Una infermera neozelandesa que l'Estat Islàmic va segrestar fa cinc anys podria estar viva

Així ho assegura el Comitè Internacional de la Creu Roja, organització per a la qual treballava

Rukmini Callimachi i Adam Goldman / The New York Times

Durant els últims mesos els empleats del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) han fet diverses visites setmanals a un camp de refugiats al nord de Síria amb la fotografia d’una dona de seixanta anys i escaig. Mostren la imatge als treballadors del camp i la comparen amb les fotografies existents a la base de dades del campament, per on han passat desenes de milers de persones. Les persones allotjades en aquest camp són desplaçats de l'última zona controlada per l’Estat Islàmic (EI), que les forces nord-americanes van ocupar el mes passat.

La dona de la foto del CICR és la infermera i llevadora neozelandesa Louisa Akavi, de 62 anys, que treballava per a aquesta organització a Síria. Va ser segrestada a finals del 2014 a la ciutat d’Idlib, al nord-oest del país àrab, i descobrir quin va ser el seu destí és l'última incògnita que queda sobre el grup de 23 ostatges occidentals segrestats per l’EI. La majoria d’ells van ser alliberats després que es pagués un rescat, mentre que d'altres van morir decapitats, tal com es podia apreciar als escabrosos vídeos que el grup terrorista a les xarxes difonia a internet.

L'Estat Islàmic difon el vídeo de la suposada decapitació del cooperant britànic David Haines i mostra un altre ostatge

Durant més de cinc anys el CICR i el govern de Nova Zelanda van demanar als mitjans de comunicació que no revelessin la identitat de la infermera segrestada ni la seva nacionalitat, ja que podien posar en perill la seva vida. Però ara que el califat ha col·lapsat, l'organització humanitària ha trencat el silenci amb l’esperança que, amb la col·laboració ciutadana, es pugui saber què va passar amb Akavi i els dos conductors sirians que l’acompanyaven.

“Des del moment que la Louisa i els altres dos treballadors sirians van ser segrestats, totes les decisions que es van prendre tenien com a objectiu augmentar les possibilitats que fossin posats en llibertat”, ha dit Yves Daccord, director general de l’ONG. “Quan l’Estat Islàmic va perdre l’últim territori que controlava, vam pensar que era el moment de parlar”, afegeix.

El CICR i el govern de Nova Zelanda tenen motius per creure que la infermera encara podria estar viva. Almenys dues persones asseguren haver-la vist al desembre en una clínica de Sousa, un dels últims pobles controlat per l’EI. Així mateix, l'ONG també considera creïbles altres testimonis que asseguren haver identificat la infermera a la localitat de Abu Kamal l’any 2016, a Raqqa el 2017 i a Mayadeen l’any passat. Alguns d'aquests testimonis asseguren que van veure la neozelandesa fent tasques mèdiques a clíniques i hospitals sota control de l’Estat Islàmic. Això podria indicar que el grup terrorista va preferir mantenir viva la dona per les seves habilitats mèdiques, segons informa Daccord.

Segons les autoritats nord-americanes i de Nova Zelanda, hi ha forts indicis que Louisa Acavi hauria estat viva fins l’any passat. El govern del seu país ha enviat un equip especial a Síria per localitzar-la. “Els esforços per trobar la Luisa continuen”, ha dit Winston Peters, ministre d’Afers Exteriors neozelandès.

El segrest

El calvari de la infermera va començar a finals d’octubre del 2013, quan va viatjar a Idlib per portar medicines i material mèdic. Tres dies després, ella i sis companys més van tornar a Damasc en un comboi marcat amb l’emblema del CICR. De sobte, van ser interceptats per un grup terrorista que els va detenir. L'endemà van alliberar quatre dels ocupants del vehicle, però Akavi i dos conductors del CICR, Nabil Bakdounes i Alaa Rajab, van desaparèixer.

El director del CICR va ser informat immediatament sobre la desaparició dels seus cooperants i va organitzar un equip per buscar-los. Mesos més tard l’organització va aconseguir contactar amb l’EI, que els va oferir alliberar-la per gairebé un milió d’euros i l’intercanvi de combatents del califat. Però l’oferta mai va ser consistent i fluctuava: dels 20 milions d’euros a cinc, que és el que l'EI va demanar per altres ostatges occidentals.

A mitjans del 2014 l'EI ja havia alliberat la majoria d’ostatges occidentals gràcies al pagament de rescats per part dels seus països d’origen i a vegades de la família. Però tres ciutadans britànics i quatre nord-americans, així com la infermera neozelandesa van continuar en mans de l'EI, ja que els seus països d'origen es van negar a pagar un rescat. L’agost d’aquell any l’EI va matar James Foley, el fotoperiodista nord-americà. La seva decapitació i les morts d’ostatges britànics en circumstàncies similars van commocionar el món i van comprometre el govern de Barack Obama, que aleshores va aprovar la intervenció militar a Síria.

Anatomia del 'califat': així ha estat l'auge i la caiguda de l'Estat Islàmic

Les dones que havien estat segrestades per l'EI no van ser executades, però el grup terrorista va enviar un correu electrònic al CICR el juliol del 2014 avisant que tenien previst matar la infermera neozelandesa i Kayla Mueller, una activista pels drets humans nord-americana. Segons va informar l'EI el 2015, Mueller va morir en un bombardeig de l’exèrcit nord-americà a Raqqa, però mai van informar sobre el destí d’Akavi. Des de finals del 2014 el grup terrorista va deixar de respondre el CICR sobre l’estat de salut de la infermera. L’únic que se sap d’ella des de llavors són les informacions de confidents que l’han vist en diverses ciutats de Síria.

Louisa Akavi va néixer a Rarotonga, a les Illes Cook, i es va criar a Nova Zelanda. Pocs anys després de completar la seva formació com a infermera va començar a fer missions amb el CICR. La seva especialitat era proporcionar els seus coneixements mèdics en entorns on es viuen conflictes armats. Va treballar a Somàlia, Txetxènia, Iraq i l’Afganistan. “Sé que puc marcar la diferència, una petita diferència”, va dir Akavi al diari 'Kapiti Observer' el 2010.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF