MAGRIB

La incertesa marca les presidencials a Tunísia

S’hi presenten 26 candidats, i una desena tenen opcions d’anar a la segona volta

Més de set milions de tunisians estan cridats avui a les urnes per escollir el president de la República en unes eleccions anticipades a causa de la mort del president Béji Caïd Essebsi a finals de juliol. Bressol de les Primaveres Àrabs i únic país de la regió en una fase avançada de la seva transició democràtica, Tunísia afronta una jornada clau per al seu futur. A diferència dels comicis anteriors, no hi ha un favorit clar per ser el nou resident del Palau de Cartago.

Un total de 26 candidats es disputen la presidència del país i prop d’una desena tenen opcions de passar a la segona volta. Aquesta marcada dispersió del vot s’explica perquè hi ha diversos aspirants que representen una mateixa família política, a més d’alguns outsiders. De fet, els analistes consideren que són els candidats populistes els més ben situats per guanyar. “Hi ha una àmplia percepció que la classe política en conjunt ha fracassat, i la gent està buscant cares noves”, sosté l’analista Iussef Xerif. Mentre que la transició política ha tingut prou èxit i ha garantit la llibertat d’expressió, el període postrevolucionari s’ha saldat amb un augment sensible de la inflació (7%) i de l’atur (16%).

Entre els presidenciables populistes despunta Nabil Karoui, un magnat que va fundar Nessma, la cadena de televisió amb més audiència del país. Karoui ha estat el gran protagonista absent de la campanya, ja que va ser arrestat pocs dies abans en relació a un cas de corrupció denunciat el 2016. “L’arrest és la culminació d’una sèrie d’accions d’assetjament que van començar tan bon punt va anunciar la seva candidatura i va començar a liderar els sondejos. La justícia està polititzada i Karoui és un pres polític”, denuncia Ossama Khlifi, el seu director de campanya.

Els moderats d’Ennahda

Un dels altres favorits és Abdelfattah Muru, el candidat del partit islamista moderat Ennahda. El seu principal actiu és que disposa de la maquinària política més ben greixada del país, que li ha permès guanyar diverses eleccions, entre les quals les municipals de l’any passat. Els altres representants de l’establishment polític del país són el primer ministre, Iussef Xahed, i el ministre de Defensa, Abdelkrim Zbidi. Ells dos són els principals hereus -però no els únics- de Nidaa Tounes, el partit laic de tendència conservadora que va crear el difunt president Essebsi i que es va esmicolar en el crepuscle del seu poder. La llista de principals aspirants la completen Abir Moussi, una enèrgica política populista que fa apologia del règim del dictador Ben Ali, deposat el 2011, i Kaïs Saïd, un professor de dret constitucional que deu la seva fama a la seva condició d’analista polític televisiu.

També tenen opcions, però poques, el nacionalista àrab Safi Saïd, l’expresident Moncef Marzouki,i el seu competidor per representar l’espai socialdemòcrata, Mohamed Abbou. En cas que cap dels candidats superi el 50% dels vots, hi haurà una segona volta durant les pròximes setmanes.

Cicle electoral decisiu

La campanya va viure el moment culminant amb la celebració de tres debats televisats, cadascun amb la participació d’un grup diferent de candidats, una fita inèdita a tot el món àrab. Els jutges no van atorgar a Karoui un permís per ser-hi present. “És un moment històric, mai havíem assistit a un debat així”, deia el Haitham, un jove informàtic que va veure la discussió en un cafè. La retransmissió va tenir una audiència de més de tres milions de persones, una xifra només equiparable a la final d’un Mundial de futbol.

D’acord amb la Constitució, el president té un rol de lideratge moral del país, i competències substancials en els àmbits de la seguretat nacional i política exterior. Per sortir-se’n, haurà d’entendre’s amb el futur primer ministre, que serà escollit en les eleccions legislatives del 6 d’octubre. L’actual cicle electoral serà decisiu per a la consolidació de la transició democràtica d’un país que pretén ser un model per a una regió dominada per les autocràcies.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF