L’alternativa de Mélenchon
El laboratori polític francès està fet de transvasament de vots, de la superació de les estructures dels partits polítics tradicionals i de molta indignació. Ara també s’ordena a partir d’un triangle on Emmanuel Macron ocupa el gran centre, i l’extrema dreta i La França Insubmisa es reforcen des dels extrems a partir del rebuig a les elits del poder. En la geografia d’aquest descontentament, Jean-Luc Mélenchon ha emergit com l’alternativa, especialment de cara a unes eleccions legislatives on tradicionalment Marine Le Pen acostuma a perdre bona part dels vots aconseguits en el duel presidencial.
Diu Mélenchon que mai s’ha sentit tan a punt per governar com ara. En el fons sap molt bé que no serà primer ministre perquè, fins i tot si guanyés les eleccions (en contra del que diuen les enquestes), Macron encara tindria la potestat de designar a qui ell volgués com a cap del govern. Però en la retòrica triomfalista de Mélenchon hi ha una part de veritat: La França Insubmisa ha aconseguit el lideratge hegemònic de l’esquerra francesa.
L’aliança negociada amb el Partit Socialista, els Verds, i els comunistes per intentar plantar cara a Macron -estranya, forçada i encara feble- els permet presentar candidatures conjuntes i un programa compartit a les pròximes eleccions legislatives de juny. Les esquerres, que van convertir la campanya de les presidencials en una exhibició de desavinences i personalismes, han embastat ara un programa d’oposició, i ho han fet en un temps rècord.
El septuagenari Mélenchon no arribarà al palau de Matignon però veure, des de dalt, el drama que viu el Partit Socialista ja deu tenir regust de victòria per un veterà de la política francesa que va començar militant al PS el 1976; deu anys més tard, es va convertir en el senador més jove de França i, després, va ser ministre d’Educació amb Lionel Jospin. Ara, reforçat pel vots dels joves, es reivindica com a populista i promet “desobeir” els tractats de la Unió Europea (els socialistes parlen només d’“exempcions temporals”).
Trencament socialista
Mentrestant, el PS s’esquinça entre els qui creuen que el pacte amb Mélenchon era l’únic moviment possible per salvar la seva implantació regional, i els qui fugen desesperats de l’última “rendició” que aboca els socialistes a la desaparició -si és que l’1’7% dels vots aconseguits per Anne Hidalgo a les presidencials no ho havia fet ja-. Entre els desertors de l’acord, Macron podria sumar encara a les seves llistes algun altre nom conegut de la dissidència socialista. El consell nacional del PS encara ha de ratificar aquest principi d’acord però “si s’accepta -deia la setmana passada l’expresident François Hollande- significa que el PS haurà decidit desaparèixer”.
França continua sent el país més pessimista d’Europa; un país que dubta, i que ha interioritzat un sentiment de declivi personal i nacional. Mélenchon ha sabut connectar amb la ràbia social que, de les armilles grogues a les protestes contra els confinaments, mobilitza de manera horitzontal una suma heterogènia de descontentaments.
“La meva manera de ser és un senyal -deia l’insubmísel 2010-. Soc sorollós i colèric, igual que la meva època... Soc tossut”. Ho ha estat prou com per arribar fins aquí.
