L'illa de Bougainville vota en referèndum si serà un país independent

La consulta, que no és vinculant, està inclosa en els acords de pau amb Papua Nova Guinea del 2001

Cua d'electors per votar en el referèndum d'independència de Bougainville, en un col·legi electoral de Buka / NESS KERTON / AFP

Comencen les votacions a Bougainville per al referèndum d’autodeterminació. Des d’aquest dissabte i fins al 7 de desembre, més de 225.000 persones tenen dret a vot per decidir si volen que l’illa sigui independent o que continuï sota sobirania de Papua Nova Guinea però amb més autonomia. Tot i que no és vinculant, l’estabilitat d’aquest petit territori, situat en paratges paradisíacs a tocar de la costa nord australiana, pot dependre del resultat.

Des de fa dies s'han desplegat els observadors internacionals, sobretot neozelandesos i australians, que han de vetllar per la transparència del procés. Als carrers, s'ha instal·lat una mena de febre pro independència, amb banderes, samarretes i ornamentació amb els colors nacionals que mostren orgull identitari. El procés dura 15 dies per la dificultat de molts votants de poder accedir a un col·legi electoral a causa de les nombroses illetes i zones aïllades que conformen Bougainville, inclosa dins de l'arxipèlag de les illes Salomó.

L’illa, amb nom de flor batejada per honorar el mèrit de l’explorador francès Louis Antoine de Bougainville de ser el primer blanc a trepitjar-la, viu amb expectació i emoció aquest consulta històrica i molt esperada. Prova d’això és que dos terços dels 300.000 ciutadans amb dret a vot –residents a l’illa de Papua Nova Guinea com a arxipèlag– s’han registrat, segons la comissió organitzadora, que ha subratllat la presència d’electors molt joves. 

L’expectació s’entén perquè la promesa de la consulta es remunta a fa dues dècades, quan es va incloure als acords de pau entre el govern papú i la guerrilla Exèrcit Revolucionari de Boungainville. La pau posava fi a una cruenta guerra civil que va tenir lloc entre el 1989 i el 1998 i en la qual van morir al voltant de 20.000 persones –el 5% de la població–. Joseph Nobetau, cap de la regió autònoma, ha parlat a Twitter d'un "dia d'orgull" per als que "van perdre un ésser estimat" a la guerra, en un missatge en què acabava desitjant unes votacions "pacífiques i justes" per aconseguir un acord polític durador.  

Des dels acords, Bougainville és una regió autònoma de Papua Nova Guinea, però en aquests anys no ha pogut desenvolupar totes les competències que li atorga la Constitució i encara és molt dependent del govern papú. Sobretot en la qüestió bàsica pressupostària, subratlla David Forniès, coordinador de Nationalia, diari digital del CIEMEN. L’illa disposa de pocs recursos més enllà de l’agricultura, gairebé de subsistència, i de la pesca, tot i que la joia de la corona i alhora maledicció és la mina de Panguna, una enorme reserva de coure i or.

La mina es troba, precisament, en l’epicentre d’aquest referèndum popular i la seva explotació va ser una de les guspires que va encendre els ànims independentistes. Panguna és –mai millor dit– una mina, perquè es calcula que aportava a les arques papús gairebé la meitat de les exportacions. Les reserves de minerals estan valorades actualment en més de 55.000 milions d’euros, segons l'agència Efe.

Però quan Papua Nova Guinea es va independitzar d’Austràlia, els de Boungainville van començar a reclamar els beneficis econòmics, perquè fins aleshores només rebien de ple tots els perjudicis de l’activitat. Forniès explica que la planta l’explotava Río Tinto i que en els anys de funcionament es van ocupar terrenys comunals que van deixar molts pagesos sense terres per al conreu i es va malmetre l’ecosistema.

Els vells sentiments identitaris es barrejaven amb els de sentir-se menys preuats i oblidats pel govern central i el còctel va acabar per esclatar el 1988, quan el govern papú va decidir que la millor situació per calmar els ànims era desplegar forces de l’ordre procedents de la gran illa de Papua Nova Guinea per contrarestar amb força la guerrilla independentista. Era l’inici de la guerra civil que va destrossar el territori durant la següent dècada, amb milers de desplaçats interns que fugien de la violència i s’instal·laven en camps de refugiats. Els serveis més bàsics, com escoles, infraestructures o centres sanitaris van deixar de funcionar amb normalitat.

Després de diversos atacs i assalts de l’Exèrcit Revolucionari contra la mina, les autoritats papús van tancar la mina el 1989 i, des de llavors, tot i que hi ha hagut ofertes d’altres multinacionals, no se n'ha autoritzat la reobertura. Malgrat que s’havia cessat l’extracció de minerals, les hostilitats entre els dos bàndols es van perllongar fins al 1997, i un any més tard van començar les converses de pau, que van fructificar el 2001 amb els Acords de Bougainville.

Què passarà després del 20 de desembre, quan es preveu que la comissió del referèndum publiqui els resultats? Els analistes creuen que guanyarà el sí a la independència sense cap problema, però que la qüestió de Boungainville no acaba amb la consulta perquè l'última paraula la té el govern papú, ja que no és vinculant. A més, hi ha el repte del finançament, de com poden tirar endavant autònomament, sense l'ajuda de Papua Nova Guinea ni els beneficis de la mina, aquestes illes, que es convertirien en el país insular més petit del món. El número 194. 

En aquest sentit, l'Institut Lowy d'Austràlia assenyala que Bougainville s'haurà d'enfrontar a la titànica tasca de reconstruir el país i dotar-se dels serveis i les infraestructures d'una nació independent, com "la tresoreria, el poder judicial, la defensa i la immigració". Així, l'entitat d'anàlisi també apunta que el suposat nou país haurà de "renegociar els acords de pesca, determinar els drets miners i establir relacions diplomàtiques".

"L'èxit del referèndum no es dependrà de si Bougainville s'independitza, sinó de com manté la pau després del referèndum". La frase és d'un líder local de l'illa que ha entrevistat un investigador del Lowy, per a qui caldrà treballar en la reconciliació entre les víctimes i els botxins de la guerra.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF