La malalta d'Europa es diu democràcia

BarcelonaEl malalt d'Europa no és la Unió Europea −com diu l'informe del Pew Research Center−, és un sistema democràtic amb tantes fuites que erosiona la confiança en la política arreu del continent. No és la crisi econòmica la que s'ha carregat la fe dels europeus en la Unió, sinó la mala gestió que n'han fet els líders estatals cada cop que s'han reunit a Brussel·les per mostrar-se incapaços de trobar una solució ràpida i valenta que tallés d'arrel les especulacions contra el projecte comú que tenien l'obligació de defensar. És per això que els europeus no castiguen únicament la Unió Europea, sinó cadascun dels seus governs per separat cada cop que s'han examinat a les urnes.

Les eleccions a Bulgària d'aquest diumenge −amb una participació de poc més del 50%− són l'últim exemple d'un descrèdit que s'ha reproduït a tota l'Europa debilitada per la crisi. El fracàs del bipartidisme espanyol, el 'grillisme' italià, l'extrema dreta grega o la protesta ciutadana a Portugal o Eslovènia són símptomes de la malaltia europea. La frustració no és únicament contra la UE, encara que des de les capitals hagin utilitzat Brussel·les per difuminar responsabilitats sobre unes polítiques incapaces d'aturar la recessió. Només hi ha una excepció, que no és casual. El suport dels alemanys a l'euro es manté. La popularitat d'Angela Merkel i el seu plàcid camí cap a la reelecció, també. La raó és senzilla: Alemanya ha aconseguit que els seus interessos nacionals s'acabin imposant com a prioritats per a tota la Unió Europea.

Avui, a Brussel·les, els ministres d'Economia dels Vint-i-set discuteixen −entre molts altres temes− sobre la futura unió bancària. La incògnita és per què continuen entestats a cedir tanta sobirania econòmica i política a la Unió Europea si no se la creuen?

La UE era una unió d'interessos que s'ha enverinat, i tal com està el panorama polític, el projecte europeu només es podrà salvar a través de les seves pròpies institucions. La Comissió Europea ha de deixar de ser el facilitador de l'agenda política d'alguns estats. L'executiu de Brussel·les hauria d'aspiar a ser alguna cosa més que uns serveis tècnics de luxe sense capacitat ni iniciativa política −perquè li han limitat al màxim el finançament econòmic i l'han deixat en mans del possibilisme gris d'un supervivent de la política−. L'Eurocambra té l'espasa de Dàmocles de les pròximes eleccions europees del maig del 2014 per convertir-se en un veritable Parlament transnacional que assumeixi el control democràtic de les decisions que es prenen a Brussel·les. Quina serà la primera de plantar-se i començar a defensar l'interès de tota la Unió? Perquè la prioritat dels estats és una altra.