OBSERVATORI
Internacional 23/04/2021

Els límits de la transparència

3 min
La vacuna D'ôxford AstraZeneca

Des de principis d’any, José Manuel Durão Barroso presideix l’aliança internacional que ha d’assegurar que les vacunes contra el covid-19 arribin a tot arreu. Després d’una llarga carrera com a primer ministre de Portugal, una dècada a la presidència de la Comissió Europea i el seu polèmic salt a Goldman Sachs -la consultora enfangada per les pràctiques abusives de la crisi financera i pel maquillatge dels comptes públics grecs a principis dels 2000-, Barroso és ara la cara visible de COVAX, la plataforma que ha de garantir l’equitat immunitària. Barroso és la persona triada per exigir solidaritat i límits als beneficis de les farmacèutiques. Ell, que va protagonitzar un dels escàndols de portes giratòries més nocius per a l’executiu de Brussel·les i que es va convertir en el símbol del desgast polític i de credibilitat que arrossegava el projecte europeu al final de la llarga crisi econòmica i social.

Si el cas Barroso va forçar la Comissió Juncker a posar uns límits més clars a les portes giratòries i a l’accés dels grups de pressió als alts càrrecs de la UE, el nou executiu d’Ursula von der Leyen ha de lidiar ara amb els plans professionals de l’excomissari alemany Günther Oettinger. El setmanari digital Politico publica aquesta setmana com l’acumulació de càrrecs al sector privat per part d’Oettinger, des que va deixar la Comissió el 2019, fa molt difícil la transparència que se li exigeix durant el període transitori de dos anys que ha de complir després de deixar el càrrec. En aquests moments Oettinger té un despatx d’advocats, és assessor de grans consultores, presideix -entre d’altres- el consell assessor d’un banc alemany i ha estat autoritzat per la Comissió a formar part del consell d’una gran empresa logística alemanya que treballa en diversos sectors. Al novembre, a més, ja li havien autoritzat també entrar a formar part del consell assessor de la consultora Deloitte a Alemanya, malgrat haver-hi tingut tractes durant la seva etapa com a comissari.

El nom d’Oettinger va ser una constant en les investigacions a Brussel·les sobre el poder dels lobis a les institucions europees: des de les seves connexions amb un conegut lobista dels interessos russos a la UE, fins al seu rànquing personal al capdavant de les llista de comissaris amb més reunions amb grups de pressió per any, seguit d’Arias Cañete.

Les portes giratòries

Ara la situació d’Oettinger torna a obrir el debat sobre les portes giratòries perquè algunes ONG han denunciat que és tan difícil conèixer la llista exacta de clients de l’excomissari que és impossible garantir que està respectant els límits fixats en el codi de conducta dels alts càrrecs sortints de l’executiu comunitari. I tot això passa, precisament, quan la reforma del registre de transparència de la UE hauria d’estar a punt per ser ratificada per la Comissió, el Parlament Europeu i el Consell. Després de cinc anys de negociacions, les tres institucions van arribar finalment a un acord, al desembre, que permetia -segons ells- que per primera vegada aquest registre voluntari es convertís en obligatori.

Organitzacions com Transparència Internacional han criticat, però, la lletra petita de l’acord perquè consideren que deixa la porta oberta a cada institució perquè apliqui les normes de la manera que més li convingui. L’Eurocambra té previst debatre tots aquests canvis la setmana que ve en el plenari i es preveu que l’acord quedi firmat aquesta primavera.

stats