ESCANDINÀVIA

Un mes per enterrar un difunt a Suècia

El pragmatisme, els canvis a la família i la secularització endarrereixen els funerals

¿Enterrar un difunt només dos dies després que hagi mort? Per a un català, el més normal del món; per a un suec, impensable. A Suècia, pot arribar a passar un mes des que una persona mor fins que és enterrada o incinerada. És el temps màxim que estableix la llei, i l’estadística mostra que no és un límit exagerat. Actualment, els suecs esperen 22 dies de mitjana a sepultar els seus morts, un rècord mundial, segons l’Associació Sueca de Funeràries. Fins al 2012, la llei permetia esperar fins a dos mesos, però el govern va decidir reduir-ho a la meitat per mirar d’accelerar el procés. L’objectiu es va assolir en un primer moment -es va passar d’una mitjana de 21 dies a 19- però des de llavors, el temps d’espera fins al funeral no ha parat de créixer.

Què hi ha darrere d’aquest curiós rècord? L’escriptora i periodista sueca Lotta Möller compara al llibre Hejdå! Begravningsboken [Adéu! El llibre dels enterraments] diversos costums i lleis funeràries de diferents països, i explica que molta gent creu que ve d’una tradició antiga, lligada amb la duresa dels hiverns, quan el gel feia impossible cavar una tomba i calia esperar fins que es fongués. Assegura, però, que és “una explicació absurda”. “A Noruega també tenen aquests hiverns i, en canvi, enterren els morts al cap d’una setmana”, afirmava a la ràdio pública SR.

Segons Möller, a Suècia tot va canviar el 1991, quan es va introduir la llei que augmentava el límit d’espera fins als dos mesos. Malgrat les crítiques de les autoritats sanitàries, els legisladors van justificar-ho per les llargues distàncies que els familiars repartits pel món havien de recórrer per arribar al funeral. A partir de llavors, la mentalitat va canviar. Les funeràries treballen amb menys urgència i els familiars no anteposen l’organització del funeral a les seves agendes. “Pots trobar gent que se’n va de vacances a les Canàries per passar el dol abans d’enterrar el seu familiar”, il·lustra Möller.

Funerals els divendres

Les esglésies van limitar els dies per celebrar funerals; en general, no se’n fan durant els caps de setmana per prioritzar els casaments i batejos. Això provoca que la majoria de persones demanin que la cerimònia sigui un divendres. “El 60% vol els funerals els divendres, cosa que ens suposa un gran problema perquè estan tots molt plens”, explica Ulf Lernéus, director general de l’Associació de Funeràries. “Molts familiars no viuen a la mateixa ciutat i prefereixen un dia proper al cap de setmana; a més, és més fàcil agafar festa un divendres”, argumenta. Lernéus també fa referència a les “complicades relacions familiars” -amb moltes famílies formades per segons o tercers matrimonis-, que dificulten acordar un dia que li vagi bé a tothom.

Aquesta pràctica és un exemple de dos aspectes clau de la societat sueca: l’antelació a l’hora de planificar-se i la importància del consens en la presa de decisions. Una altra idiosincràsia dels suecs és el pragmatisme. “No he vist ni sentit mai cap altra explicació per a aquest llarg temps d’espera que les qüestions pràctiques”, assegura Curt Dahlgren, professor emèrit del Centre de Teologia i Estudis Religiosos de la Universitat de Lund. Preparar tota la paperassa que envolta la mort i prendre decisions en una societat basada en el consens requereix temps, i “els suecs no aturen el seu dia a dia per preparar el funeral d’un familiar”, afirma.

Enterraments sense cerimònia

“Un altre aspecte rellevant és que Suècia és un dels països més secularitzats del món, si més no pel que fa al luteranisme”, afegeix Dahlgren, que apunta una altra tendència a l’alça relacionada amb la mort: els enterraments sense cerimònia. Al voltant d’un 10% dels difunts són enterrats o incinerats sense cap litúrgia o acte de comiat civil, un percentatge que està creixent ràpidament al país escandinau, ja que fa deu anys suposava menys d’un 2%.

Segons ell, la raó pot ser, de nou, la secularització, però també suggereix una tendència a l’individualisme que ja va mostrar el director Erik Gandini al documental La teoria sueca de l’amor : l’individualisme creixent i la soledat. “La gent viu cada cop més temps i potser al final ja no té amics i només uns quants familiars; potser viuen en un altre país o en una altra part de Suècia; els joves estan enfeinats amb el seu dia a dia... Per què organitzar una cerimònia si ningú pot, o vol, anar-hi?”

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF