweek es va haver de menjar la portada que tenia impresa celebrant la victòria de Hillary Clinton i va haver de recuperar els pocs exemplars que ja havia començat a distribuir.

La presidència de Trump ha estat marcada per un pols constant entre els mitjans considerats progressistes -liberals, en la terminologia americana- i un president que s’hi ha enfrontat directament i ha intentat desprestigiar-los tant com ha pogut. El rerefons: vendre la idea que no hi ha una única realitat compartida i, per tant, atrinxerar els seus seguidors en un tancat informatiu on només hi ha un grapat de mitjans i comentaristes: Fox News, Breitbart, OANN...

Els mètodes, certament, eren inèdits. Trump no va tenir cap problema en compartir un videomuntatge en el qual recuperava un dels seus moments com a convidat en un programa de lluita lliure. Hi apareixia placant i pegant a un dels personatges del programa, només que havia editat les imatges perquè en comptes de cap el pobre infeliç tingués el logo de la CNN. Al cap de poc temps considerava la premsa “enemiga de la gent” fent-se ressò d’aquell “ We the people ” que figura a la Constitució dels EUA. Les dues accions van ser interpretades com una perillosa legitimació de la violència física contra els informadors.

El contraatac

Però, com el lluitador del vídeo viral, passat l’estaborniment i superada la incredulitat, va ser el moment d’aixecar-se. I en els últims temps les estratègies dels mitjans comencen a donar fruit. O, com a mínim, suggereixen que el públic dels Estats Units -si més no el que manifesta perplexitat per l’estil Trump- ha anat a buscar empara informativa en els mitjans tradicionals. Un indicador clau és el nombre de subscriptors al New York Times, el diari més influent del món. El maig passat el diari anunciava que superava la barrera dels 6 milions d’usuaris de pagament, la immensa majoria digitals. De fet, tres mesos després revelava que, per primer cop, els ingressos d’internet superaven els de l’edició impresa. Un cop d’ull a la gràfica evidencia que hi ha un moment molt concret en què la corba comença a fer-se pronunciada cap amunt: l’inici del mandat de Trump. De fet, bona part de la publicitat a les xarxes per estimular les subscripcions apel·lava, de manera més o menys directa, a la necessitat de tenir informació factual i contrastada en temps de postveritat i fake news.

Però encara és més rellevant el fet que el diari, que tradicionalment depenia més -en una proporció aproximada de 60 a 40- de la publicitat que dels lectors, ha invertit el percentatge, cosa que acaba tenint conseqüències a nivell editorial. Així, el rotatiu ha publicat unes quantes exclusives que posen en entredit la credibilitat de Trump. L’última ha sigut fruit de quatre anys de cocció i consisteix en revelar les seves declaracions de renda, que sistemàticament havia ocultat al poble americà. Les xifres demostren que el president havia mentit. I la conclusió és que com més dependència dels lectors, més llibertat a l’hora de fiscalitzar el poder sense por de les represàlies de qui domina els ressorts estatals.

Retratar Trump com a mentider és una de les constants en la premsa progressista. El Washington Post va començar a comptar quantes mentides o inexactituds proferia el president. L’agost del 2019 el comptador superava les 10.000 declaracions falses. Portava 27 mesos de presidència. I 14 mesos més tard aconseguia la fita de doblar aquell dubtós rècord i enfilar-se fins a les 20.000 manifestacions que faltaven a la veritat.

La premsa científica ja no calla

Un altre dels dubtosos honors que ha aconseguit Trump és fer que publicacions que mai s’havien posicionat surtin de la seva neutralitat per demanar que l’evacuïn de la Casa Blanca. És el cas de la revista Scientific American, que després de 175 anys d’història sense ficar cullerada en les curses presidencials va trencar el silenci per demanar el vot per a Joe Biden. El New England Journal of Medicine també es va pronunciar per primera vegada després de 208 anys. No demanava que es votés Biden -ni tan sols l’esmentava-, però sí que explicitava la seva opció política: qui sigui, menys Trump. “Qualsevol altre que sense escrúpols hagués malgastat vides i diners d’aquesta manera estaria patint conseqüències legals”, explicaven en el seu editorial.

També la premsa internacional ha extremat les crítiques a Trump. El cas més extrem és el de la publicació irlandesa The Village, que el va fotografiar en portada amb un punt de mira al cap i el titular “Per què no”. Els autors de la primera pàgina es van justificar dient que, com que no hi havia signe d’interrogació, no es tractava d’un suggeriment sinó d’una reflexió sobre la no conveniència de perpetrar el magnicidi. L’explicació va resultar poc convincent.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF