L’Europa del mal menor
Cada cop que França o la Unió Europea han donat per conjurada l’amenaça de l’extrema dreta, els temps i les urnes els han desmentit. Com el 2017, la victòria de Macron, si es confirma, es tornarà a viure com un alleujament. Però les enquestes seguiran dient que tres quartes parts dels francesos creuen que el seu país està en declivi. De la mateixa manera que l’últim Eurobaròmetre sobre el futur d’Europa confirma que les “desigualtats socials” són el principal repte per a la UE, segons els ciutadans enquestats, i que un de cada tres identifica l’atur i el canvi climàtic com els altres dos grans temes que el preocupa de cara al futur. El pessimisme, individual i col·lectiu, s’ha instal·lat en l’imaginari d’una part important de l’electorat. Les percepcions determinen el vot, i la desconfiança en el sistema -com bé saben els francesos- alimenta visions alternatives i el descrèdit en les institucions.
Marine Le Pen ha fet d’aquest pessimisme, d’aquesta sospita permanent, el morter del seu argumentari. Com va dir l’escriptor francès Sylvain Tesson, “França és un paradís habitat per gent que es pensa que és a l’infern”.
El projecte de Le Pen és el mateix que el de Viktor Orbán o Jaroslaw Kaczynski: una unió de nacions sobiranes partidària d’aprimar al màxim l’Europa institucional perquè, segons ells, la legitimitat democràtica recau únicament en els estats, i la primacia del dret nacional està per sobre del Tribunal de Justícia de Luxemburg.
Una hipotètica victòria de la líder de Reagrupament Nacional suposaria el triomf del retorn de l’estat nació, el desafiament definitiu a les regles de joc que han imperat fins ara i la sublimació de moltes polítiques excloents que ja s’han anat incorporant a les agendes de molts governs europeus. Fins i tot si Marine Le Pen no arriba finalment a l’Elisi, l’agenda de l’extrema dreta ja forma part de la política europea.
Aquestes eleccions franceses han demostrat els límits de la por a l’extrema dreta com a efecte mobilitzador i la necessitat de superar l’estratègia de “diabolització del líder o de la seva organització” i “dur el combat al nivell del debat polític i de les proposicions econòmiques i socials”, com advertia ja l’any 1995 el politòleg Pascal Perrineau. I aquí estem, més d’un quart de segle després, encara escrivint sobre els efectes devastadors que tindria una victòria de l’extrema dreta al segon país econòmicament i demogràficament més important de la Unió Europea. El mateix Macron no s’ha arremangat per defensar els resultats de la seva política econòmica fins a la segona volta electoral, quan s’ha trobat al davant una Marine Le Pen autoinvestida candidata de la França obrera i dels joves desencantats.
Declivi econòmic i demogràfic
El paradís perdut dels francesos és el banc de proves d’una Europa en declivi econòmic i demogràfic en un món on emergeix, cada cop més potent, un nou ordre geopolític amb la Xina i el Pacífic com a nou nucli de poder. Per això, reeditar la victòria del mal menor -encara que converteixi Macron en l’únic president francès que aconsegueix ser reelegit en els últims vint anys-, si només serveix per tornar a comprar temps, acabarà tard o d’hora en derrota.
El fet que s’hagi normalitzat el pas de Le Pen a la segona volta, i que les dues grans famílies polítiques que durant dècades han estructurat políticament França i Europa s’hagin vist relegades a la irrellevància electoral, demostra la profunditat de la crisi d’un sistema que la victòria de Macron del 2017 no va salvar. Només la va diferir.
