Fer-se selfies amb cotxes bomba i fugir de les bales

Fins a 312 manifestants moren a l’Iraq en només un mes i mig

Una desena de joves de poc més de 20 anys avancen per un carrer fantasmagòric i desèrtic, amb alguns edificis cremats a banda i banda, que és només a deu minuts caminant de l’emblemàtica plaça Tahrir de Bagdad. De sobte diverses ràfegues de bales els cauen a sobre, procedents de pocs metres més enllà, del final del carrer, on es poden distingir perfectament diverses persones armades i amb el cap cobert amb passamuntanyes. L’escena recorda qualsevol front de guerra d’aquests últims anys al Pròxim Orient.

Els joves de l’Iraq diuen prou

Els joves criden i es refugien en una cantonada d’un carrer adjacent. Un d’ells agafa una pedra de terra i la tira contra els que l’estan intentant matar. Un altre filma amb el seu mòbil per deixar constància de la barbàrie. Els homes armats, però, comencen aleshores a perseguir-los. Els joves corren cames ajudeu-me per buscar refugi. Coneixen perfectament la ciutat i aconsegueixen salvar-se. Aquest cop ningú ha mort ni ha estat detingut, però des que les protestes van començar a l’Iraq a començaments d’octubre la xifra de víctimes mortals ja arriba a 312. O sigui, una cinquantena de persones per setmana. Altres joves desapareixen d’un dia per l’altre i no se’n torna a saber res més. Els seus familiars, angoixats, pengen petits cartells amb el seu nom, el telèfon i l’últim lloc on se’ls va veure.

Tots els que es manifesten són joves que l’únic que volen és un canvi en el sistema heretat de la invasió nord-americana, que no els dona cap oportunitat de futur en un país que tot just fa uns mesos tancava una altra de les moltes guerres que ha patit: la de la lluita contra l’Estat Islàmic.

Un altre món

A l’avinguda Khufalfa les coses són diferents, o almenys ho eren fins que un cotxe bomba va esclatar en un carrer perpendicular i va matar dues persones i en va deixar ferides vint més. Pocs minuts després de l’explosió, desenes de persones van encerclar el vehicle per fer-s’hi selfies, com si es tractés d’una atracció turística, fins que van aparèixer dos agents no uniformats amb porres i van cobrir el cotxe amb mantes per posar fi a l’espectacle.

L’avinguda Khufalfa és a pocs metres de la plaça Tahrir, i a la seva entrada hi ha grans blocs de formigó que formen una barrera infranquejable per als vehicles. Entre bloc i bloc, però, queda un estret espai perquè puguin passar els vianants, i diversos soldats en controlen l’accés. A l’altra banda del mur, sembla un altre món. L’avinguda és un bullici de gent: hi ha botigues improvisades al carrer que serveixen cafè, te o menjar, conductors de tuk-tuks que et porten de franc i molts punts d’atenció sanitària que s’han convertit en una mena de petits museus dedicats a les víctimes. Alguns fins i tot exhibeixen les restes de projectils utilitzats per segar les seves vides. També hi ha molta gent manifestant-se, altres cantant, i fins i tot membres de l’exèrcit i de la policia sense armes i que s’han sumat a les protestes.

Tot això, presidit per l’Hotel Turkish, un edifici abandonat que en el passat va allotjar un restaurant turc a l’última planta. Fins ara era impossible accedir-hi perquè des de l’edifici es podia veure la famosa zona verda, és a dir, l’àrea restringida al trànsit i on es concentren la majoria d’ambaixades estrangeres. Ara sí que s’hi pot entrar: a l’interior hi ha una llibreria i, el millor de tot, és possible pujar a dalt, a la terrassa.

Tot aquest moviment de gent com si la vida transcorregués amb normalitat és a només uns 500 metres de distància del lloc on tot està destruït i impera el so de les bales i els gasos lacrimògens. El govern iraquià assegura que no sap qui està matant els manifestants, i fins i tot assegura que els projectils utilitzats no són del país. En canvi, quan es pregunta als que protesten, alguns expliquen que els agressors són forces de seguretat iraquianes. Altres diuen que serien milícies iranianes. Sigui qui sigui que dispara, el que és evident és que s’està obrint una clara fractura en la societat iraquiana. Alguns militars donen suport als manifestants i, si l’espiral de mort continua, tot plegat pot desembocar en una guerra civil.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF