La fi de la hipocresia mundial

S’insisteix aquests dies amb encert que l’assalt al Capitoli del 6 de gener -que alguns han comparat amb la marxa sobre Roma de 1922- assenyala la fi d’una època. Crec, en efecte, que molts ho hem experimentat així, si és que som capaços de distingir la fi d’una època de la fi d’una civilització -i de la fi del primer Nadal en pandèmia-. Ara bé, el cert és que el 6 de gener vam viure també, o sobretot, una experiència encara més important: la revelació que també nosaltres, els ciutadans globals del segle XXI, lleugers individualistes, som unaèpoca ; el descobriment que formem part, sí, d’una època i que, igual que tots els humans que ens han precedit, hi estem tancats, per molt rebels o lliures o rics que ens creguem. Cada generació es torna època a través d’un esdeveniment disruptiu i traumàtic, gairebé sempre una guerra. En el nostre cas, els esdeveniments han estat dos i d’alguna manera simultanis i correlatius: la pandèmia de covid-19 i la caiguda de l’imperi nord-americà. A partir d’ara, ja es pot parlar de nosaltres en passat; la nostra vida és i serà durant molt de temps aquest passat que ens embolcalla i de què no ens podem escapar ni cap endins ni cap enfora. La pandèmia i l’assalt al Capitoli produeixen sobretot claustrofòbia. No som lliures, no som nosaltres mateixos. Som la nostra època i, com totes les èpoques, aquesta és també un parany per a óssos.

Els bàrbars interns

Aquesta claustrofòbia -la de descobrir-nos acorralats al recinte estret de la nostra època- s’ha presentat sota la forma distòpica d’una epidèmia medieval i sota la forma desassossegadora -cito aquí Jorge Tamames- d’un sobtat “buit global”. Es dirà amb raó que l’enderroc criminal de les Torres Bessones el setembre de 2001 va ser un esdeveniment molt més violent, molt més destructiu i, per tant, molt més espectacular. Però no són sempre els bàrbars -Alaric, la batalla d’Adrianòpolis- els que marquen l’hora; a l’antiga Roma, de fet, van ser més decisius la desaparició del Senat i el canvi de capital. L’11-S va ser, no ho oblidem, un cop exterior que, d’altra banda, va provocar una reacció imperial suïcida inseparable del declivi internacional nord-americà com a àrbitre hegemònic en l’àmbit geopolític. Però va ser només un llindar i -que em perdonin les víctimes- una fanfarronada. En contrast i a manera de reabsorció nacional, el del 6 de gener ha estat -bé ho apunta Germán Cano- un cop dels bàrbars interns”, dirigit al cor polític de la nació des de la pròpia presidència, i, malgrat el reduït balanç de víctimes mortals, la seva repercussió simbòlica és molt més gran, ja que assenyala d’alguna manera un punt de no retorn: així ho prova l’esglai visual desproporcionat que ens ha produït veure un tipus disfressat de búfal al sancta sanctorum de la sobirania popular.

¿Hem d’alegrar-nos d’aquesta caiguda? Els EUA eren una democràcia hipòcrita, oligàrquica, racista i imperial, però mantenia unes formes que, com les categories kantianes, resultaven prou aparents per sostenir la seva materialitat política i cultural: la seva tramoia institucional. En democràcia, la columna vertebral és sempre una paraula, una llei, un procediment, una cerimònia. Els EUA envaïen països, feien cops d’estat a tot el món, aixecaven murs, maltractaven les seves pròpies minories, però a l’habitació del costat, no menys real, se sotmetien a si mateixos a unes regles de supervivència de les quals depenia no només la seva estabilitat interna sinó també el seu lideratge mundial. Igual que el socialisme soviètic, règim fatídic, va generar espectres d’alliberament i fins i tot va obligar a recular el capitalisme més salvatge a Europa, així la democràcia nord-americana, règim fatídic per als seus veïns, va generar també efectes democràtics molt superiors als de la seva font. Avui, quaranta anys després de l’enderrocament del Mur de Berlín, ha acabat per fi la Guerra Freda amb la derrota dels dos oponents. En aquest Weimar global que estem vivint, la patacada simbòlica de la institucionalitat democràtica nord-americana revela els retrocessos viscuts en l’última dècada i anticipa -em temo- noves derrotes de la democràcia. Ni tan sols les formes sostenen ja les nostres societats, molt dividides, molt ideologitzades, molt desconfiades i cada vegada més disposades a passar a l’acte. Trump va acabar amb la hipocresia nord-americana i els seus partidaris han enderrocat, de manera coherent i sense retorn, aquelles torres d’escuradents intangibles que, com la creença en els Reis d’Orient, només se sostenen gràcies a un vel d’ignorància col·lectiu que ha deixat d’existir.

Un buit global

El 1989 molts vam tenir la certesa que el món trobaria a faltar l’URSS no menys del que havia deplorat el seu estalinisme. La meva impressió és que els nostres fills trobaran a faltar l’imperi nord-americà, amb les seves hipòcrites regles democràtiques, no menys del que hem deplorat els seus bombardejos, invasions i cops d’estat a l’exterior. La fi de la Guerra Freda ens deixa un “buit global” que, enmig de la desdemocratització general, no pot ocupar cap força menys dolenta. Aquesta és la tragèdia de la nostra època. Tant de bo Europa comprengui que, davant de Rússia i la Xina (i els espetecs de les subpotències locals desbocades i autoritàries), té una última oportunitat: la d’esdevenir l’inesperat vencedor de la Guerra Freda per fondre els espectres de l’URSS i les formes dels EUA en un pedaç sense gaires pretensions o amb l’única pretensió, ara vital, de protegir els ciutadans de la intempèrie i les institucions democràtiques del búfal il·liberal i les seves cornades. El problema és que els búfals, a gairebé tots els països del món, ja són dins del Capitoli.

Traducció: Toni Güell Ayza

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF